Una copa de Soberano per Càrcer

Imatge presa per Manuel Hernández de León de l'agència EFE, publicada pel diari El Mundo.

I dijous passat, com una maledicció bíblica de pel·lícula de Cecil B. DeMille -sempre si fa no fa al mateix lloc i sempre més o menys en la mateixa època-, va tornar a passar. Un nou temporal estrepitós sobre Llevant: inundacions, despreniments, un pont destruït –el de Beniarbeig, a Alacant-, pobles sense llum, carreteres tallades i una víctima mortal, una avia a El Vergel, també a Alacant.
Veia les imatges per la televisió i tenia una sensació de terrible mandra, de déjà vu inapel·lable, de revenja continuada, de tasca titànica impossible de finalitzar a escala humana. Passarà una vegada i una altra: un munt de gent entre veïns, voluntaris i professionals es deixaran la salut buscat que una ombra de normalitat retorni el més aviat possible. Uns mesos després es miraran el poble net i respiraran satisfets i esgotats... fins que torni la següent riuada, potser la propera tardor, i tot torni a començar en una concatenació diabòlica.
El 2002 vam celebrar a Premià de Mar el 40è aniversari de l’escoltisme a la ciutat. Tots els veterans escoltes ens vàrem aplegar a un sopar organitzat pels nois que dirigeixen en l’actualitat l’agrupament Amon Ra. Ja saben com són aquestes coses: riures, anècdotes, records i abraçades amb els vells companys, la majoria tan transformats: l’antic tarambana convertit en un modèlic pare de família; la noieta massa prima i amb massa pigues convertida en una dona realitzada i enlluernadora... Hi havia un mural de paper on apuntar els noms dels presents i els EMails per fer una base de dades d’antics de l’agrupament. En aquell mural, al costat del meu nom, vaig escriure un brindis: ‘Una copa de Soberano per Càrcer’.
Avui fa vint-i-cinc anys. Una data rodona per un aniversari, ja ho veuen. Aquells dies havia estat plovent com només ho sap fer al País Valencià. La nit del 20 d’octubre, una presa construïda sobre el riu Xúquer a Tous, a la Ribera Alta, no va resistir la pressió de l’aigua i es va venir avall. Un infern de llot, pedres i aigua va arrasar tot el que va trobar al seu davant. Van haver-hi quaranta morts i milers de persones es van quedar sense llar. Un espectacle dantesc.
Per mobilitzar alguna cosa, la Generalitat va mobilitzar el que tenia més a mà en ajut dels veïns del sud. Es van organitzar campanyes de recollida de material sanitari de primera necessitat, aliments, tendes de campanya i flassades per enviar a la zona de la catàstrofe, i des de la seu central d’Escoltes Catalans es van posar tots els agrupaments en alerta i amb el material col·lectiu revisat i a punt per si ens portaven a treballar a la riba del Xúquer. La cosa era més complicada del que semblava, i la logística de l’època no era la que podem veure avui en dia. El cas és que finalment es va muntar una expedició en autobús per anar a la zona durant el pont de Tots Sants. El 28 d’octubre una cinquantena de pioners i caps de diversos agrupaments de la província de Barcelona baixàvem en bus cap a Xàtiva on els escoltes valencians havien preparat un campament improvisat al castell de la ciutat.
El matí següent el mateix autobús ens va acostar fins el poble de Càrcer, on ens havien assignat per treballar. Quan el bus no va poder seguir més, vam continuar a peu. Jo tenia aleshores dinou anys, i era dels grans de l’expedició. Amb l’experiència vital que es pressuposa a aquella edat, imaginin-se el xoc que ens va significar entrar en aquell poble ferit, negat de fang, de branques d’arbres, d’avis que es movien pels carrers com espectres en pena, amb veïns traient als carrers mobles, matalassos i electrodomèstics a l‘espera que un sol que no apareixia obrés el miracle de tornar-los a la vida.
Ens van donar eines i ens van repartir per diversos punts del poble, a treure fang de dins les cases o a buidar algun corral amb els seus corresponents cadàvers d’animals. Va ser tornant d’un d’aquests corrals quan aquella dona se’ns va posar al davant amb l’ampolla de Soberano i la copa, plena a vessar, i se la va oferir al primer de nosaltres. La dona ens explicava amarada de llàgrimes que aquella ampolla era del poc que la riuada havia deixat intacte a casa seva. Ens oferia beure per agrair-nos que estiguéssim allà, i nosaltres bevíem per superar allò del corral.
En aquell sopar del 2002, un dels companys de l’expedició de Càrcer em va dir que havia passat pel poble en un viatge recent, i que s’havia assegut una estona a fumar a un banc per veure’l viu i net. I que s’havia sentit feliç. Quan vaig tornar a mirar el mural dels mails abans de marxar, la llista havia crescut força. Vaig somriure quan vaig veure que tots els veterans d’aquells dies al País Valencià havien escrit al costat del seu nom el mateix brindis: ’’Una copa de Soberano per Càrcer’.

Un cop més he de recórrer al mestre Springsteen.
Els rius han estat font de simbolisme per l'home des que aquest té cultura. Les seves aigües han donat vida i, com en el cas de Càrcer, han portat mort i destrucció. La natura sempre ha sabut fer el correcte, però l'home, sempre superb, la desafia. Aleshores, sovint, el drama escolta darrera la porta esperant el moment d'entrar en escena.