De fotos i càmeres (I)

Aquest és el fotògraf Finbarr O’Reilly de l'agència Reuters. La foto està feta a l'Afganistan, on fa la seva feina de reporter. De vegades tinc el seriós dubte de si no hauria d'haver fet, o provat al menys, aquest treball, terriblement perillós i apassionant a parts iguals.

La cosa de tirar fotos sempre m’ha posat. La presa d’imatges en general. De fet no deixa de ser una curiosa broma del destí -ja institucionalitzada- que jo treballi a una emissora de ràdio des de fa ja vint-i-dos anys, perquè de fet jo anava per càmera de televisió. Ens hauríem d’anar al fosc any de nostre senyor del 1984 quan em vaig gastar la poca pasta que tenia, i la que em van deixar els meus pares, per reviure el moment en què vaig matricular-me a l’escola Videografia de l’Antoni Mercader, aleshores als baixos del nº 72 del carrer Berlín. S’havia d’esmorzar fort per sortir a gravar al carrer amb aquelles càmeres Sony de sistema U-Matic sobre l’espatlla i el magnetoscopi, que pesava com un mort, que com no te’l portés un company anava penjant també de l’espatlla pròpia amb la seva funda. Quan vaig sentir a parlar dels primers camascopis, com les mítiques Betacam que portaven els ENG de TV3, em pensava que era cosa de Bladerunner.
Ens vàrem fer una bona feina allà a Videografia. Vaig aprendre una barbaritat sobre les coses que es podien fer amb una càmera a l’espatlla i moltes més sobre les que es podien fer després, a les taules d’edició. En aquells anys el món del vídeoart bullia, els videoclips musicals es popularitzaven obrint-se camí amb programes propis a la televisió, i l’aparició de TV3 va suposar una sortida professional per a molts.
En tot cas, com que la cabra tira al monte, que es diu, i a mi m’anava (em va) la marxa, acariciava en aquell temps la idea de guanyar-me la vida anant pel món fent tombarelles amb una Betacam a l’espatlla. Vet aquí, però, el que són les coses. Vaig acabar currant a una ràdio fent quelcom que, evidentment, no tenia res a veure amb la imatge. Un món molt especial, aquest de la ràdio. Atractiu i, fins i tot, addictiu si un es descuida, amb totes les possibilitats que he arribat a tocar, des dels musicals nocturns més intimistes fins als informatius purs i durs, i tot el ventall que hi ha al mig, que és variat com per perdre’s en l’exploració.
Ja en parlaré un altre dia de la ràdio. Avui la cosa va de càmeres i de fotos, i el cas és que la sensació del seguiment i la captura, aquest cert alè de cacera que comporta el vídeo o la fotografia, seguia mossegant dins meu fins que me les vaig enginyar per obtenir una credencial de fotògraf de l’agència EFE. No era una idea tan descabellada després de tot: al mateix temps que cobria notícies per a la ràdio, feia fotos i les enviava als laboratoris d’EFE a la Gran Via de Barcelona. Allà em van ensenyar un munt, només que aquesta vegada, a diferència de Videografia, cobrava al temps que aprenia. Aquells individus que s’estaven als laboratoris portaven disparats milers de rodets i se sabien els trucs de l’ofici més per vells que no pas per diables. A aquell laboratori em van ensenyar a fer parlar les imatges, a afegir un missatge a cada un dels trets que disparava –i amb una càmera a la mà ja els dic ara que sóc de gallet fàcil-, aleshores amb la meva vella Canon T50. Encara guardo una còpia d’una foto que em van comprar satisfets, amb l’expressió del mestre que aprecia la bona feina de l’alumne. Els havia portat un reportatge de la inauguració de la Fira de Calella que havia anat a cobrir per la Ràdio i per EFE. Entre un munt de fotos més o menys ben tirades, però sense massa contingut informatiu, hi havia una on es veia sobre l’escenari dels parlaments a polítics de la Generalitat, del Consell Comarcal i de Ajuntament, i sobre ells, el rètol d’un dels expositors de la fira que resava ‘Zoo Maresme’. Aquella, em van dir, era la bona foto. Veritablement, fer aquella feina em divertia una barbaritat. Això devia ser l’any 1990, i ja sabia que en altres circumstàncies, la diversió podia ser mortal.
El desembre del 1989, quatre dies abans de Nadal, soldats nord-americans van matar a Panamà al fotògraf Juantxu Rodríguez mentre els fotografiava disparant-se entre ells mateixos. En Juantxu treballava de free lance per El País, il·lustrant amb les seves fotos els articles sobre la invasió de Panamà que escrivia la Maruja Torres. Allò em va impressionar molt; d’alguna manera va ser entendre que les bales no diferencien un fusell enemic d’una Nikon amb teleobjectiu. Ni les teves intencions, ni que estàs al lloc equivocat al pitjor dels moments. I potser també que si jo m’hagués deixat anar per les meves fantasies, podria arribar a córrer una sort similar, com Jordi Pujol a Sarajevo, o Miguel Gil a Sierra Leona o Xosé Couso a l’hotel Palestina de Bagdad. O com tants d’altres a tants d’altres llocs.
Per això, pensant en ells, sento tant de respecte cada vegada que premo el disparador de la meva càmera. Encara que, de moment, i ni falta que fa, no em dispari ningú.

Segurament aquesta és la peça musical en la qual se senten més camères de fotos disparant-se. Per això els meus companys del Grup Fotogràfic Argent la van triar pel seu espai a Ràdio Premià de Mar. És el Souvenir of China de Jean Michel Jarre,