No coneixia els soldats que conversaven perquè eren veterans d’una altra unitat, però l’espai –el cos de guàrdia del castell de Santa Catalina, a Cadis-, era prou petit com perquè es fes impossible estar allà dins sense sentir la narració d’aquells fets. La qüestió, deien, havia passat mesos enrere a alguna de les ciutats satèl·lit que hi ha a la rodalia de Madrid. L’escena inicial és del més vulgar: una parella caminant una nit qualsevol per la vorera errònia del carrer equivocat. Apareixen els dolents -ionquis o borratxos, ja no me’n recordo d’aquest detall-, i els demanen la pasta i els rellotges amb educació poc depurada, com poden imaginar. L’home no s’hi avé; hi ha empentes, guitzes i cops de puny. L’escena final és directament pornogràfica: un dels assaltants li aixeca el cap sangonós a l’home perquè miri la dona mentre un altre l’agafa per darrera. El tercer li diu: ‘I ara li faré una pessigada a la teva noia’. I traient unes tenalles li arrenca els mugrons davant seu.
Aquella nit no vaig dormir. Aleshores encara fumava i em vaig passar les hores que hi va haver entre els meus dos torns nocturns de garita, estirat a la màrfega amb l’uniforme i les botes posats, sense treure’m les trinxes amb la baioneta i els carregadors plens de munició del 7,62, fumant amb la mirada fixada al sostre de l’habitació. Tenia vint anys i suposo que era encara massa impressionable. L’escena narrada d’aquella horrorosa mutilació se’m repetia sense que la meva ment podés arribar a digerir-la: no comprenia com cap ésser humà, ni ple de cavall fins a les celles, pogués fer una cosa així. Quan el caporal ens va venir a buscar pel relleu de la guàrdia em vaig adonar que tenia la baioneta agafada amb tensió amb la mà dreta, com si m’hagués de llençar a estocades amb aquells fills de puta de les tenalles, o contra el primer que se’m posés pel davant.
Fa pocs dies he acabat de llegir El pintor de batallas, de l’Arturo Pérez-Reverte, i aquesta lectura, no tant pels fets que es narren com per les seves conclusions finals, pel missatge que porta implícit, m’ha recordat aquella llunyana nit i la macabra història que explicaven aquells veterans. En aquest cas, la novel·la es recolza en els records de les guerres que ha vist el protagonista per parlar de la naturalesa humana i del caos que regna al nostre voltant. Resulta una conclusió desagradable, però potser necessària, entendre que tot plegat és tan summament fràgil; el delicadíssim equilibri que ens envolta: conceptes com la feina, la salut, la família, la parella, la vida, tot allò que creiem sagrat, ferm, inalterable, tot allò sobre la base del qual ens posem dempeus cada matí quan ens llevem, el que ens empeny a avançar dia a dia, pot saltar pels aires en qualsevol moment per una broma macabra de la natura, una maniobra errònia o suïcida d’un cotxe conduït per un perfecte desconegut a una maleïda carretera, una refotut malfuncionament cel·lular a alguna banda sensible del cos, trobar-te al vagó assenyalat a l’estació d’Atocha o a la vorera errònia del carrer equivocat en el pitjor dels moments.
Perquè pitjor que els capricis que regnen les nostres vides, és la constància de què no som, com a espècie, aquesta colla d’angelets encantats d’haver-se conegut que ens volem imaginar. Només cal fer un cop d’ull a qualsevol diari qualsevol dia, o revisitar a Hobbes que li va versionar la llatinada a Plaute i la va deixar en allò de que l’home és un llop per a l’home. Em torna a venir a la memòria el llibre de Julio Fuentes sobre la guerra de Bòsnia, aquell Sarajevo, juicio final que ja he mencionat alguna vegada. Fuentes narrava una d’aquelles barbaritats que van haver en aquella guerra i pregava en veu alta, com intentant convèncer-se a ell mateix, que això al seu país, a Espanya, no podia ser possible. Com si aquí no haguessin passat coses iguals o pitjors que les de l’antiga Iugoslàvia fa només setanta anys. Com si al Camp de la Bota de Sant Adrià, allà on s’aixeca el fantasma del Fòrum, no haguessin afusellat –assassinat amb total fredor- 1.704 persones entre el 1.939 i el 1.952. Carnissers amb camisa blava, el cos del propi Julio Fuentes cosit a trets al costat de Maria Grazia Cutuli, Harry Burton i Azizullah Haidari a la carretera que uneix Jalalabad i Kabul, els pilots dels vols 11 i 175 de l’American i de la United respectivament, cada un cap a la seva torre del WTC, els genets del soldà Abdul Hamid II caient sobre els armenis a Istambul, els soldats del tinent Calley massacrant tot el que es movia a My Lai, el ballarí malcriat i sense carnet ni assegurança que mata un vianant amb el BMW i fuig, o el darrer cabró que apunyala la seva dona abans de mal suïcidar-se. Una vorera equivocada, accidents de la història, acudits sinistres de la natura. Ves, qui ho havia de dir!
Una de les cançons antibèl·liques més sensates -cosa estranya venint d’un individu tan insensat com l'Axl Rose-, benintencionada com la majoria i tristament inútil com totes. Els enyorats Guns N Roses i la seva Civil war.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada