Sin City als Monegros!!

Una imatge del desert dels Monegros on ILD vol aixecar el projecte Gran Scala. La fotografia és de la Gran Eciclopèdia Aragonesa

Ja fa dies que volia entrar en el tema però ja em sabran disculpar; abans d’escriure sobre el projecte Gran Scala m’havia de recuperar de l’esglai i dels fogots que em van produir la notícia. Suposo que hores d’ara ja saben de què va el tema: és aquest acord que han signat uns individus que es fan dir International Leisure Development, o ILD si els agraden més les sigles, amb el govern de l’Aragó per aixecar setanta hotels, trenta-dos casinos i cinc parcs d’atraccions, tot plegat al bell mig del desert dels Monegros. Amb un parell.
Aquesta gent, que han vingut a alegrar les normalment ponderades barbes del president Marcelino Iglesias, han aterrat amb els números fets. Ningú no posa sobre la taula una pasta -17.000 milions d‘Euros, duro amunt o avall-, si no té molt clar el que vol fer i en quins terminis: les obres han de començar aquest 2008 i acabar-se a molt trigar el 2023, Gran Scala ha de portar vint-i-cinc milions de visitants l’any a partir del 2015 i donarà feina, diuen, a 65.000 persones.
I a banda dels casinos i els parcs d’atraccions, què més trobaran els selectes visitants de l’invent? Doncs l’habitual que veiem a qualsevol desert: museus, sales de conferències, un camp de golf, un auditori, un hipòdrom i, naturalment, una plaça de toros. Tot plegat conformant una bonica forma de rellotge, que farà les delícies dels que arribin en avió o s’hi donin un volt en helicòpter, i recreant, sense especificar massa bé com, ‘setze àrees temàtiques, una por cada període històric significatiu en l’evolució de l’home’, segons llegeixo a un febril article de l‘Heraldo de Aragón. Ja els dic jo: esglai i fogots.
És que ni en Benjamin Bugsy Siegel, en el més bèstia dels seus deliris, hauria imaginat una cosa així. Com a mínim, Las Vegas –o Vegas, així a pèl, com en diuen per allà-, va anar creixent a bon ritme des que l’amic Siegel –poseu-li si voleu el careto d’en Warren Beatty-, va inaugurar el Flamingo el 1946. No sé si els entusiastes accionistes de la ILD coneixen la història, però apostaria la meva col·lecció d’Asterix a que sí. En Bugsy va prendre prestada la pasta per construir el seu xiringuito als seus antics amics de la màfia de Nova York. Es veu, però, que aleshores ja venia passant el que veiem avui en dia amb les obres, i és que entre una cosa i l’altre, suborns inclosos, el pressupost del Flamingo va doblar-se. Angoixat pels deutes, en Bugsy va decidir obrir el casino abans d’acabar-lo, però la inauguració va ser un desastre: ni les fonts d’aigua ni els neons van funcionar i l’avió que havia de portar mig Hollywood a la festa no va poder sortir de Los Angeles a causa d’una tempesta. En una sola nit Benjamin Siegel va perdre 350.000 pavos dels de l’època. La penya d’en Lucky Luciano va decidir canviar l’encarregat del Flamingo amb la seva delicadesa habitual, i van fregir a trets al bo d’en Bugsy. Diuen que l’any següent el Flamingo va guanyar un milió de dólars.
És només una història, una de tantes que expliquen la consecució dels Estats Units tal com els coneixem ara, però no puc deixar de pensar en ella quan llegeixo sobre Gran Scala. Algun al·lucinat ha vist negoci a un lloc on només són feliços els llangardaixos i posa sobre la taula 17.000 kilos dels d’ara per crear del no res una ciutat que necessitarà serveis per 100.000 habitants, el doble que Osca.
He estat als Monegros i he estat a Las Vegas. El nostre desert està, certament, deixat de la mà de Déu o de qui sigui, com bona part de l’Aragó, potser més. La poca vida que té es mou paral·lela a l’autopista i a la Nacional II. Hi ha l’agricultura, el Ral·li de la Baja Aragón i el Monegros Desert Festival. La resta és la pols, la solitud i els camions de cinc eixos de la meva infantesa, amunt i avall.
Pel que fa a Las Vegas, -Sin City, on va a missa allò de que ‘el que passa a Las Vegas es queda a Las Vegas’-, a penes era més que una estació del ferrocarril que anava de Los Angeles a Alburquerque quan es va legalitzar el joc a Nevada, quinze anys abans que en Bugsy hi fes cap. La recordo terriblement sorollosa i plena d’imatges surrealistes, com aquell vaixell pirata a mida real que s’enfonsava a un estany davant del Treasure Island, o aquell tio gras amb placa de segurata que em somreia assegut al terra agafant un revòlver amb la mà esquerra i el cap d’un individu emmanillat contra el terra de la vorera amb la seva enorme mà dreta.
No estic segur de que omplir el desert de freaks, d’autòmats lobotomitzats davant les escurabutxaques, de la púrria de tota Europa, sigui realment el que necessiten els Monegros per mirar al futur. I encara hi ha una altra cosa: al menys a Las Vegas, com molt bé diu el seu nom, tenen aigua.

Podia haver posat la versió de l'Elvis, però la dels ZZ Top sempre m'ha semblat més canalla i divertida. Las Vegas és tan brutal i desproporcionada que a poc que un pugui, ni que sigui com a experiment antropològic, l'ha de visitar. En quant a Gran Scala, suposo que m'hi acabarà duent la curiositat, però així com vaig entrar a Las Vegas enlluernat per la llegenda -em vaig assabentar de la mort d'en John Lee Hooker per la ràdio del cotxe mentre entrava a la ciutat conduint per la I-15-, molt em temo que el sentiment que m'acompanyarà quan visiti l'invent dels Monegros serà molt diferent.