Un home bo

Deu d’haver alguna diabòlica disposició universal mitjançant la qual la gent més necessària en un moment determinat va i se’ns mor. Els pobres, com és evident, no ho escullen pas d’aquesta manera; simplement passa. Els camins del Senyor, i totes aquelles coses. Pensava en aquesta sensació fatalista, i en l’explicació resignada que els creients donen a tot allò que no entenen, quan el 19 de juny em vaig assabentar de la mort de Vicenç Ferrer, allà lluny, a Anantapur, a l'Índia. A casa seva.

No entraré aquí a glossar la figura de l’ex-jesuïta ni la seva tasca entre els més humils d’un país ja prou ple de pobresa com és l’Índia. Tothom n’ha parlat a bastament tots aquests dies, i no és aquesta la funció d’aquestes Homilies. Però sí que m’agradaria comentar que a en Vicenç se’l trobarà a faltar, i molt. Per suposat allà on feia la seva tasca -tot i que la seva dona, l’Anna, i el seu fill Moncho continuen amb la seva fundació-, però també a aquesta banda nostra del món. No és que aquí ens calgui suport econòmic ni tècnic per, per exemple, trobar aigua com Vicenç Ferrer va oferir a la seva arribada a l'Índia a principis dels cinquanta -ja saben, aquí tenim aquell invent tan reeixit que és l’aixeta, que no acostuma a fallar-, però sí que necessitem referents de conducta com era ell.

A veure: no seré tan ingenu –ni tan hipòcrita- com per dir des d’aquí que tants de nosaltres com fos possible ens hauríem de convertir en abnegats treballadors de la pietat, la caritat i la solidaritat, i a dedicar la nostra existència a la millora de les condicions de vida dels més desvalguts. De fet n’hi hauria prou amb que cadascú fes les seves coses respectant els demés, fos a l’Índia, o a qualsevol dels nostres barris plens de necessitats, on més que un heroi el que cal és una bona gestió des de les administracions, però això ja seria tot un altre tema, i ja m’estic anant per les branques. Si considero que gent com en Vicenç Ferrer era un referent és perquè tot al nostre voltant ens empeny justament cap a la postura contraria. No em voldria posar ara amb un discurs amb tuf de moraleta, però és que la cosa és d’escàndol si s’hi aturen a pensar. Allà on se’ns empeny a treure el màxim possible de fama i diners -i una buidor interior més que absoluta- de la mà d’una llei del mínim esforç que sempre acabarà per resultar enganyosa i finalment falsa, el model que ens ensenya la vida de Vicenç Ferrer i de tants d’altres en la seva línia és el de l’èxit mitjançant la cultura de l’esforç i del sacrifici, sempre al darrera d’un objectiu definit. Conceptes, com poden apreciar, tan antics com la història i de música tan rància segons l’estilisme actual.

Així que sortir-se del main stream no acaba de resultar una postura atractiva en aquests temps nostres, i menys encara si per fer-ho un s’ha d’enfrontar a governs, empreses, buròcrates, jerarquies diverses i a la incomprensió general, i tot per tirar endavant un projecte que l’únic que busca és dignificar la vida de gent que només ha comès el delicte de néixer al lloc equivocat en el moment equivocat. A Vicenç Ferrer li van fer la vida impossible els mateixos jerarques de les zones on servia. El 1968 la pròpia primera ministra Indira Ghandi va haver d’intercedir per evitar la seva expulsió de l'Índia, tal com s’explica al web oficial de la seva fundació. Anar per lliure fent el que es cregui oportú en cada moment, sempre ha resultat una actitud incòmoda pels que governen els seus jardinets. I si els habitants d’aquests jardinets descobreixen a més que hi ha coses que es diuen dignitat i justícia, la tasca de qualsevol missioner arriba a ser veritablement perillosa.

A tot això n’hi ha que s’estimem més fer veure que la cosa no va amb ells, com la Conferència Episcopal que no s’ha desesperat gaire per acomiadar Vicenç Ferrer. Algú li hauria d’explicar a en Rouco i la seva gent que són personatges com Vicenç Ferrer o Pere Casaldàliga els que portarien feligresos a les esglésies, i no la consagració del Sagrado Corazón, allà baix, a Getafe.

S’ha anat un home bo i humil, que si alguna vegada va fer soroll va ser per clamar per la justícia i en tot cas, obtenir més recursos per seguir tirant endavant la seva missió. Aquests dies es demana la candidatura de la seva fundació pel premi Nobel de la Pau. No és que el premi en sí sigui cap prodigi d’honor si tenim present que l‘ostenten personatges tan sinistres com Henry Kissinger o Iasser Arafat, però com ha dit Moncho Ferrer, els premis són publicitat i amb ella arriben els recursos. Jo ja el vaig votar com a Català de l’Any, i ara demano també el Nobel. Tot sigui per la gent d’Anantapur.

Un altre personatge molt influït per tot allò que va veure i aprendre a l’Índia, evidentment en un registre molt diferent al de Vicenç Ferrer. George Harrison amb una de les seves millors cançons en solitari: My sweet lord.

Fotografies de l'exposició 'Imatges de Premià' del grup fotogràfic Argent. Centre Cívic de Premià de Mar. Abril 2009.

cruel winter at nova square

nightmare at can manent


nightmare at sant cristòfol belfry

Radko Mladic, l’avi entendridor

TV3 se'n va fer ressò de les imatges de Radko Mladic emeses per la televisió bosniana. Ja em sabreu disculpar l'anunci previ.

No em direu que l’escena que protagonitza el gran fill de la gran Sèrbia no és prou entendridora. És que encara em cauen llàgrimes galta avall de pura emoció davant les imatges que veia l’altre dia a la tele. Mireu-vos-el, aquest iaio tan trempat i simpàtic petonejant tendrament un nadó, qui sap si un net o potser un nebot tardà. Si una escena tan entranyable em remou el budellam és perquè el iaio en qüestió, ara ja retirat per les coses de la política, va ser en un altre temps el Cap d’Estat Major de l’Exèrcit de la República Srpska, el general Radko Mladic.

No sabem qui és el nadó, però el que està clar és que a aquestes alçades difícilment es tractarà d’un nen nascut d’alguna de les dones croates o bosnianes musulmanes violades pels gossos de la guerra a les ordres del cèlebre trident Mladic-Karadzic-Milosevic en la primera meitat dels anys 90. Aquests infeliços, els nens vull dir, fruit d’allò que es va anomenar ‘neteja ètnica’ durant la guerra de l’ex-Iugoslàvia, concebuts amb l’únic objectiu d’omplir de serbis els territoris conquerits pels soldadets d’en Mladic i els seus col·legues de les bandes paramilitars, han de ser ja adolescents; nois i noies ben plantats i ben carregats d’odi, com no podia ser d’una altra manera.

Però aquestes nimietats no li treuen la son al nostre general, i aquests dies la tele bosniana l’ha tret en una sèrie d’imatges en actitud familiar amb el nadó en qüestió, i participant en aquells balls tradicionals que tant els agrada de fer per aquelles latituds quan ja van ben carregats de pivo i/o de ràkia.

En la meva opinió no convé, ni que sigui per salut i higiene particular i col·lectiva, que ens oblidem de qui estem parlant. Ja se sap que les informacions avui en dia van que volen i el que avui ens escandalitza demà ja ho hem oblidat davant les evidències d’un nou escàndol, un mal costum del qual ens hauríem de començar a vacunar, i els periodistes els primers. Aquest individu, tipus, subjecte... genocida, va néixer el 1942 a Bozinovici, al sud-est de Sarajevo. La seva ascensió militar, ves per on, va començar a Pristina, a Kosovo, però de seguida va participar a la campanya de Croàcia i després al setge de Sarajevo ja amb el rang de Tinent Coronel General, fins que el maig del 1992 el van nomenar Comandant el cap de l’exèrcit de la República Srpska.

Va ser exercint aquest càrrec que el juliol del 1995 l’exèrcit serbo-bosnià sota el comandament d’aquest perla va prendre Srebrenica, una ciutat que estava sota la protecció de les Nacions Unides que havia destacat una unitat militar holandesa amb la missió de defensar els seus habitants. Els holandesos, un centenar de tios acollonits comandats per un tal Robert Franken, que no sabien gaire bé què pintaven allà, es van quedar sols i sense reforços, ni aviació, ni artilleria pesant ni maleïda la cosa que els donés suport davant dels Chetniks. Es veu que a la ONU, la Unió Europea i l’OTAN –que en aquells anys es van cobrir de glòria- eren de l’opinió de que si els cascos blaus els ho demanaven amb prou educació, els serbis respectarien la ciutat i els seus habitants. Evidentment ningú no va respectar res. Amb els soldats regulars van entrar a Srebrenica els ‘Escorpins’ del Ministeri de l’Interior serbi, companys de farra d’altres angelets de la mateixa mena com els ‘Tigres’ d’Arkan o les ‘Àligues Blanques’ de Vojslav Seselj. En fi, ja saben vostès el que va passar després: una massacre brutal, freda i calculada, i davant dels nostres propis nassos. M’esgarrifo cada cop que hi penso. El problema és que molts dels nostres polítics, al menys els d’aquells anys, ni hi pensen i ni molt menys s’esgarrifen.

A veure: no desesperem, si és que algú –cosa que dubto- encara desespera hores d’ara recordant les matances de l’ex-Iugoslàvia. Que ningú no dubti de que el general Mladic acabarà essent jutjat al TPI de la Haia, com ho va ser Slobodan Milosevic –que morint-se es va lliurar de la condemna, el molt murri-, i Radovan Karadzic. Malauradament, però, no ho serà per una qüestió de justícia ni d’ètica ni de la higiene de la qual en parlava abans, sinó per necessitats polítiques. Sèrbia està necessitada d’entrar a la Unió Europea i sap que una de les condicions sine qua non perquè els vint-i-set acceptin donar-li el carnet de soci és el lliurament de Radko Madic a la fiscalia.

Em sembla un trist consol pensar que al tipus aquest li poden quedar poques festes familiars per gaudir en llibertat. La llista dels que haurien de passar pel TPI en relació a la guerra de l’ex-Iugoslàvia és extensíssima, i no només en criminals de sang. En ella també haurien de ser-hi els polítics europeus que, per interessos històrics o econòmics, o per simple covardia, van preferir mirar cap a una altra banda mentre Bòsnia es dessagnava.

Avui per acabar una balada de Dino Merlin, segurament el cantautor més popular entre els bosnians. La cançó s’anomena ‘Nedostajes’ que vol dir ‘Et trobo a faltar’.

Rebombori 2009

Espectacle de foc del Rebombori '09 amb la colla Simplement Diables i el Gafarró de Premià. Divendres 05 de Juny. Plaça dels Països Catalans de Premià de Mar

ball de diables

diable solitari

pluja de foc

EUROPA?

Els més foscos d’entre els endevinaires mediàtics ho havien anunciat del dret i del revés i, per tant, no ens hauria de sorprendre. Però servidor es volia aferrar a la il·lusió de que la gent s’agafés seriosament el que significava la data del 7 de juny i dediqués cinc miserables minuts d’un diumenge quasi estiuenc per anar a votar. Evidentment, per no perdre el costum, estava equivocat.

Perquè el set de juny hi havia eleccions per escollir la gent que, se suposa, ens ha de representar durant els propers cinc anys a una entitat tan misteriosa i sobrenatural per a la majoria com és el Parlament Europeu, aquell edifici espectacular que van dissenyar la gent del gabinet francès Architecture Studio, que duu el nom de la Louise Weiss i que està allà dalt, a Estrasburg.

Doncs res, que el personal –allò que els polítics anomenen eufemísticament ‘la ciutadania’- va passar de les urnes, d’Estrasburg, de la Unió Europea, de l’edifici del Parlament i de la pobra Louise Weiss que en cas de seguir viva no en tindria cap culpa, i se’n va anar a la platja o es va quedar a casa, o el que fos. Tan ricament.

I el cas, fixin-se, és que molt probablement la munió de gent que no ha votat en les Europees no té ni idea de que les lleis que surten d’aquell edifici que hi ha a la riba del Rin afecten a la seva vida diària i a les de la seva comunitat més que moltes de les que surten del parc de la Ciutadella o de la Carrera de San Jerónimo. El que passa és que ningú no s’ha pres la humil molèstia d’explicar-los-ho. I els que menys, els nostres polítics.

Hem assistit atònits a una de les campanyes electorals més vergonyoses d‘entre les que recordo, i ja n’he viscut unes quantes. Només els partits més petits, i tampoc sempre, han explicat iniciatives a desenvolupar a Europa. La resta s’han comportat com si estiguéssim davant d’una segona volta de les eleccions generals del març del 2008 o, a casa nostra, com si el que s’anés a votar fos pels escons del Parlament de Catalunya. Ja que el tema no anava ni per una cosa ni per l’altra, no m’estranya que el personal decidís majoritàriament que ja s’ho farien. Qui gemega ja ha rebut, i tot això.

Durant els propers cinc anys sortiran d’Estrasburg les lleis que ens mereixem, ni més ni menys. A cap i a la fi quan es va a votar és precisament per això, perquè decideixin els que hom considera que li són més propers políticament. Si no hi anem, no s’hi val a queixar-se. Dues pedres, com se sol dir. El Parlament que ha sortit és marcadament dretà –amb notable representació de la ultradreta, per cert- i, per tant, el que hem d’esperar són lleis dretanes. Tenint present que estem en època de crisi, ja poden fer-se una idea aproximada del que això significa.

Aviat farà sis mesos que a tots se’ns queia la baba de veure la pressa de possessió de Barack Obama com a 44è president dels Estats Units, amb el barret de l’Aretha Frankin i la bíblia d’Abraham Lincoln i totes aquestes coses, i els senyors aquests que saben de tot que ens solen treure per la tele en aquests casos s’omplien la boca de qualificatius pel nou president dels americans com si també fos el nostre. De fet una mica si que l'és, com és prou sabut, però aquest seria tot un altre tema. Aquells dies tot eren comparacions amb Europa i algun arrauxat va arribar a sentir una certa enveja d’aquells dies d’emoció pels americans. Doncs aquí estem: admirant el que hi ha a l’altra banda de l’Atlàntic amb un complex d’inferioritat de l’alçada d’un campanar mentre no li fem maleït el cas a les nostres pròpies institucions comunitàries, començant per la principal que és el Parlament d’Estrasburg.

No ens podem fixar en el model nord-americà per motius obvis ja que ells van crear una nació del no-res mentre que aquí estem intentant posar-nos d’acord entre vint-i-set, i tres més que tenim a les portes, i a més amb una història de veïnatge prou difícil. Precisament, la vigília de les eleccions es va commemorar el 65è aniversari del desembarcament aliat a Normandia, el principi de la fi del terror nazi, la pitjor tragèdia de la història d’Europa.

De manera que ens queden dos camins: o això acaba convertint-se en un simple mercat que ens aprofiti econòmicament i amaguem el cap sota l’ala davant els desafiaments geopolítics del futur, o treballem seriosament, des de l’últim ciutadà fins el President de la Comissió, per la construcció d’uns Estats Units d’Europa amb pes específic propi en la política, el model social, la defensa i la cultura. Un club de negocis o la personificació en forma de nació d’aquella princesa fenícia que va enamorar el mateix Zeus i de la qual aquest vell i meravellós continent n’ha pres el nom. Tenim cinc anys per pensar-hi.

Sí, és l’himne d’Europa. El que hauria de sonar a totes les escoles abans de començar les classes, el que hauria de ser dels esdeveniments polítics, esportius, culturals... el que ens hauria de fer aixecar de la cadira i posar orgullosos la mà al cor. La música que ens digués que som europeus, els guardians de les cultures més antigues i, havent entès la nostra pròpia història, també dels drets humans fonamentals. El va compondre Beethoven i el va versionar magistralment en Ritchie Blackmore amb aquest ‘Difficult to cure’. Que els déus beneeixin Europa!