Correbous!!!

Què voleu que us digui: maleïda la gràcia que em fa el blindatge dels correbous. Si els catalans vam ser especialment radicals, clars, moderns, civilitzats, europeus, model de futur, desmarcats de la caspa i un exemple a seguir per la resta de l’Estat amb l’abolició de les curses de braus, ja em direu amb quina cara defensem ara que el nostre Parlament protegeixi per ‘tradició’ una activitat bàrbara on el toro, a poc que hi pensem, pateix només per garantir la diversió d’uns quants ‘individus’, i ressalto les cometes per no utilitzar d’altres qualificatius que ara mateix bullen al meu cap. I, per fer-ho encara més intel•ligent, hem donat arguments a la ‘caverna’ per seguir defensant que la prohibició de les ‘corrides’ era només una maniobra antiespanyola.
Brillant, ja et dic!

EUROPA?

Els més foscos d’entre els endevinaires mediàtics ho havien anunciat del dret i del revés i, per tant, no ens hauria de sorprendre. Però servidor es volia aferrar a la il·lusió de que la gent s’agafés seriosament el que significava la data del 7 de juny i dediqués cinc miserables minuts d’un diumenge quasi estiuenc per anar a votar. Evidentment, per no perdre el costum, estava equivocat.

Perquè el set de juny hi havia eleccions per escollir la gent que, se suposa, ens ha de representar durant els propers cinc anys a una entitat tan misteriosa i sobrenatural per a la majoria com és el Parlament Europeu, aquell edifici espectacular que van dissenyar la gent del gabinet francès Architecture Studio, que duu el nom de la Louise Weiss i que està allà dalt, a Estrasburg.

Doncs res, que el personal –allò que els polítics anomenen eufemísticament ‘la ciutadania’- va passar de les urnes, d’Estrasburg, de la Unió Europea, de l’edifici del Parlament i de la pobra Louise Weiss que en cas de seguir viva no en tindria cap culpa, i se’n va anar a la platja o es va quedar a casa, o el que fos. Tan ricament.

I el cas, fixin-se, és que molt probablement la munió de gent que no ha votat en les Europees no té ni idea de que les lleis que surten d’aquell edifici que hi ha a la riba del Rin afecten a la seva vida diària i a les de la seva comunitat més que moltes de les que surten del parc de la Ciutadella o de la Carrera de San Jerónimo. El que passa és que ningú no s’ha pres la humil molèstia d’explicar-los-ho. I els que menys, els nostres polítics.

Hem assistit atònits a una de les campanyes electorals més vergonyoses d‘entre les que recordo, i ja n’he viscut unes quantes. Només els partits més petits, i tampoc sempre, han explicat iniciatives a desenvolupar a Europa. La resta s’han comportat com si estiguéssim davant d’una segona volta de les eleccions generals del març del 2008 o, a casa nostra, com si el que s’anés a votar fos pels escons del Parlament de Catalunya. Ja que el tema no anava ni per una cosa ni per l’altra, no m’estranya que el personal decidís majoritàriament que ja s’ho farien. Qui gemega ja ha rebut, i tot això.

Durant els propers cinc anys sortiran d’Estrasburg les lleis que ens mereixem, ni més ni menys. A cap i a la fi quan es va a votar és precisament per això, perquè decideixin els que hom considera que li són més propers políticament. Si no hi anem, no s’hi val a queixar-se. Dues pedres, com se sol dir. El Parlament que ha sortit és marcadament dretà –amb notable representació de la ultradreta, per cert- i, per tant, el que hem d’esperar són lleis dretanes. Tenint present que estem en època de crisi, ja poden fer-se una idea aproximada del que això significa.

Aviat farà sis mesos que a tots se’ns queia la baba de veure la pressa de possessió de Barack Obama com a 44è president dels Estats Units, amb el barret de l’Aretha Frankin i la bíblia d’Abraham Lincoln i totes aquestes coses, i els senyors aquests que saben de tot que ens solen treure per la tele en aquests casos s’omplien la boca de qualificatius pel nou president dels americans com si també fos el nostre. De fet una mica si que l'és, com és prou sabut, però aquest seria tot un altre tema. Aquells dies tot eren comparacions amb Europa i algun arrauxat va arribar a sentir una certa enveja d’aquells dies d’emoció pels americans. Doncs aquí estem: admirant el que hi ha a l’altra banda de l’Atlàntic amb un complex d’inferioritat de l’alçada d’un campanar mentre no li fem maleït el cas a les nostres pròpies institucions comunitàries, començant per la principal que és el Parlament d’Estrasburg.

No ens podem fixar en el model nord-americà per motius obvis ja que ells van crear una nació del no-res mentre que aquí estem intentant posar-nos d’acord entre vint-i-set, i tres més que tenim a les portes, i a més amb una història de veïnatge prou difícil. Precisament, la vigília de les eleccions es va commemorar el 65è aniversari del desembarcament aliat a Normandia, el principi de la fi del terror nazi, la pitjor tragèdia de la història d’Europa.

De manera que ens queden dos camins: o això acaba convertint-se en un simple mercat que ens aprofiti econòmicament i amaguem el cap sota l’ala davant els desafiaments geopolítics del futur, o treballem seriosament, des de l’últim ciutadà fins el President de la Comissió, per la construcció d’uns Estats Units d’Europa amb pes específic propi en la política, el model social, la defensa i la cultura. Un club de negocis o la personificació en forma de nació d’aquella princesa fenícia que va enamorar el mateix Zeus i de la qual aquest vell i meravellós continent n’ha pres el nom. Tenim cinc anys per pensar-hi.

Sí, és l’himne d’Europa. El que hauria de sonar a totes les escoles abans de començar les classes, el que hauria de ser dels esdeveniments polítics, esportius, culturals... el que ens hauria de fer aixecar de la cadira i posar orgullosos la mà al cor. La música que ens digués que som europeus, els guardians de les cultures més antigues i, havent entès la nostra pròpia història, també dels drets humans fonamentals. El va compondre Beethoven i el va versionar magistralment en Ritchie Blackmore amb aquest ‘Difficult to cure’. Que els déus beneeixin Europa!

Promeses

És el que té dedicar-se a aquest negoci i al mateix mitjà durant tant de temps. Aquest mes de maig haurà fet tants com vint-i-dos anys que treballo a Ràdio Premià de Mar, comptant els dos anys de la meva feliç diàspora californiana. Això vol dir que, amb les que tot just acabem de deixar enrere, he viscut en primeríssima línia sis eleccions municipals. Totes elles amb les seves més o menys sorolloses pre-campanyes, les campanyes amb els seus espais gratuïts a la Ràdio, les presentacions de candidatures i els debats entre els alcaldables, les seves jornades de reflexió, les jornades electorals i després, els processos de negociació de pactes per governar fins arribar al dia de la constitució del nou plenari. Per cert, el proper, el dissabte 16 de juny.
Comprendran que sis municipals -i aquí no parlem d’autonòmiques, generals, europees ni referèndums diversos-, donen per a un anecdotari més que potent, però amb la saturació electoral que portem a sobre tots plegats, millor deixar les històries de tantes votacions per una millor ocasió. En qualsevol cas, si un element han tingut en comú els sis comicis electorals locals en els quals he treballat fins el moment és que tots ells s’han donat, més o menys, en les mateixes dates. Fixin-se si no: 10 de juny del 1987; 26 de maig del 1991; 28 de maig del 1995; 13 de juny del 1999, 25 de maig del 2003 i, finalment, el 27 de maig passat. Les dues primeres, en una època en la qual tot era una mica més anàrquic, es van celebrar el 3 d’abril del 1979 i el 8 de maig del 1983. Totes a finals de la primavera, just quan els cants de les sirenes estiuenques comencen a omplir-nos els sentits.
I ara, ja ho veuran, passarà el que sempre ha passat cada quatre anys just després d’aquests comicis. Es tracta d’un curiós procés de metamorfosi dels nostres carrers que es dóna, precisament, en aquests dies. Compto que vostès –imaginin-se servidor- estaran prou farts de trobar-se a tothora i en qualsevol cantonada amb els rostres més o menys agraciats, millor o pitjor fotografiats també, d’aquells que fins diumenge confiaven a ser el proper alcalde de la ciutat. Les banderoles i les pancartes que pengen d’arbres i faroles, les que han sobreviscut tota la campanya a les inclemències del temps i dels vianants desafectes a tal o qual candidat, seran les primeres a desaparèixer, entre d’altres coses perquè si no acaben amb elles els vianants o els propis partits, ho faran els soferts treballadors de la brigada municipal. Però quedaran encara els cartells, el suport més antic, el pioner tant de la propaganda electoral com de la publicitat comercial. Enganxats a les seves cartelleres –per fortuna costums bàrbars com les enganxades a parets i arbres semblen haver passat a la història-, els rostres dels candidats podrien romandre allà immòbils, amb els colors perduts per l’acció dels raigs solars, esdevenint un veritable anacronisme amb l’arribada de l’agost o, pitjor encara, amb les primeres pluges de la tardor.
Això, però, mai no arriba a passar perquè just després de les eleccions, de vegades una mica abans i tot, els cartells electorals queden sota d’altres pòsters que venen a publicitar les primeres activitats festives de l’estiu. Aquesta vegada els primers en arribar als taulers d’anuncis municipals han estat la gent de De bòlit amb els cartells del seu Rebombori pel primer cap de setmana de juny, però de seguida vindran els anuncis de casals d’estiu, festes a discoteques o a les guinguetes de la platja, o dels concerts a la Illa Fantasia.
De mica en mica, doncs, els cartells amb les fotos dels candidats quedaran amagats sota les diferents capes de paper d’altres pasquins, promeses d’aquelles alegries que cada any ens esforcem en creure que ens han d’arribar de la mà de l’estiu, i que tenen el mal costum de no acabar de materialitzar-se mai. A mida que anem acumulant anys anem entenent que els somnis de les nits d’estiu són, malgrat felices i rares excepcions, cosa de Shakespeare i no de la vida real però, tossuts, ens seguim agafant a l’esperança. Poc o molt, volem creure, alguna cosa acabarà quedant de tanta promesa, mentre el gruix de papers va creixent i els cartells electorals, i també els de l’estiu, resten soterrats en un sepeli vertical de paper fins que la rasqueta d’algun treballador de la brigada ho treu tot i el cicle torna a començar. Aleshores els taulers s’omplen de nou de promeses de paper, electorals o lúdiques que alguns, caparruts i il·lusos encara que tocats per tanta decepció, lluitem per seguir creient per pura necessitat de creure. Com si sempre fóssim al primer dia de les vacances d’aquells llargs estius perduts de l’adolescència.

Descarregar l'Homilia

Casus belli

Em poso a redactar aquesta Homilia just després de posar a assecar les meves botes noves de muntanya, unes Assolo guapíssimes, amb les quals espero trepitjar territoris ignots i viure aventures inoblidables, que ja em diran vostès per quina altra maleïda cosa voldria un unes botes de muntanya sinó. Fins avui confiava en trobar un moment per batejar-les de la manera tradicional com jo he estrenat de tota la vida les meves botes noves, que és pujant a Sant Mateu; després ja vindran els deserts, les serralades i les plaques de neu i gel, però un és d’on és i la primera muntanya de la llista és sempre la de casa: Sant Mateu.

El cas és que entre una cosa i l’altra encara no havia vist aquest moment esperat, i ves per on que avui m’he trobat amb que necessitava les botes perquè plovia amb ganes i jo tenia una cita ineludible a l’aire lliure, i que no estava massa clar quant podia arribar a durar. De manera que m’ha semblat un moment tan bo com qualsevol altre per trencar una tradició, i l’estrena en combat de les meves botes ha estat sota la pluja, cosa que sempre marca caràcter, però en territori urbà: en concret en una manifestació al bell mig de la carretera Nacional II.

Ara mateix és dimecres, ronden les nou del vespre, i allà fora continua plovent. Ja és casualitat que amb la quantitat d’aigua que ens fa falta hagi estat precisament avui quan ens ha hagut d’arribar, just quan feia un mes que havíem perdut el nostre alcalde en un absurd accident a la Nacional II; just quan ens havíem conjurat per dir que se’ns havien acabat la paciència, els somriures i les paraules amables i que havíem optat per exigir –ja no estem per voler ni somiar- que algú mogui el cul d’una puta vegada i acabi amb la vergonya d’una autovia assassina travessant la façana d’una ciutat com Premià de Mar.

He de reconèixer que actes com el d’avui m’emocionen. El d’avui tenia una càrrega emotiva considerable perquè era l’aniversari que era, i perquè allà estaven la mare i els germans d’en Jaume, amb aquella dignitat que els ha vingut caracteritzant des de la fatídica tarda del 7 de febrer. També perquè plovia i s’havien de tenir moltes ganes per ser-hi en un acte com aquest en un ambient tan inhòspit. També perquè es van repartir clavells blancs per posar a la tanca del tren, cosa que m’ha recordat una Homilia antiga en la qual imaginava les víctimes futures dels atemptats de l’11 M, fent vida cada una d’elles amb un clavell blanc a la mà abans de trobar-se amb la mort a qualsevol d’aquells quatre trens. També perquè, tot i que sempre som pocs, potser érem com a mínim els que havíem de ser: tots els partits –deixeu-me que em permeti el luxe d’oblidar uns instants que tenim eleccions en dos mesos i mig-, cares conegudes, veus autoritzades en opinió i en decòrum social, i el que és potser el més important, veïns desconeguts. Ciutadans que havien acudit a la cita confiats en la vella màxima que diu que la unió fa la força, i que no s’hi val de cap manera que aquest tros de comarca pagui al Cèsar el preu de suportar una carretera mortífera i uns ferrocarrils que, a banda de funcionar malament, ens separen de la nostra essència més preuada, que és el mar.

Però, a banda de tots aquests aspectes, si he trobat l’acte d’avui especialment emocionant ha estat perquè avui he vist a Premià de Mar rebotada de debò. He vist determinació sota els paraigües, idees clares i compromís en les mirades; he vist disposició a romandre en campanya el temps necessari, a afrontar els riscos, les multes que ens arribin, i la pluja que ens pugui caure a sobre. Hi ha gent amb noms i cognoms, com en Rafael Anguera, que com a president de la Plataforma Camí Ral assumeix més responsabilitat que ningú altre, però que avui ha vist que en cap cas estava sol: al darrera hi té la ciutat i hi té l‘Ajuntament.

Entenc que això hauria de ser el normal en una col·lectivitat, però tinc prou edat com per haver vist a Premià de Mar arronsar-se massa vegades, pels interessos d’alguns o pel cangueli debut davant de l’autoritat. Imagineu-vos, a tall d’exemple, que els Carnavals del 1991 es van suspendre oficialment perquè, ens va dir un regidor de cultura, podien haver atemptats arran de la primera guerra del Golf. O que l’any 82 ens van imposar un col·lector a la línia de costa que ens va tancar les sortides directes de pluvials al mar. Per no parlar del port, les platges o temes mes recents com les fugides dels premis Butaca o del CRAM.

Aquest poble ha tingut sempre una sobredosi de seny molt ben considerada entre les autoritats pertinents. Potser ha calgut que se’ns morís un alcalde perquè ens hagi sortit aquest punt de rauxa, que de ben segur no ens farà cap mal.