EUROPA?

Els més foscos d’entre els endevinaires mediàtics ho havien anunciat del dret i del revés i, per tant, no ens hauria de sorprendre. Però servidor es volia aferrar a la il·lusió de que la gent s’agafés seriosament el que significava la data del 7 de juny i dediqués cinc miserables minuts d’un diumenge quasi estiuenc per anar a votar. Evidentment, per no perdre el costum, estava equivocat.

Perquè el set de juny hi havia eleccions per escollir la gent que, se suposa, ens ha de representar durant els propers cinc anys a una entitat tan misteriosa i sobrenatural per a la majoria com és el Parlament Europeu, aquell edifici espectacular que van dissenyar la gent del gabinet francès Architecture Studio, que duu el nom de la Louise Weiss i que està allà dalt, a Estrasburg.

Doncs res, que el personal –allò que els polítics anomenen eufemísticament ‘la ciutadania’- va passar de les urnes, d’Estrasburg, de la Unió Europea, de l’edifici del Parlament i de la pobra Louise Weiss que en cas de seguir viva no en tindria cap culpa, i se’n va anar a la platja o es va quedar a casa, o el que fos. Tan ricament.

I el cas, fixin-se, és que molt probablement la munió de gent que no ha votat en les Europees no té ni idea de que les lleis que surten d’aquell edifici que hi ha a la riba del Rin afecten a la seva vida diària i a les de la seva comunitat més que moltes de les que surten del parc de la Ciutadella o de la Carrera de San Jerónimo. El que passa és que ningú no s’ha pres la humil molèstia d’explicar-los-ho. I els que menys, els nostres polítics.

Hem assistit atònits a una de les campanyes electorals més vergonyoses d‘entre les que recordo, i ja n’he viscut unes quantes. Només els partits més petits, i tampoc sempre, han explicat iniciatives a desenvolupar a Europa. La resta s’han comportat com si estiguéssim davant d’una segona volta de les eleccions generals del març del 2008 o, a casa nostra, com si el que s’anés a votar fos pels escons del Parlament de Catalunya. Ja que el tema no anava ni per una cosa ni per l’altra, no m’estranya que el personal decidís majoritàriament que ja s’ho farien. Qui gemega ja ha rebut, i tot això.

Durant els propers cinc anys sortiran d’Estrasburg les lleis que ens mereixem, ni més ni menys. A cap i a la fi quan es va a votar és precisament per això, perquè decideixin els que hom considera que li són més propers políticament. Si no hi anem, no s’hi val a queixar-se. Dues pedres, com se sol dir. El Parlament que ha sortit és marcadament dretà –amb notable representació de la ultradreta, per cert- i, per tant, el que hem d’esperar són lleis dretanes. Tenint present que estem en època de crisi, ja poden fer-se una idea aproximada del que això significa.

Aviat farà sis mesos que a tots se’ns queia la baba de veure la pressa de possessió de Barack Obama com a 44è president dels Estats Units, amb el barret de l’Aretha Frankin i la bíblia d’Abraham Lincoln i totes aquestes coses, i els senyors aquests que saben de tot que ens solen treure per la tele en aquests casos s’omplien la boca de qualificatius pel nou president dels americans com si també fos el nostre. De fet una mica si que l'és, com és prou sabut, però aquest seria tot un altre tema. Aquells dies tot eren comparacions amb Europa i algun arrauxat va arribar a sentir una certa enveja d’aquells dies d’emoció pels americans. Doncs aquí estem: admirant el que hi ha a l’altra banda de l’Atlàntic amb un complex d’inferioritat de l’alçada d’un campanar mentre no li fem maleït el cas a les nostres pròpies institucions comunitàries, començant per la principal que és el Parlament d’Estrasburg.

No ens podem fixar en el model nord-americà per motius obvis ja que ells van crear una nació del no-res mentre que aquí estem intentant posar-nos d’acord entre vint-i-set, i tres més que tenim a les portes, i a més amb una història de veïnatge prou difícil. Precisament, la vigília de les eleccions es va commemorar el 65è aniversari del desembarcament aliat a Normandia, el principi de la fi del terror nazi, la pitjor tragèdia de la història d’Europa.

De manera que ens queden dos camins: o això acaba convertint-se en un simple mercat que ens aprofiti econòmicament i amaguem el cap sota l’ala davant els desafiaments geopolítics del futur, o treballem seriosament, des de l’últim ciutadà fins el President de la Comissió, per la construcció d’uns Estats Units d’Europa amb pes específic propi en la política, el model social, la defensa i la cultura. Un club de negocis o la personificació en forma de nació d’aquella princesa fenícia que va enamorar el mateix Zeus i de la qual aquest vell i meravellós continent n’ha pres el nom. Tenim cinc anys per pensar-hi.

Sí, és l’himne d’Europa. El que hauria de sonar a totes les escoles abans de començar les classes, el que hauria de ser dels esdeveniments polítics, esportius, culturals... el que ens hauria de fer aixecar de la cadira i posar orgullosos la mà al cor. La música que ens digués que som europeus, els guardians de les cultures més antigues i, havent entès la nostra pròpia història, també dels drets humans fonamentals. El va compondre Beethoven i el va versionar magistralment en Ritchie Blackmore amb aquest ‘Difficult to cure’. Que els déus beneeixin Europa!