L'ascens. 29 de Maig del 2006

Els que em coneixen saben que servidor i el futbol som una mica com l’aigua i l’oli, és a dir, que difícilment ens trobaran barrejats. Sé que escrivint això corro el risc de ser titllat de bitxo rar –com si a aquestes alçades de la pel·lícula això fos una novetat a la meva vida-, però què volen que els hi digui? Probablement el fet que cap atalaiador de Futbol Club Barcelona em volgués fitxar després de veure’m jugar a aquells partits de la Plaça Nova de Premià dels primers anys setanta deu de tenir alguna relació amb aquesta actitud de fredor.

Les darreres setmanes s’han respirat sobredosis d’eufòria futbolística a cada cantonada del país de forma que ha estat impossible evadir-se de la febrada col·lectiva per molt d’esforç que un li volgués posar. Arribada la final de la Champions de París servidor tenia fins a quatre alternatives diferents per reunir-me amb gent per veure el partit –hi ha revetlles o caps d’any sense tanta varietat d’opcions- i, finalment instal·lat en el sopar de convocatòria més antiga, vaig cridar, saltar, patir i fruir el partit com qualsevol persona humana allà present, sense que això desmenteixi el que he explicat al primer paràgraf ja que estic segur d’haver dormit, com sempre, tan malament o tan bé independentment de que Belletti hagués batut o no al porter de l’Arsenal. Una altra cosa és que expressi les meves majors simpaties a iniciatives tan radicalment parapsicològiques com la Penya Barcelonista Winston Bogarde de Premià de Mar, o el corrent de suport sorgit del programa Sound System de Ràdio Premià de Mar cap a la selecció nacional de Trinitat i Tobago de cara al proper mundial de futbol d’Alemanya: Calipso power!

Dit això, el que m’ha decidit a dedicar aquesta homilia a aquest sac de tòpics que és el futbol no ha estat tant la Lliga o la Copa d’Europa assolides pel Barça sinó l’ascens aconseguit pel Club Esportiu Ricoh Premià el passat 21 de maig, o més aviat, la reacció dels premianencs davant d’aquesta gesta. Per motius professionals vaig haver de seguir la transmissió del Banyoles–Premià per Ràdio Premià de Mar del meu confrare Miquel Agut, fins el punt que vaig arribar a patir per a la seva salut quan el sentia esgargamellar-se d’aquella manera, especialment arran del segon gol del Ricoh Premià que significava l’ascens a la Tercera Divisió.

La qüestió és que acabat el partit l’expedició del Ricoh Premià havia de ser rebuda a la Plaça de l’Ajuntament per les autoritats locals i pels seus seguidors. Com que la meva tasca consistia en cobrir tècnicament aquesta rebuda, vaig ficar la Unitat Mòbil de la Ràdio a la Plaça a l’espera de l’arribada de la torçida premianenca. La veritat és que mentre conduïa cap a la Plaça em preocupava la manera d’acostar el cotxe entre la gent fins a la balconada de l’Ajuntament per tal d’assegurar que els cables dels micros arribessin sense problemes a la balconada, de manera que calculeu la sorpresa quan vaig trobar la plaça en estat tan desèrtic com l’interior de la meva nevera un divendres a la nit. Allà hi era el mestre Martí Rosselló apurant en solitari la darrera cervesa del finde a la terrassa del Bar de la Plaça, aliè a la moguda futbolera anunciada. Hi havia també quatre membres del govern municipal inclòs l’Alcalde –ningú de l’oposició- fent temps al mateix bar propietari de la terrassa on s’estava en Martí. Dic jo que tenint present els darrers incidents a Canaletes, asseguraven l’escenari quatre policies municipals, un d’ells de paisà, i finalment, parafrasejant els Rodríguez, hi havia una rossa boja que potser no ballava sola fins a la matinada com la de la cançó, però sí que parlava amb tothom amb vocalització insegura dient, en tot cas, moltes bajanades.

I això era tot. Van arribar els jugadors amb el personal tècnic i directiu que els acompanyava, van pujar a la balconada de l’ajuntament amb les seves cançons, van malbaratar una ampolla de cava ruixant els que es van quedar a baix i els quatre romàntics que s’hi havien afegit –la rossa ja havia fugit-, i aquí es va acabar la festa, per dir-li d’alguna manera.

No sé si els coets i el cava s’havien exhaurit el dimecres anterior i amb ells les ganes de celebracions futbolístiques, però la veritat és que em va semblar molt trist. Aquells xavals que cantaven a la balconada de l’Ajuntament no tenen el glamour dels jugadors del nou Dream team, ni la seva pasta, que a banda de matar-se als entrenaments i en partits que en determinades categories semblen batalles dignes de El Senyor dels Anells, tenen el seu curro de dilluns a divendres. Ves per on, són els nois de casa i s’han trencat la cara per l’equip i pel poble. No costava res baixar a aplaudir-los una estona: Clap, clap, clap... S’ho havien ben guanyat.

Fantasia. Night on Bald Mountain

Fantasia 2000. 22 de Maig del 2006

Les pel·lícules de dibuixos de Walt Disney m’avorreixen. M’avorreixen molt. No és cosa d’ara: ja de petit m’encantaven els dibuixos de la Warner, especialment el meu admiradíssim Wile E. Coyote, mentre que quan apareixien Donald i els seus repelents nebots, Mickey, Goofy i companyia, em buscava alguna altra cosa per fer. Els personatges em semblaven insípids, les històries ridícules i amés pudien a una moralina que em posava bastant nerviós.

Però, en fi, totes les coses tenen una excepció i per mi, pel que fa a les pelis de la Disney, aquesta va ser ‘Fantasia’. ‘Fantasia’ era molt diferent a les pel·lícules habituals de la Factoria, com a concepte i com a estil. Realitzada l’any 1940, significava d’entrada una magnífica introducció a la música clàssica d’una manera absolutament desconeguda en l’època i, de fet, fins a molts més anys després, utilitzant un estil similar al que avui serien els nostres videoclips, tot plegat sota la batuta d’un genial Leopold Stokowski. No em puc estar de dir que a aquestes alçades considero la pel·lícula com una veritable joia.

Tot i això, de ‘Fantasia’ en tinc un record prou sinistre, potser perquè em va sorprendre massa petit –posem una mica menys de deu tacos- i a un escenari tan especial com el que es creava a Daroca, a la nostra casa de l’Aragó, en època de Setmana Santa; ja saben: penitents sangonosos, legionaris romans, encaputxats i tota la parafernàlia.

Naturalment el problema, l’ensurt, no era per la introducció amb la Tocata i fuga de Bach, ni per les escenes de la creació amb Stravinski, o les notes de Paul Dukas a l’Aprenent de bruixot, el millor paper que mai va fer ni farà el puto ratolí en qüestió. L’esglai, la suor freda, la va posar l’escena de la Nit al Mont Pelat amb la música de Modest Musorgski tronant a tot drap. No sé si recordaran l’escena, amb aquella muntanya que s’obre convertint-se en un gegantesc dimoni, i les ànimes i els esquelets que surten de les seves tombes per trobar-se amb ell, els seus ullals i els seus ulls grocs, inflamats en foc. Em sembla recordar que aquella va ser la mateixa Setmana Santa que ens van passar per la tele ‘El setè segell’ d’en Bergman, així que ja em diran si no va haver intensitat televisiva aquells dies.

En tot cas, entre una cosa i l’altra, no havia tornat a veure ‘Fantasia’ des d’aleshores, així que va ser una alegria saber que la Disney havia fet una edició especial de la pel·lícula, destinada a les sales Imax i al DVD, amb motiu del seu 60è aniversari. Estem parlant, doncs, del 1999, i era ‘Fantasia 2000’. Jo aleshores vivia a Califòrnia i vaig saber que la peli s’estrenava a l’Imax de Tijuana, -perquè, efectivament, Tijuana, la Sin City mexicana, té un Imax, coses de la Frontera-. No vaig poder baixar a Tijuana a veure Fantasia, però poc després la van projectar al cinema de la Universitat de San Diego on treballava, de manera que la nit de la seva estrena vaig anar a fer cua a la taquilla amb il·lusió mal continguda.

No cal dir que vaig xalar-la de valent. No obstant això em va sobtar no veure l’escena del Mont pelat. Passats els anys tenia veritables ganes de tornar a enfrontar-m’hi, aquesta vegada per gaudir-la sense pors infantils, però l’escena -ai, las!-, senzillament s’havia volatitzat: no hi havia ni dimoni ni Musorgski. Ves.

Amb la perplexitat que poden suposar vaig mirar d’esbrinar què havia passat amb aquell entranyable malson de la meva infantesa. No em va costar trobar a Internet les explicacions d’un executiu de la Disney raonant que havien suprimit l’escena perquè no la consideraven convenient per als nens als quals s’adreçava la pel·lícula. És a dir, que la tisora havia estat aplicada no fos cas que les criatures dels albors del segle XXI no poguessin suportar unes escenes adreçades als nens del 1940. Vetllem pels nens, som la Disney, deien.

Per sort el meu amic Jordi Llop Gris conserva una còpia en VHS de la versió original de Fantasia, i finalment he pogut adelitar-me amb la Nit al mont pelat, el seu enorme dimoni, els esperits i les seves flames infernals amb formes de dones nues, escenes veritablement sorprenents pel 1940, però d’una beateria ridícula en els dies que corren, amés que l’Ave Maria de Shubert ho ve a arreglar tot al final.

No crec que els nens d’avui en dia necessitin ser protegits de dimonis de dibuixos animats, sinó més aviat de segons quins suposats salvadors de la seva integritat moral, la mateixa mena de gent que et pot intentar justificar la invasió de l’Iraq en nom de no sé quin déu. En quant a mi, segueixo sense motius per deixar de considerar que les pelis de dibuixos de la Disney m’avorreixen mortalment.

Hang loose. 15 de Maig del 2006

La primera vegada que vaig veure saludar d’aquesta manera ho feia una Cheer leader dels Tampa Bay Buccaneers, un equip de la NFL. La noia es feia mirar. Era una rossa somrient de blanques dents, pell bruna i músculs suficients com per fer-la atlètica i atractiva sense semblar una llenyataire dels pantans. Per pintes rudes, les dels seus companys de l’equip de defensa dels ‘Bucs’. El cas és que la càmera a peu de camp es va fixar en ella en les prolegòmens d’un partit i la mossa, sentint-se estimada per la càmera i pels milions de consumidors de cervesa afeccionats al futbol americà que l’observaven en aquell moment a tot el país, va aixecar la seva mà dreta i va mostrar el dors a la camera mentre la sacsejava suaument al temps que enlairava els dits polze i xic.
Com dic era la primera vegada que veia aquesta salutació i les meves arrels llatines em portaren a una certa confusió. Tots sabem el que significa al Mediterrani Occidental un gest molt semblant que tant sols canvia el dit polze per l’índex. Com podia aquella preciositat fer banyes a la càmera, a mig país, i mantenir al mateix temps aquell somriure angelical? Com que ningú al meu voltant, ni els propis locutors de la tele, no reaccionaven amb esparverament, vaig deduir que allà l’errat era, una vegada més, jo, i que caldria esbrinar què volia dir aquell signe.

No sóc jo qui ho diu, sinó que és cosa sabuda que una magnífica manera d’aprendre és essent professor, i més quan un és estranger allà on dóna les classes i els alumnes són joves estudiants californians, molt bona gent en termes generals. El cas és que a la meva primera classe del dilluns següent a aquell partit vaig demanar als meus alumnes què volia dir allò de posar la mà i els dits d’aquella manera. Hang loose, em van dir, una salutació que usen molt els surfistes, -que a San Diego n’hi ha uns quants- i que és originària, sembla ser, de Hawaii, on he llegit que també li diuen shaka. Pel que fa a una traducció més o menys directa de l’expressió Hang loose la cosa és que no la hi ha, o almenys ni els meus estudiants d’espanyol ni jo no ens en vàrem sortir mai a l’hora de trobar-la. El més aproximat seria una cosa així com ‘Relaxa’t’, prou equivalent al seu take it easy que s’usa molt més, fins el punt de ser el títol d’una cançó prou exitosa dels Eagles.
Ara bé, vostès es demanaran perquè els explico jo tota aquesta història si aquí ni els surfistes ni els winsurfistes ni les caixeres del Condis se saluden d’aquesta manera. Doncs si en parlo és perquè hi ha un que sí que ho fa, i a tothora, fins el punt que la majoria del personal es creu que es un invent propi, una marca de la casa. Em refereixo, no cal dir-ho, o si, a l’amic Ronaldinho. El simpàtic crack del Barça ha posat de moda el hang loose entre nosaltres de manera que avui en dia pocs catalans –ni espanyols- quedaran per haver vist les mans del brasiler oferint un Shaka a la seva afició. La cosa ha arribat al punt que el diari esportiu ‘El mundo deportivo’ va repartir entre els barcelonistes un retallable publicitari amb la forma de la salutació hawaiana per tal que l’anessin bellugant al pas de l’autobús blaugrana ara fa uns dies en la rua de celebració de la darrera lliga.
No li retrec al senyor Gaúcho que saludi com li vingui en gana al camp, pel carrer o als anuncis de natilles, però no deixa de ser una nova demostració, una altra més, de l’estupidesa de les masses: milers de barcelonistes amuntegats als carrers de la ciutat movent aquella cartolina al pas del bus que passejava els jugadors dels seus amors creient fer la ‘salutació d’en Ronaldinho’. Això, com va dir l’altre dia en Miquel Agut, el meu confrare dels esports d’aquesta casa, pre-filòleg i barcelonista de militància provada, és de ‘papanates’, una paraula no normativa (millor bajoc o sòmines), però que quadra perfectament amb el que estem dient. Per cert, recordin-me que un dia d’aquests reflexioni sobre per què semblen més potents els insults i els renecs en castellà que no pas en català.
Al que anàvem: la gent s’empassa qualsevol cosa que comença a córrer de boca en boca fins que a força de dir-la acaben convertint-la en una mena de veritat paral·lela, molt més agradable de creure que no pas l’altra, cosa que saben molt bé alguns polítics. És molt més còmode assumir com a vàlida una imatge amb l’únic esforç de veure-la repetida mil vegades a la publicitat que no prendre’s la molèstia d’investigar una mica, ni que sigui per internet o, com a mínim, preguntant.
I així va tot plegat. Que t’hi jugues Mari Pili que la meitat de la torçida barcelonista de l’altre dia veient aquella cheer leader dels Buccaneers dirien amb orgull: “Mira! Saluda com en Ronaldinho!. És que aquests ianquis s’ho copien tot!”

El Downtown. 8 de Maig del 2006

Vostès recordaran la botiga, entre d’altres coses perquè era prou gran i prou cèntrica, i perquè feia més de trenta anys que funcionava. Es deia FITA, estava a la cantonada de la Gran Via de Lluís Companys amb el Passatge d’en Manent i, bàsicament, venien electrodomèstics. Ara fa unes setmanes que va tancar les portes i, quasi immediatament, van començar les obres. Tenint en compte que FITA era una botiga veïna de casa des de la meva infantesa, no vaig resistir-me a la curiositat de saber de què anaven aquelles obres. Un dels treballadors em va contestar el que ja em temia: no es tractava d’una simple remodelació sinó que el local es convertia en una oficina d’una entitat bancària.

La desaparició de FITA no m’és cap bona notícia, què volen que els hi digui? I no només per la seva pertinença al meu entorn infantil més familiar. Imaginin que encara recordo a l’exterior de la botiga els pòsters de Johan Cruyff publicitant una marca de pintures com a nova estrella de Barça, i això devia de ser sobre el 1973, facin els seus números. Els paisatges de la infantesa de cadascú formen part d’allò tan difús que és el patrimoni personal, i que te’l canviïn amb traïdoria i quasi nocturnitat, em sembla d’una mala fe considerable.

No m’estic queixant aquí dels propietaris del negoci, que cadascú sap com li surten o no els comptes, i de fet la botiga mare, la de Vilassar de Dalt, va patir ja fa temps la mateixa sort. El que m’empipa és que sigui una oficina bancària la que s’instal·li a un local tan magnífic i tan cèntric. Recordem que a la mateixa Gran Via tenim dos precedents importants: la Caixa de Manresa es va instal·lar a un antic concessionari de cotxes i Cajamar al que havia estat un bulliciós frankfurt. Mala cosa quan els preus dels lloguers del centre de Premià s’han posat a un nivell només assolible pels bancs i caixes.

Han caigut un concessionari de cotxes, un bar i una botiga d’electrodomèstics, i no oblidem que Can Meca, un bar mític situat a la mateixa línia d’or de la ciutat, porta prop d’un any tancat.

Si seguim d’aquesta manera Premià tornarà a fer història al Maresme, en aquesta ocasió per ser la primera població de la comarca amb tenir un centre financer, una veritable Wall Street, de la qual alguns descerebrats encara se’n sentiran ben orgullosos.

Si alguns de vostès han estat mai a alguna ciutat nord-americana, inevitablement hauran visitat el seu centre, el downtown. Són espais espectaculars on s’amunteguen els edificis més alts i vistosos de la ciutat. En la seva immensa majoria són seus de grans corporacions, edificis d’oficines d’una activitat frenètica en els dies laborables, rodejats de carrers amplíssims, la qual cosa no evita que moltes vegades el trànsit pateixi retencions i els clàxons dels cotxes posin la banda sonora al paisatge. També trobem edificis públics i també hotels que de vegades tenen més activitat entre setmana que no pas el cap de setmana.

Tot això s’acaba, precisament, quan tanquen les oficines i la gent agafa els seus cotxes i s’emboteixen a les freeways per tornar a casa seva. Aleshores el centre financer, el downtown, queda desolat. Si la seva visita turística coincideix amb un festiu veuran més sense sostre deambulant entre els gratacels de les grans empreses que no pas una altra cosa. Si volen veure gent gaudint del cap de setmana vagin a un mall comercial. Allò sí que és olor de multituds, espais on es concentra el comerç, en la seva majoria franquícies clòniques a qualsevol ciutat, les mateixes o molt similars que podem trobar ja a les grans àrees de la nostra rodalia, i amb uns horaris impossibles de mantenir pels petits botiguers.

Naturalment aquest paisatge apocalíptic està lluny de ser aplicat a Premià de Mar, per molt malament que vagin les coses. Al cap i a la fi, a sobre dels bancs hi viu gent, i a la Gran Via encara sobreviuen botigues i uns quants locals de restauració prou populars que donen vida al centre de la nostra ciutat, al menys pel moment. Tot i això bancs i caixes destorben amb la seva presència la continuïtat del teixit comercial de la Gran Via, com deu de passar a la majoria de centres de poblacions catalanes; li resten vida empresarial local i això va en detriment del desenvolupament global de la ciutat.

En resum, la veritat és que m’agradava més la Gran Via quan podia comprar piles pel meu walkman a can Fita i menjar-me un frankfurt amb una cervesa on ara només puc negociar una hipoteca. I això suposant que la pogués pagar.

El Xaman. 24 d'Abril del 2006

Com sempre que viatjo a Daroca, he passat a saludar el meu oncle Jesús, el Xaman. A ell i als altres de la família que l’acompanyen a aquell mateix recinte: en Jesús pare, en Carmelo i la Jacoba. Allà estan, com la darrera vegada, i l’altra i l’altra, i allà seguiran, sota aquelles lloses de marbre negre que indiquen la data de la seva arribada al cementiri i l’edat en què van arribar. La Jacoba, amb els seus 84 anys, ell, el Xaman, amb 70, en Jesús pare amb 42 i en Carmelo, només amb 16. Com sempre que llegeixo aquestes inscripcions he de reflexionar sobre què dur havia de ser tot plegat, què diferent a com ho he conegut jo. Què dur que en Jesús pare anés a la finca una nit i no tornés mai més viu. Dur per la Jacoba, especialment: vídua de sobte i amb cinc fills per tirar endavant en plena posguerra. I què dur també per ella perdre un dels fills amb només setze anys. Un fred, deien, que li va agafar després de banyar-se al riu. Ves a saber.

Allà estan en Jesús pare, el meu avi a qui no vaig conèixer, com tampoc a en Carmelo, el meu tiet, la terrible mort del qual fa que a les primers fotos que tinc de la mare, esvelta i maquíssima amb els seus vint-i-pocs anys, ella aparegui sempre vestida de negre. Per fortuna la Jacoba va viure prou com per ser un dels referents dels meus estius i les meves Setmanes Santes a la casa de Daroca: petita, dinàmica i sempre de bon humor malgrat la vida que li havia tocat patir; un veritable model de lluita i supervivència.

Allà estan, compartint cementiri però no pas tomba: ell, en Jesús fill, descansa amb el seu pare, mentre que l’avia s’està amb en Carmelo. Tots quatre al terra, com als cementiris de tota la vida, no com aquests apartaments tipus Benidorm que els ajuntaments s’han inventat per deixar més espai pels vius a costa de la comoditat dels morts.

El cas és que llegint la seva làpida comprovo que ja fa cinc anys que el Xaman, en Jesús fill, el meu oncle, ja no hi és. Es va anar un nou d’abril quan estava ingressat a una residència privada a Burbáguena, massa lluny de casa seva, de les seves terres i de la seva Daroca que no li va saber trobar a temps una plaça a la seva pròpia residència pública. Encara el vaig poder veure el Nadal anterior, postrat a una cadira de rodes, semiinconscient, tot i que encara va tenir unes paraules per demanar-me que li fes un petó.

Aquesta no és, però, la imatge que guardo d’ell. Quan el vaig veure a Burbáguena el Xaman esperava abandonar el seu cos per poder tornar als seus paisatges, als camps i a les muntanyes. De fet en aquells dies la seva ment ja tornava a córrer per les seves finques, el seu territori de sempre: Ancho, les vinyes, els ametllers i, sobretot, per Jalagra, la seva favorita, on el vaig veure cavar per darrera vegada, ja gran i malalt. A Jalagra, on havia passat tantes nits esperant que arribés el seu torn per regar. A Jalagra, d’on havien sortit tants vegetals i fruites pels sopars de les nits d’estiu a la casa de Daroca. A Jalagra, on havíem berenat tantes vegades el Xaman, el meu germà, en Pablo, el meu tiet supervivent, i jo mateix, aprenent a beure amb la bota de vi a aquella caseta plena de sorolls procedents de representants de la variada fauna salvatge local.

I si la seva ment sortia de les finques seria, com quan era jove i el contractaven els caçadors per fer-ho, per seguir rastres d’animals, o per enfilar la pista que porta a la Casa de los Pinos, on les brigades antiincendis del BRIF tenen ara els seus helicòpters, i on ell sabia perfectament a quins racons poder trobar els millors rovellons de la comarca.

Recordo aquell cap de setmana de l’abril del 2001, ara ha fet cinc anys. Estàvem acampats al Little Pass Prim Camp, al desert d’Anza Borrego, al sud de Califòrnia. Havia estat plovent tota la tarda amb inusitada intensitat. Quan per fi va afluixar la pluja, ja a la nit, vam aconseguir encendre un foc per sopar una mica calents, i va ser aleshores quan els coiots van començar a udolar a banda i banda del campament, des de les Pinyon Mountains a l’est i des de les Granite Mountains a l’oest. Cada cop udolaven més fort, més a prop i en major nombre d’individus, i així ens van acompanyar amb els seus udols i lladrucs fins que ens vàrem adormir.

El dilluns en arribar a la universitat vaig trobar un correu electrònic en el qual el meu germà m’anunciava la mort del meu tiet Jesús. Personalment m’agrada creure que van ser els coiots, abans que un E Mail, els que em van venir a anunciar que l’esperit del Xaman corria ja lliure per la natura. Seria més propi venint d’ell