Capa, Gerda i Chim

La Gerda Taro i en Robert Capa en una imatge dels primers anys 30, abans de la Guerra Civil espanyola

Rara és la vegada en què una notícia mereixedora d’aparèixer a la portada d’un diari aconsegueix emocionar-me. Tinc el vici de no deixar passar la primera hora del dia –a poc que pugui- sense fer un cop d’ull a les portades de la premsa, per bé que acostumo a acompanyar aquesta mania amb un gest de protecció dels braços sobre la cara, no fos cas que m’esquitxin els resquills de metralla de la darrera bomba a Bagdad o la darrera beneïda escopinada d’algun distingit membre de la Conferència episcopal. A diferència de l’habitual, diumenge passat la portada del Periódico de Catalunya ens portava un regal a tots plegats.
La notícia –suposo que a aquestes alçades tothom n’haurà sentit a parlar- era el descobriment a Mèxic de tres capses que contenien 127 rotllos -3.000 negatius aproximadament- amb imatges que Robert Capa havia pres durant la guerra civil espanyola juntament amb la seva parella, la fotògrafa alemanya Gerda Taro, i el seu amic David Seymour. El relat que ens han fet de la troballa dels rodets i de les seves peripècies des de l’exili francès fins anar a parar a un calaix a la casa d’un antic diplomàtic a Ciutat de Mèxic té tots els ingredients necessaris per a convertir-se en un guió cinematogràfic –tan aviat com acabi la vaga dels guionistes nord-americans, perquè això molt em temo que, per sensibilitat i oportunitat, ho hauran de fer ells-, a més que haurà servit per posar punt i final a un capítol prou atractiu de la història que passava a aquest país nostre ara fa setanta anys, quan Espanya era una mena de parc temàtic de la barbàrie, el caos, la revenja, les delacions, els afusellaments indiscriminats, els assajos feixistes i la revolució esbojarrada; el triomf de la incultura. El regne de les mosques.
Aquest totum revolutum va resultar terriblement atractiu per tota mena de personatges arribats d’arreu amb motius i intencions més o menys confessables: des dels membres de les Brigades Internacionals, romàntics carregats de bones intencions en la seva majoria, fins a mercenaris, agents secrets de totes les bandes imaginables, comissaris polítics estalinistes i assessors militars feixistes i nazis que venien a lliurar les seves batalles, a provar les seves bombes i estratègies, o a sovietitzar el personal en territori aliè. Igual que aquests individus, van presentar-se aquí periodistes com Ernst Hemingway, Henry Buckley o Michael Kolstov, i fotògrafs, com els nostres protagonistes d’avui: Capa, Taro i Seymour. Motius amb glamour hollywoodià per tres europeus que s’havien cregut el seu propi invent exitós; en realitat eren, respectivament, l’hongarès André Friedmann –Capa en hongarès, vol dir ‘tauró’-, la jueva alemanya Gerta Pohorylle, i el polonès David Robert Szymin, Chim de pseudònim, co-fundador amb Cartier-Bresson, Capa i els demés de l’agència Magnum, de la qual va esdevenir president a la mort del ‘tauró’.
Hemingway i els altres, com qualsevol periodista escriptor, tenien molts recursos per narrar el que passava sense haver de veure-ho necessàriament de forma física i directe; sense haver d’anar a la primera línia, per dir-ho d’una altra manera. Un fotògraf o un càmera de televisió, però, ha se ser necessàriament allà on es cou el tema per captar l’essència, l’ànima de la notícia amb aquella imatge que millor la pugui explicar. I aquesta és una pràctica perillosa. ‘Si la foto no funciona, és que no hi ets prou a prop’, diuen que deia Robert Capa. Potser per això era tan bon fotògraf, tot i que tingués una certa tendència a preparar les fotos, com podria ser el cas de la del milicià Federico Borrell caient a Cerro Muriano. En qualsevol cas aquesta pulsió d’apropar-se als fets per fotografiar-los va acabar per passar-los factura a tots tres. La primera Gerda, el 1937, en un estúpid accident, aixafada per un tanc republicà mentre cobria la retirada de Brunete, a prop de Madrid. A Chim el van fregir a trets uns soldats egipcis a Qantara el 1956, juntament amb el també fotògraf francès Jean Roy. A Robert Capa l’havia mort una mina dos anys abans a Thai Binh, aleshores Indoxina. Tenia quaranta anys.
Sembla que Robert Capa era una mena de marca comercial sota la qual signaven les fotos tots tres. Ara als estudiosos del tema els tocarà desxifrar qui va fer què entre els 3.000 negatius trobats a Mèxic, però això, si un no és un malalt del documentalisme, és bastant el de menys. El cas és que ha aparegut un tresor per al fotoperiodisme i per a la història. Les imatges serveixen per explicar històries, i això vol dir que hi ha 3.000 per esbrinar en aquests rodets, totes sobre la nostra guerra civil, gràcies a les ganes d’esprémer la vida i de donar suport a una causa que creien justa de tres fotògrafs de vint-i-tants anys. Com deia, un regal.

Sempre que miro aquests somriures se'm glaça la sang. Tot aquell idealisme, aquella confiança, es va tornar en fugida desesperada o en muda resignació. Després, quan esperaven la Pau, va arribar la Victòria, i les seves conseqüències, aquella por, s'ha inoculat a la sang dels espanyols durant generacions.
Aquesta versió del 'Ay, carmela' la canta Miguel Ángel Gómez Naharro des d'un disc que s'anomena 'Canciones guerrilleras'.