Ratatouille

Ja he dit alguna vegada en aquests articles que des de petit que estic barallat amb els productes de la factoria Disney. Les històries em semblen mancades de cap gràcia i, a més, desprenen un tuf a moral rància que em fa sortir corrents a la recerca d’algun bar de mala fama i pitjor clientela per poder respirar l’àcida olor de la puta realitat. Malgrat aquesta animadversió, encara odio més les intransigències, de manera que després de llegir crítiques i sentir comentaris afalagadors d’amics i companys de feina, i empentat per la determinació dels meus nebots –tres criatures actuant coordinades són molta determinació-, em vaig deixar portar davant de la tele a veure el DVD de Ratatouille.
L’animació de la Disney de la mà de Pixar ha millorat unes quantes galàxies des dels anys del Rey León –evidentment ja no parlo de Bambi-, i els guions estan molt ben elaborats, tot i que segueixen amarats d’una candidesa alarmant. Ratatouille no deixa de ser la mateixa història de superació personal que ja hem vist mil vegades, només que aquesta vegada la prota és una rata amb deliris de gran cuinera. Hi ha la noia, hi ha el dolent, hi ha l’amic divertit, hi ha el pes de les obligacions contretes, els moments de feblesa i la resolució de la lluita fins assolir l’objectiu marcat i l’èxit final. Vist així diria que aquesta pel•lícula ja l’havíem vist abans. No obstant això, resulta interessant i divertida, i diria que fins i tot educativa, com la insistència en la higiene a l’hora de posar-se a cuinar malgrat tractar-se de maleïdes rates de claveguera. Fins aquí l’opinió sobre la pel•lícula.
Perquè sobre el que realment m’interessa escriure de Ratatouille fa referència a una escena molt concreta, segurament el clímax de l’argument. Què t’hi jugues Mari Pili a que el 80 % altet dels adults que han vist la pel•lícula coincideixen amb que els va tocar el punt sensible, perquè tots hem desitjat alguna vegada passar per un moment així.
Es tracta, naturalment, de l’instant en el qual serveixen la Ratatouille –un plat de verdures fregides típic de la Provença- al tètric i temut crític culinari Ego –ja em diran vostès quina manera de retratar la professió amb aquest nom- i aquest pateix un vertiginós flashback cap a la seva infantesa i el moment concret en què la mare, em sembla recordar, li serveix aquell mateix plat. L’home, que tal com està dibuixat a la pel•lícula em recorda al Nosferatu de Murnau, deixa de banda la seva imatge de fredor per recrear-se en aquell passat perdut, rural, dolç, potser feliç, traslladat pel sabor exacte d’aquell plat perfectament cuinat.
Evidentment aquesta escena no està pensada pel públic infantil. Cap nen té prou referències de passat com per entendre el que significa retrobar-se amb un sabor, una olor, una cançó o un paisatge pràcticament oblidats en la negror de la memòria. S’ha d’haver tingut i després haver perdut un munt de coses per entendre la reacció de l’estirat de l’Ego en el moment de tastar aquell plat.
Facin memòria. Quin seria aquell plat que els encantava de petits, que els feia feliços de trobar sobre la taula i que després ja mai més no han tastat, o que per molt que els diguin ja no ha tingut el mateix gust. Si no s’han destrossat les papil•les gustatives a base de fumar, imaginen el que seria retrobar a qualsevol lloc, des del Bulli fins a la cuina de l’apartament d’una amiga, aquell sabor exacte?
No es tracta només d’aplicar la mateixa recepta de manera religiosa. Els ingredients, els vegetals per exemple, no saben mai igual si són de llocs diferents, o s’han plantat, regat, fertilitzat, transportat, emmagatzemat i empaquetat de manera diferent. El mateix passa amb la carn, i els peixos; ja vaig explicar una vegada que un cop que vaig aconseguir un mabre el seu gust no tenia ja res a veure amb el dels que em preparava la meva àvia per sopar amb pa amb tomàquet. Però és que ni el pa ni el tomàquet saben ja igual.
Aquest és el trist error de l’escena, el típic engany sensibler marca Disney que no podia faltar: que és impossible. El plat pot ser deliciós, però de cap manera pot saber igual que el que tenim emmagatzemat al disc dur, i això suposant que, com sol passar, el cervell no ens enredi i els records no siguin tots plegats res més que una refotuda mentida. Després de veure la pel•lícula em vaig recordar del meu oncle Jesús i de l’allioli que preparava per acompanyar els cargols. He tastat excel•lents alliolis en ma vida, perfectament lligats, però cap no m’ha semblat com el que preparava ell.
I això només amb alls i oli. Imaginin-se un plat més elaborat, encara que sigui de mans de la més refinada d’entre les rates de les clavegueres de París.

Confesso que em feia mandra de buscar una cançó decent sobre cuines o cuiners, suposant que existeixi, de manera que una vegada més, ja m’ho sabran perdonar, m’he refugiat en els clàssics, i ja que els fets de Ratatouille se suposa que succeeixen a París, cap allà que hi anem. Vull recordar un disc que per la gent de la meva generació és un mite. El directe dels britànics Supertramp a la capital francesa el 1979. Això és ‘Dreamer’.