El Vesuvio cafè. 19 de Juny del 2006

Ja que diuen que somiar és de franc i, per tant, qui no ho faci és un perfecte imbècil, què els sembla si després de passar el cap de setmana passat a Daroca reprenem el tema on l’havíem deixat i ens en tornem a San Francisco? Ens havíem quedat, com recordaran, a l’interior de la llibreria beatnik per excel·lència, la City Lights Books. Amb el Howl de Ginsberg entre les mans –introduït dins d’un sobre amb el logo de la llibreria que vaig regalar al meu confrare del Cultura de consum, en Pep Lupes, que el va rebre amb emoció mal dissimulada-, tant sols es tractava de creuar el carreró –l’alley- Jack Kerouac i travessar les portes d’un dels bars amb major significació literària del segle XX: el Vesuvio cafè.

Ja saben com són aquestes coses: l’emoció que produeix a cada un entrar a un lloc determinat depèn molt de les seves arrels culturals, dels mites que s’ha anat fent al llarg de la vida. Un pot quedar-se absolutament fred davant de, per dir alguna cosa, el piano de Chopin a la Cartoixa de Valldemossa, amb aquella rosa sobre la tapa –o era un clavell?-, i en canvi sentir-se tocat per la glòria entrant al temple alcohòlic dels beatniks. Amb tots els respectes per l’amic Frédéric.

Explicava Xavier Moret al seu ‘Amèrica, Amèrica’, que va entrar al Vesuvio amb un paquet de la City Lights a les mans, va demanar un cervesa i es va posar a escriure sobre el local, cosa que, segons li va explicar el cambrer, feia pràcticament tothom que hi entrava, com feien també la resta de clients. Però quina altra cosa pots fer allà? Com no sigui, com explicava l’altre dia, veure a Russell Crowe rebent un Óscar. De manera que, amb una pinta de Sierra Nevada al davant –Per cert, una cervesa magnífica. Per favor, en els seus viatges als States mai no demanin les aigüetes Budweiser, Coors ni Miller; les cerveses de les petites marques són excel·lents-, amb la Sierra al davant, com deia, vaig prendre apunts dels detalls que més em cridaven l’atenció del Vesuvio.

Dec d’haver descrit això ja en un altre moment, potser en alguna carta electrònica, perquè veig que els apunts de la meva llibreta de viatge estan ratllats en vermell en l‘apartat del Vesuvio. Si els sembla, començarem per una frase, emmarcada a la paret sobre la barra, que signava el còmic W C Fields, però que podrien signar perfectament Kerouac, Cassady o Burroughs, i que deia una cosa així com ‘Va haver una dona que em va portar a la beguda... i jo mai no vaig tenir la prou decència d’escriure-la per agrair-li’. Anem forts per començar, com poden apreciar.

Veig als apunts que hi havia quadres i miralls amb escenes versallesques, just al costat d’una tele que no consta a la antigues cròniques beats. També hi ha una làmpada que presenta quatre flametes de gas i a l’altra banda de la barra de fusta aprecio un element ben rar als bars nord-americans: una màquina de cafè exprés, una nota genuïnament europea entre North Beach i China Town. Feliç amb la meva Sierra Nevada vaig prescindir del cafè, però el detall s’agraeix.

Com no podia ser d’una altra manera les parets estan folrades de retalls de premsa referits a la Beat Generation i de fotos de personatges entre els quals reconec a Allen Ginsberg, Lawrence Ferlinguetti, Bob Dylan, Jack Kerouac, Neal Cassady o Ken Kesey, l’autor d’Algú va volar sobre el niu del cucut. També hi ha fotos de pel·lícules com 'Class action' ('Acció judicial'), amb Gene Hackman i Mary Elisabeth Mastrantonio.

Dic jo que per justificar el nom del local hi ha postals del Vesubi autèntic, el napolità, el que va convertir en tètriques figueretes de pessebre els habitants d’Herculano, Pompeia i Stabiae, juntament amb una frase enigmàtica en italià que resava ‘Per favore non mi rompere i coglione, gracie’. I que cada un en tregui les seves conclusions.

A les meves anotacions encara veig una altra frase gloriosa, aquesta en anglès, que es traduiria com ‘Pareu atenció amb els carteristes i les dones perdudes’, i després un anunci publicitari que aconsella visitar Amsterdam i la germana del Vesuvio cafè, que se suposa que es troba a la capital holandesa, i que diu que s’anomena, no s’ho perdin, ‘Rameras’, en espanyol en l’original.

Resumint: aquest racó de Columbus Avenue, entre la City Lights i el Vesuvio, emmarca bona part de les claus de la cultura del S/XX així que bé val comprar un pòster i un llibre, i beure’s unes Sierra nevada pel record d’aquella tropa de rebotats desencantats dels convencionalismes del seu temps. Tant de bo, en els dies anodins que corren, tinguéssim uns quants Ginsbergs agitant el personal.