Quan van arribar era ja ben passada la mitja tarda. Barrejades amb la resta dels banyistes, ningú no va parar atenció en elles tot i arribar nues, potser perquè van tocar terra a la platja de la Musclera, a Arenys de Mar on, com es sabut, tothom hi fa vida nu. Amples somriures blancs es dibuixaven a les seves cares en una expressió d’alegria, la que se sol posar quan un arriba a un lloc desitjat després d’una llarga absència. Tot un llarg any, en aquest cas.
Sense intercanviar una sola paraula entre elles, es donaren la mà per passejar juntes per la vora del mar sentint com les suaus onades anaven a petar als seus turmells, decorats amb petites petxines unides per fils d’argent. En la seva passejada gaudiren mirant la gent sense que ningú no se sentís incòmode pels seus alegres esguards; alguns potser les ignoraren, però la majoria les retornà el somrís amb un gest de salutació, o bé de complicitat. Era impossible sentir-se violent davant d’aquelles dones. Caminaren així fins als búnquers de la Guerra civil que divideixen la platja amb les roques que els fan de fonaments. Algú amb la seva entrenada vista podia veure des d’allà el cementiri de Synera a l’esquerra, sobre el turó, i lluny al fons, la gran foguera que havia de cremar al vespre, així com l’escenari on actuaria l’orquestra. Elles miraren el sol per calcular l’hora que era; quedaven dues hores ben bones abans no arribessin els altres, de manera que estiraren els seus cossos sobre la sorra calenta i dormisquejaren deixant que els darrers raigs solars de la tarda joguinessin amb la seva pell.
El seu somni es tallà de cop quan les rodejaren tres figures. Eren dos homes i una dona que les observaven amb una expressió de joia similar a les que tenien elles quan trepitjaren terra. Les dues dones s’aixecaren i s’abraçaren amb els tres Muntesos, nusos com elles, bruns de cabells i de pell, d’apreciable musculatura a cames i tors. La dona que arribà amb els nous portava una bossa de cuir de la qual va extreure peces de roba per a tots cinc: lleus vestits d’una gasa verdosa i transparent per a elles; pantalons de pell per a ells, sandàlies de cuir per a tots.
Així vestits s'adreçaren fins a la gran foguera que ja cremava al final de la Riera d’Arenys envoltada de gran quantitat d’humans que l’observaven embadalits, o que llençaven coets i petards a l’aire. El foc: un antic regal dels Déus que també pot destruir, com molt bé saben els Muntesos que l’observen seriosos sabedors que aviat hauran de lluitar contra ell als boscos. Per a les Nedadores, però, com a sentinelles del mar que son, les flames de Sant Joan son les úniques que els és permès de gaudir, sempre a aquell punt, sempre a la revetlla del Solstici d’Estiu, i per això les miren, agafades de la cintura, amb llàgrimes d’emoció lliscant per les seves galtes.
Al seu voltant, els humans, però també aquells Éssers que els humans no poden veure, però que ells reconeixen i saluden amb una inclinació de cap: dones d’aigua, gnoms, fades, esperits, fantasmes o follets, per citar-ne només alguns.
Quan el foc comença a decaure, i amb ell la seva fascinació per les flames, és la música la que més els crida l’atenció i amb ella deixen que els seus cossos es deixin portar amb moviments que mai no han après, però que porten als seus gens des dels dies antics en que els Pares es van creuar amb els mortals per crear-los a ells, els Vigilants. Mentre es diverteixen veient i imitant els balls dels humans, els altres Éssers executen danses que ja es ballaven al Planeta molt abans que el primer home trepitgés el terreny que avui creu dominar.
El ball i la música fa que les hores corrin massa de pressa per aquells que només disposen d’una nit per gaudir d’una encarnació humana. Les primeres llums apareixen ja per l’horitzó i les Nedadores entenen que a Heraklion i a La Valletta ja és de dia. És el temps de marxar. Tots cinc caminen per la platja fins creuar de nou la línia dels búnquers. A la platja hi ha multitud de petites fogueres i als xiringuitos hi ha música de DJs o de petits conjunts. Tots cinc es despullen –com han fet alguns humans al seu voltant-, i els vestits i els pantalons tornen a la bossa de cuir. Les abraçades, tristes ara, es repeteixen, i les dues Nedadores caminen mar endins fins saltar a l’aigua i nedar amb força abans de submergir-se. Els altres tres giren cua i cerquen el camí que els retornarà a la seva llar als boscos.
Comença un nou dia amb la clarejada i els Vigilants del mar i de les muntanyes, després de celebrar un nou Solstici com des de fa mil·lennis, tornen a les seves posicions a fer una feina que els humans els posem cada dia més difícil.
Sense intercanviar una sola paraula entre elles, es donaren la mà per passejar juntes per la vora del mar sentint com les suaus onades anaven a petar als seus turmells, decorats amb petites petxines unides per fils d’argent. En la seva passejada gaudiren mirant la gent sense que ningú no se sentís incòmode pels seus alegres esguards; alguns potser les ignoraren, però la majoria les retornà el somrís amb un gest de salutació, o bé de complicitat. Era impossible sentir-se violent davant d’aquelles dones. Caminaren així fins als búnquers de la Guerra civil que divideixen la platja amb les roques que els fan de fonaments. Algú amb la seva entrenada vista podia veure des d’allà el cementiri de Synera a l’esquerra, sobre el turó, i lluny al fons, la gran foguera que havia de cremar al vespre, així com l’escenari on actuaria l’orquestra. Elles miraren el sol per calcular l’hora que era; quedaven dues hores ben bones abans no arribessin els altres, de manera que estiraren els seus cossos sobre la sorra calenta i dormisquejaren deixant que els darrers raigs solars de la tarda joguinessin amb la seva pell.
El seu somni es tallà de cop quan les rodejaren tres figures. Eren dos homes i una dona que les observaven amb una expressió de joia similar a les que tenien elles quan trepitjaren terra. Les dues dones s’aixecaren i s’abraçaren amb els tres Muntesos, nusos com elles, bruns de cabells i de pell, d’apreciable musculatura a cames i tors. La dona que arribà amb els nous portava una bossa de cuir de la qual va extreure peces de roba per a tots cinc: lleus vestits d’una gasa verdosa i transparent per a elles; pantalons de pell per a ells, sandàlies de cuir per a tots.
Així vestits s'adreçaren fins a la gran foguera que ja cremava al final de la Riera d’Arenys envoltada de gran quantitat d’humans que l’observaven embadalits, o que llençaven coets i petards a l’aire. El foc: un antic regal dels Déus que també pot destruir, com molt bé saben els Muntesos que l’observen seriosos sabedors que aviat hauran de lluitar contra ell als boscos. Per a les Nedadores, però, com a sentinelles del mar que son, les flames de Sant Joan son les úniques que els és permès de gaudir, sempre a aquell punt, sempre a la revetlla del Solstici d’Estiu, i per això les miren, agafades de la cintura, amb llàgrimes d’emoció lliscant per les seves galtes.
Al seu voltant, els humans, però també aquells Éssers que els humans no poden veure, però que ells reconeixen i saluden amb una inclinació de cap: dones d’aigua, gnoms, fades, esperits, fantasmes o follets, per citar-ne només alguns.
Quan el foc comença a decaure, i amb ell la seva fascinació per les flames, és la música la que més els crida l’atenció i amb ella deixen que els seus cossos es deixin portar amb moviments que mai no han après, però que porten als seus gens des dels dies antics en que els Pares es van creuar amb els mortals per crear-los a ells, els Vigilants. Mentre es diverteixen veient i imitant els balls dels humans, els altres Éssers executen danses que ja es ballaven al Planeta molt abans que el primer home trepitgés el terreny que avui creu dominar.
El ball i la música fa que les hores corrin massa de pressa per aquells que només disposen d’una nit per gaudir d’una encarnació humana. Les primeres llums apareixen ja per l’horitzó i les Nedadores entenen que a Heraklion i a La Valletta ja és de dia. És el temps de marxar. Tots cinc caminen per la platja fins creuar de nou la línia dels búnquers. A la platja hi ha multitud de petites fogueres i als xiringuitos hi ha música de DJs o de petits conjunts. Tots cinc es despullen –com han fet alguns humans al seu voltant-, i els vestits i els pantalons tornen a la bossa de cuir. Les abraçades, tristes ara, es repeteixen, i les dues Nedadores caminen mar endins fins saltar a l’aigua i nedar amb força abans de submergir-se. Els altres tres giren cua i cerquen el camí que els retornarà a la seva llar als boscos.
Comença un nou dia amb la clarejada i els Vigilants del mar i de les muntanyes, després de celebrar un nou Solstici com des de fa mil·lennis, tornen a les seves posicions a fer una feina que els humans els posem cada dia més difícil.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada