Un Corpus a Daroca. 12 de Juny del 2006

Doncs resulta que les conjuncions planetàries han estat propícies i divendres a la nit els meus amics Jordi Llop Gris, Marc Légolas i servidor aterràvem a la meva Daroca –ja saben, a vuitanta quilòmetres de Saragossa direcció Terol per la Nacional 330-; quatre-cents quilòmetres d’asfalt beneïts pel fantasma, sempre agraït, de Jim Morrison que ens va preparar una estupenda tempesta travessant els Monegros a l’alçada de Bujaraloz mentre el cassette del nostre 205 ens disparava el Riders on the storm dels Doors. Amb aquest bon averany, tot i que humit, era fàcil de comprendre que el finde venia de cara.

Daroca celebra la seva festa major coincidint amb el Corpus Christi que serà, com va establir el 1264 el Papa Urbà IV, el proper dijous, és a dir, el primer dijous després del diumenge de la Santíssima Trinitat. Sé això perquè m’ho acaba de recordar l’enciclopèdia Encarta que tinc instal·lada a l’ordinador, que si no, ja em diran vostès de què. I vet aquí que la ciutat, una vegada més, no ens va decebre. A l’alegria, sempre íntima, de retrobar uns rostres, una casa, uns carrers, uns paisatges i unes muralles i un castell medievals que formen part de la meva vida tant com les nostres platges, la plaça de l’Ajuntament de Premià i l’ermita de Sant Mateu, havien vingut a afegir-se nous personatges en intensitats que en quaranta i tants anys de córrer per allà mai no havia vist. D’entrada dues-centes quaranta motos, segons xifres no oficials, amb els seus pilots i copilots, omplien els carrers, bars i hotels de la ciutat, tot i que la immensa majoria acampaven al camp de futbol. Els altres nous veïns convidats eren una manada de voltors, més de cent, que feien la seva exhibició aèria un parell de cops al dia, a les onze del matí i a les set de la tarda, com si estiguessin contractats per la comissió de festes, extrem aquest que no descarto del tot.

La cosa, voltors a banda, no era per ser menystinguda ja que la primera activitat oficial de les festes va ser una desfilada de totes les màquines de la concentra pel carrer Mayor i fins a la plaça de la Colegial amb els/les copilots armats amb torxes. A partir d’aquí les coses es van anar animant per procedir al gran castell de focs artificials que s’oferia des de la mateixa plaça, naturalment farcida de motos, pilots, copilots, veïns i cotxes aparcats, que assistien estoics i feliços a la bateria d’explosions de gran calibre i de coets llençats al cel de juny davant la testimonial presència d’un camió de bombers.

Després era el torn del Toro. Les nostres temences de què es tractés d’un pobre brau amb les banyes enceses es varen esvair quan, astorats, vam veure que es tractava d’un individu que carregava una estructura de fusta curulla d’explosius, una cosa semblant a les nostres bèsties de foc, i que perseguia a grans i menuts amb una pluja d’espurnes i de coets d’aquells que els aviadors militars anomenen ‘dispara i oblida’, i que corren bojos a la recerca de cames blanques i molsudetes sobre les quals esclatar. He de fer menció en aquest sentit del míssil que es va colar al bar Capi de carrer Mayor motivant interessants coreografies de ball, perfectament dignes del ‘Mira quien baila’ en modalitat claqué, entre els clients del local que feien tranquil·lament la seva cervesa a peu dret recolzats a la barra.

Però no hi ha pólvora que cent anys duri i passat l’episodi del ‘Toro’ era temps per la banda local que, interpretant una versió dance de El sitio de Zaragoza s’emportà bona part dels joves de la ciutat, una mica estil flautista d’Hamelin, cap al poliesportiu de Daroca on es feia la gran festa mentre l’únic policia local present emulava els dandys guaperes de El divo cantant content mentre seguia l’escena.

Diumenge al matí se succeïen les escenes que són habituals en aquests casos i així els que anaven a buscar el diari i les pastes per l’esmorzar es creuaven amb els que tornaven de la festa, com aquell personatge que Jordi Llop Gris batejava, com sempre encertadament, com l’”eixamplador de carrers” per la seva dedicació a picar les parets de banda i banda del carrer Grajera mentre caminava fent esses.

Ara, de tornada a casa, explico aquests records davant de l’ordinador i em quedo amb la reflexió sobre una festa viscuda intensament però sense el més mínim incident, amb focs d’artifici de risc, molta gent bevent –i no poc- al carrer, dues-centes quaranta motos amb les seves tripulacions arribats de fora i molta farra fins ben sortit el sol, i tot sota el control d’un únic policia, únicament armat amb una porra, que preferia cantar feliç al pas de la banda que no pas prendre la postura del milhomes. Inconsciència i sort... o és que un altre món és possible?