El bitllet d'autobús. 02 d'Octubre del 2006

Sembla mentida que una cosa tan petita i fràgil hagi pogut sobreviure al meu costat durant vint-i-quatre anys. Serà que de seguida va anar a parar a l’interior d’una agenda i es va refugiar entre els seus fulls, lluny de la pols i de les tempestes de la vida, fins que una d’aquelles cabrioles del destí l’ha fet sortir a la llum. I amb ell les històries que porta associades.

Ja els en parlava fa unes setmanes; es tracta d’un bitllet d’autobús de l’empresa Parellada. ‘Lérida a Aitona o viceversa’, diu en el breu text que hi cap a la seva superfície blava. I sobrevolant la vella àrea de paper, una data concreta impresa en diagonal amb un segell de tinta negra, la del cinc de juliol del 1982.

De bitllets com aquest, o similars, m’han passat a cabassos per les mans, però només aquest ha merescut formar part del meu petit museu personal. I ha estat així perquè aquell cinc de juliol vaig sortir de casa amb la ferma intenció de veure i viure coses que mai fins el moment havia vist ni viscut. I vaig sortir sol, amb la fidel companyia de la meva motxilla i dues mil peles de l’època a la butxaca dels texans, que és l’única manera digna d’anar-se un a una aventura. La resta són anuncis de la Camel.

No cal dir que servidor hagués preferit embarcar-se a un veler rumb al Carib en companyia d’individus bornis i cama de fusta, o volar amb una unitat de pilots de caça, entre voluntaris i mercenaris, cap a la jungla de Birmània a inicis de la Segona Guerra Mundial. El cas és què, malauradament, l’estil de les històries romàntiques en la línia Stevenson o del circ dels Flying tigers, amb en Claire Chennault de mestre de cerimònies, ja no eren les tendències més fashion a inicis dels anys vuitanta. I així ens llueix el pèl a aquells de nosaltres que ens negàvem -ens neguem encara- a admetre-ho.

Han passat vint-i-quatre anys però em recordo perfectament a mi mateix a l’andana fosca i bruta de la vella estació d’autobusos de Lleida, fitant la fila que feien la resta de viatgers mentre ficava la motxilla a la panxa d’aquella andròmina que m’havia de dur a Aitona. D’Aitona només sabia que contractaven a gent per fer la collita de la fruita, i que hi havia prou enrenou com per haver sentit de tant en tant el seu nom als informatius de la tele, i no per bé. Però si hi havia un lloc proper on encara sobrevisqués, tot i que de manera difusa, l’esperit de l’aventura més clàssica, aquell era Aitona el 1982. No busquin, però, aquell paisatge en l’actualitat; aquell va ser el nostre darrer western crepuscular.

D’aquella història en vaig tornar amb alguns duros més que no pas els que portava quan vaig marxar però, tot i que important tenint present l’economia d’un estudiant, no va ser la pasta guanyada la que m’havia posat aquell aire diferent a la mirada. Per sobre de tot van ser totes aquelles cares i moments que vaig emmagatzemar a la memòria; les nits de cels estrellats i les converses confidents, les desfilades de cerveses i cacharros, els Mecano i la Janis Joplin a l’únic bar amb aire condicionat del poble. Naturalment va ser aquell disc dels Led Zeppelin repetit una i altra vegada mentre quedés whisky a l’ampolla a la festa d’aniversari d’en Peterson, o com dimonis es digués aquell individu esquerp, sequaç d’en Legionario, que aquella nit va voler ser amic de tothom excepte dels picoletos que patrullaven al carrer com llops en expedició de cacera. També va tenir la seva gràcia l’intent frustrat de rescatar de les urpes d’aquells mateixos Guardia civils aquelles nenes que s’havien escapat de casa seva a Santander i s’havien refugiat al Segrià sota muntanyes de peres i préssecs, i els càntics de l’escamot de rescat, derrotat però orgullós del deure acomplert, tornant al campament cantant el Wish you were here de Pink floyd mentre el sol es posava sobre el riu; un final de western, no em diran.

El riu, el Segre, omnipresent, tranquil, discorrent inalterable malgrat totes les mogudes que es vivien al seu voltant, des de festes fins a baralles, enamoraments tan apassionats com passatgers, i solituds digníssimes. També eren del riu els banys dels diumenges a la tarda, populars i nudistes, i la pesca amb les mans d’una carpa amb el gang de cuiners extremenys, per acabar perdent-la corrent avall per una crescuda imprevista del mateix Segre que ens l’havia portat.

Ja ho veuen: Déu n’hi do la quantitat de fantasmes remots que han aflorat a la superfície amb la trobada d’un petit retall de paper blau. Després d’intentar domar aquesta estampida de velles històries, he acabat fent l’únic que podia fer: escanejar el bitllet per garantir-ne el record i retornar l’original a la seva tomba de cartró juntament amb la seva càrrega de nostàlgia.