Finalment he vist Munich, aquesta història de l’Steven Spielberg sobre la revenja que el Mossad va organitzar de manera clandestina contra els suposats inspiradors de la matança d’atletes israelians als Jocs Olímpics del 1972 per part de Setembre negre. No pretenc entrar a valorar el missatge de la pel·lícula, però sí a recordar una possible, tènue, història d’espies que Munich m’ha vingut a refrescar.
Devia ser cap al gener del 1988. Una delegació de la OAP va aterrar a Premià de Mar per tal de fer una xerrada sobra la situació palestina, en aquells temps embolicada en la primera Intifada que s’havia iniciat a finals de l’any anterior. La cosa, com és evident, tenia un cert deix propagandístic però, professió obliga, dos reporters de Ràdio Premià de Mar, el meu confrare Joanca Moreno i servidor, ens vàrem personar a l’acte, als locals municipals del carrer de la Unió.
Aquells dies, alguns de vostès ho recordaran, la premsa es feia també ressò d’un tèrbol cas sobre un agent palestí que hauria estat mort a Tunísia pels seus propis superiors. L’individu, actuant pel seu compte, presumptament hauria assassinat dos mariners a Barcelona després d’haver-los identificat com a agents del Mossad, els serveis secrets israelians. La Intifada i aquest cas, digne d’un guió de Graham Green, donaven un interès especial a la xerrada.
Total, que ja s'ho poden imaginar. El tema tenia el seu morbo, i no parlem si els periodistes en qüestió, amb vint-i-pocs tacos a les espatlles, anàvem assedegats d’informacions sucoses que portar-nos a la boca.
Com era d’esperar la xerrada va girar en torn dels màrtirs de la Intifada, dels nens que s’enfrontaven a pedrades contra els tancs Merkava del Tsahal. David contra Goliath, però canviant els bàndols, etc, etc. Tot molt emotiu; el discurs perfecte per a un públic entregat, indignat davant de l’imperialisme sionista i dels mètodes que els israelians semblaven haver après dels seus antics botxins nazis.
El conferenciant, elegantment vestit igual que els seus acompanyants, prescindint del Kufeyya, el tradicional mocador palestí, parlava pausadament. No era el típic agitador, sinó més aviat un relacions públiques. A la seva veu agradable, en perfecte espanyol amb un lleuger accent, afegia de tant en tant un somriure que venia a ressaltar la importància d’una frase concreta, d’una idea important. Un somriure per remarcar un silenci dramàtic mentre s’assegurava que els presents havien captat el fons del concepte. Un professional, al cap i a la fi.
Acabada la xerrada va arribar l'esperat torn de preguntes i va ser aleshores quan la parella de plumífers imberbes vàrem prémer l'accelerador. I ho vàrem fer amb temes tan fora del guió previsible com què feien nens jugant-se la vida davant dels Merkaves quan l'OAP disposava d'un -anomenem-lo així- exèrcit semi-regular perfectament bregat en guerrilla urbana. En altres paraules, que l'abús de criatures a primera línia com a element propagandístic estava ja molt vist a massa llocs de manera que se'l podien perfectament estalviar. La foto quedava molt bé per commoure ànimes pusil·lànimes, bàsicament europees, però fins i tot els nens palestins sabien que un carro de combat no s'atura d'una pedrada sinó amb una bona garrotada amb un RPG-7, dels quals, per cert, els palestins anaven ben assortits.
El cas és que el somriure del conferenciant va anar perdent entusiasme fins que va acabar per glaçar-se quan va aparèixer el tema de la presumpta execució de l'agent díscol. "No en sé res d'agents del Mossad assassinats a Barcelona, i els palestins no executem els nostres", va dir el bon home imprimint a la seva mirada una expressió deliberadament endurida en consideració als pollastres dels micròfons.
Va acabar l'acte i els periodistes premianencs abandonàvem la sala entre expressions ombrívoles quan un individu que no s'havia mogut de la porta d'entrada, ens va cridar a un racó per dedicar-nos una sola frase: "Us compliqueu molt la vida amb Tunísia". És a dir: Glups!, com posaven als còmics quan era petit.
Posades així les coses, els passerells, als quals la camisa no ens arribava al coll -per no dir que havíem quedat acollonits-, vàrem anar amb la història a un conegut nostre –permetin-me l’anonimat-, tot un mestre en qualsevol cas, que treballava a la Cadena SER i que sabia molt de Merkaves i d’Uzis, i d'AKs-47 i de Kufeyyes, i que, oferint les seves paternals manasses sobre les nostres tremoloses espatlles, ens va dir que no passava res. Que tranquis, xavals, que l'únic era que els palestins sempre prenien nota dels periodistes que feien preguntes delicades a les seves xerrades de propaganda. I encara una altra cosa: que a aquelles xerrades solia haver entre el públic un col·laborador del Mossad per veure què s’hi deia i, de pas, prendre nota dels mateixos periodistes.
És a dir: Glups!
Devia ser cap al gener del 1988. Una delegació de la OAP va aterrar a Premià de Mar per tal de fer una xerrada sobra la situació palestina, en aquells temps embolicada en la primera Intifada que s’havia iniciat a finals de l’any anterior. La cosa, com és evident, tenia un cert deix propagandístic però, professió obliga, dos reporters de Ràdio Premià de Mar, el meu confrare Joanca Moreno i servidor, ens vàrem personar a l’acte, als locals municipals del carrer de la Unió.
Aquells dies, alguns de vostès ho recordaran, la premsa es feia també ressò d’un tèrbol cas sobre un agent palestí que hauria estat mort a Tunísia pels seus propis superiors. L’individu, actuant pel seu compte, presumptament hauria assassinat dos mariners a Barcelona després d’haver-los identificat com a agents del Mossad, els serveis secrets israelians. La Intifada i aquest cas, digne d’un guió de Graham Green, donaven un interès especial a la xerrada.
Total, que ja s'ho poden imaginar. El tema tenia el seu morbo, i no parlem si els periodistes en qüestió, amb vint-i-pocs tacos a les espatlles, anàvem assedegats d’informacions sucoses que portar-nos a la boca.
Com era d’esperar la xerrada va girar en torn dels màrtirs de la Intifada, dels nens que s’enfrontaven a pedrades contra els tancs Merkava del Tsahal. David contra Goliath, però canviant els bàndols, etc, etc. Tot molt emotiu; el discurs perfecte per a un públic entregat, indignat davant de l’imperialisme sionista i dels mètodes que els israelians semblaven haver après dels seus antics botxins nazis.
El conferenciant, elegantment vestit igual que els seus acompanyants, prescindint del Kufeyya, el tradicional mocador palestí, parlava pausadament. No era el típic agitador, sinó més aviat un relacions públiques. A la seva veu agradable, en perfecte espanyol amb un lleuger accent, afegia de tant en tant un somriure que venia a ressaltar la importància d’una frase concreta, d’una idea important. Un somriure per remarcar un silenci dramàtic mentre s’assegurava que els presents havien captat el fons del concepte. Un professional, al cap i a la fi.
Acabada la xerrada va arribar l'esperat torn de preguntes i va ser aleshores quan la parella de plumífers imberbes vàrem prémer l'accelerador. I ho vàrem fer amb temes tan fora del guió previsible com què feien nens jugant-se la vida davant dels Merkaves quan l'OAP disposava d'un -anomenem-lo així- exèrcit semi-regular perfectament bregat en guerrilla urbana. En altres paraules, que l'abús de criatures a primera línia com a element propagandístic estava ja molt vist a massa llocs de manera que se'l podien perfectament estalviar. La foto quedava molt bé per commoure ànimes pusil·lànimes, bàsicament europees, però fins i tot els nens palestins sabien que un carro de combat no s'atura d'una pedrada sinó amb una bona garrotada amb un RPG-7, dels quals, per cert, els palestins anaven ben assortits.
El cas és que el somriure del conferenciant va anar perdent entusiasme fins que va acabar per glaçar-se quan va aparèixer el tema de la presumpta execució de l'agent díscol. "No en sé res d'agents del Mossad assassinats a Barcelona, i els palestins no executem els nostres", va dir el bon home imprimint a la seva mirada una expressió deliberadament endurida en consideració als pollastres dels micròfons.
Va acabar l'acte i els periodistes premianencs abandonàvem la sala entre expressions ombrívoles quan un individu que no s'havia mogut de la porta d'entrada, ens va cridar a un racó per dedicar-nos una sola frase: "Us compliqueu molt la vida amb Tunísia". És a dir: Glups!, com posaven als còmics quan era petit.
Posades així les coses, els passerells, als quals la camisa no ens arribava al coll -per no dir que havíem quedat acollonits-, vàrem anar amb la història a un conegut nostre –permetin-me l’anonimat-, tot un mestre en qualsevol cas, que treballava a la Cadena SER i que sabia molt de Merkaves i d’Uzis, i d'AKs-47 i de Kufeyyes, i que, oferint les seves paternals manasses sobre les nostres tremoloses espatlles, ens va dir que no passava res. Que tranquis, xavals, que l'únic era que els palestins sempre prenien nota dels periodistes que feien preguntes delicades a les seves xerrades de propaganda. I encara una altra cosa: que a aquelles xerrades solia haver entre el públic un col·laborador del Mossad per veure què s’hi deia i, de pas, prendre nota dels mateixos periodistes.
És a dir: Glups!
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada