L’enterramorts i el ‘Rei’. Dilluns 30 d'octubre de 2006

Estaran amb mi que els enterraments han perdut molt des què la carrossa de cavalls s’ha substituït pel cotxe fúnebre. Als pobles, al menys, encara podem acomiadar el difunt a l’església de tota la vida, al mateix edifici on, seguint els rituals cristians –i més per tradició cultural que no pas per creença religiosa-, ens varen batejar de petits, vam fer la Primera comunió la majoria, la Confirmació un bon grapat i alguns han arribat fins i tot a casar-s’hi. Així, naixement, infantesa, adolescència i l’arribada a l’edat adulta passen, o passaven, amb les seves respectives cerimònies per aquell mateix temple fins l’acomiadament final. No deixava de ser una manera de cohesionar una comunitat mentre les generacions anaven passant, així que pregaria als pensadors del laïcisme –moviment del qual en sóc devot servidor- es posin les piles per trobar una substitució prou colpidora a aquestes cerimònies, que els humans, ja se sap, portem des del Paleolític vestint de manera solemne les diferents etapes de la vida. I de la mort, pel que pugui ser.

Però jo parlava dels enterraments i de la pèrdua de solemnitat que ha significat l’aparcament definitiu dels carruatges i l’eclosió dels cotxes fúnebres a motor. Aquí, pel que tinc vist, el difunt fa el seu darrer viatge des del lloc de l’òbit fins a l’església i des d’allà –o des d’on sigui- fins el seu nínxol o tomba a la velocitat màxima que permeten les autoritats municipals -30 km/h a Premià de Mar- i, amb sort, encara hi serà a temps de viure -és un dir- la seva darrera retenció de trànsit abans de l’etern repòs. Els seus commoguts propparents i amics han de fer el mateix recorregut amb els seus vehicles barrejant la seva tristor amb l’obscena quotidianitat del trànsit. La vida continua, els recorden les aturades i els clàxons.

A altres contrades, en canvi, encara es poden permetre de fer un seguici fúnebre, amb els propers al difunt caminant greus darrera del cotxe. He tingut darrerament aquesta trista experiència però, tot i la solemnitat del moment, no deixaven de marejar-me els gasos del tub d’escapament del cotxe funerari que em precedia, a banda que no podia deixar de preocupar-me per l’estat de salut del seu embragatge, havent de circular a la velocitat d’una comitiva fúnebre. Això passava a Daroca, a Saragossa, i si també allà han canviat el carruatge mortuori a cavalls per un cotxe, ni que sigui un Mercedes, és que no hi ha remei a la pèrdua.

Però allà, com a mínim, recorden encara amb una certa nostàlgia el carruatge negre tirat per cavalls que portava els difunts fins el cementiri en un darrer viatge de tres quilòmetres des de la ciutat. Els més afectats i piadosos tenien així l’opció de caminar darrera del seu parent o amic desaparegut o bé, més tard, d’anar en cotxe fins el cementiri i esperar allà l’arribada de la comitiva.

El cas és que, també a Daroca, ja els anys seixanta era poca o nul·la la gent que caminava darrera del carruatge. Familiars i propers es desplaçaven en cotxe fins el cementiri on esperaven que arribés el difunt, especialment quan era hivern i les gèlides temperatures de la zona no recomanaven la passejada. En aquestes circumstàncies era perdonable que el cotxer tingués el costum de fer una aturada a una cantina de la Plaza de San Pedro, aparcar el carruatge amb el difunt, i refer-se del fred amb una copeta abans de seguir viatge. Al difunt no li podia molestar i als seus propers no els vindria d’un moment.

I vet aquí que en una ocasió van enterrar un veí de la ciutat al qual sobrenomenaven el ‘Rei’. Era un dia rúfol, un d’aquells dies dels hiverns d’abans, quan hi havia hiverns, ja saben a què em refereixo. La gent que havia acudit al funeral a la Colegial havia desfilat ja amb els seus cotxes cap al cementiri, i el cotxer havia fet la seva tradicional aturada a la cantina. La gent esperava el carruatge amb les despulles del ‘Rei’ refugiant-se als cotxes o fent nervioses passejades amunt i avall, però el cotxer devia pensar que aquell dia necessitava més d’una copa per refer-se d’aquell fred. La gent xopa d’aigua i enrederada de fred, i el carruatge que no arribava. Es diu que algú dels presents va acabar agafant una estupenda pulmonia.

Finalment el carruatge va arribar però, segons es diu, el cotxer presentava l’alegria al cos que vostès podran imaginar. Aleshores algú, comprensiblement enutjat, li va enlletgir la tardança i les copes que portava a sobre, però l’home, amb actitud digníssima, tot i la veu insegura, li contestà.

- Però és que avui bevia pel ‘Rei’!