Jesus Christ Superstar

Finalment dissabte passat em vaig omplir de valor i vaig posar la cinta al VHS per veure la pel·lícula. Unes setmanes enrera m’havia assabentat que l’havien de passar pel Canal 33 i aquell dia vaig programar el vídeo amb la mà tremolosa de qui sap que ha arribat el moment d’enfrontar-se amb un vell fantasma; amic, potser, però fantasma al cap i a la fi.
Però una cosa era gravar-la i una altra de molt diferent era tornar a veure-la. Seria, en qualsevol cas, la tercera vegada. La primera va ser el juliol del 1976 al cinema de l’Amistat de Premià de Mar. Puc afinar amb perfecció amb la data, i fins i tot amb el detall de saber que al cinema vaig menjar pipes de carbassa, perquè el dia següent em vaig passar unes quantes hores surant a mig camí entre aquí i l’altra banda com a conseqüència d’un simpàtic principi de peritonitis, una experiència, com comprendran, difícil d’oblidar quan només tens tretze anys, tot i que dubto molt que tingués res a veure amb les pipes, i menys encara amb la pel·lícula.
Inconvenients de salut a banda, el film em va encantar, de manera que quan set anys després vaig veure que la projectaven a aquell cinema de Cadis, en l’època que jo m’estava l’Exèrcit, vaig decidir tornar-la veure. Aquella vegada, però, me’n vaig voler anar del cinema. La cosa no funcionava; potser la peli havia envellit malament o jo estava per altres coses, però el cas és que només la sagrada fidelitat que guardo als meus records infantils em van collar a la cadira del cinema fins que la pel·lícula, el Jesus Christ Superstar de Norman Jewison, basada en el musical de Tim Rice i Andrew Lloyd Webber, no va acabar-se.
I va ser amb aquests precedents que, com els dic, dissabte la vaig tornar a veure, aquesta vegada en la intimitat del meu apartament, i el cas és que vint-i-quatre anys després, fixin-se quines coses, vaig trobar que el Jesus Christ Superstar es deixava veure prou bé, amb els paisatges del desert israelià, l’autobús tronat que deixava els actors i els ballarins a aquell escenari natural, el vestuari flower power, les coreografies i aquelles cançons que ens van sacsejar l’enteniment quan ens van arribar a mitjans dels anys setanta, just encetant la meva primera adolescència.
Facin-se càrrec: una òpera rock sobre els darrers dies de Jesucrist impactant a l’Espanya del nacional-catolicisme amb la violència de l’asteroide que va acabar amb els dinosaures. L’escàndol va ser considerable, i a mi em va agafar amb tretze anys i unes ganes boges de rebotar-me contra tota aquella beateria i aquella moralina casposa que semblava impregnar-ho tot en aquells anys.
Tot? Potser no. Jo estudiava aleshores a la Salle de Premià de Mar i allà hi va haver de tot: la reacció més reaccionària, però també la sorpresa d’un d’aquells germans, professor de religió –naturalment catòlica-, que anteriorment ja havia optat per prescindir de l’hàbit, i que es va mostrar encantat que s’utilitzés el Rock’n Roll per propagar la paraula de Crist, com si fos una prèvia del Pare Johnny.
Fos com fos, els pares ens van regalar la banda sonora de la pel·lícula en un estoig amb dues cassettes que jo punxava religiosament cada dissabte al matí al magnetòfon Phillips del pare com a primera activitat oficial del cap de setmana. Anys després va aparèixer la versió en espanyol, interpretada per en Camilo Sesto i l’Àngela Carrasco, i aquelles cançons van ocupar bona part del nostre repertori a les sortides de la unitat de pioners dels escoltes. Fins i tot vam arribar a representar el fragment del Sant Sopar en uns campaments itinerants de Setmana Santa per l’interior de la Costa Brava, fent jo el paper de Judes. Llàstima d’aquella brusa vermella que portava Carl Anderson a la pel·lícula i que m’agradava tant.
En fi. Tot això forma part de la meva història, però evidentment s’ha quedat allà enrera. Ara veig la pel·lícula amb gust però no trobo gaire més cosa que un musical ben desenvolupat, que per alguna cosa els seus autors són, encara avui, els més solvents de Broadway. Si seguim les lletres de les cançons veurem que els seguidors de Jesús no entenen un borrall de què va la moguda, Judes li retreu que els fiqui en aquella situació sense mostrar-se com un líder polític i Maria Magdalena no para de repetir que és només un home però que el seu magnetisme li fa por. El propi Jesús no sembla tenir gens clar de què ha de servir finalment tot plegat. Al final tots se’n tornen a l’autobús, fins i tot Judes, que se suposa que és mort. Tots excepte Jesús. Allà es queda la creu. Ni resurrecció ni ascensió; només la pols del desert d’Israel, i que cada un en tregui les seves conclusions. Amen.