El vídeo d'en Zip

La foto està presa a la regió de Bihac el 1995, al final de la guerra dels Balcans. El soldat que plora va descobrir que era l’únic supervivent d’una aldea musulmana quan la van recuperar als serbis. La imatge és del fotògraf nord-americà Ron Haviv.

En Zip, òbviament, no es deia pas Zip. Aquest no era ni tant sols el seu veritable nom de guerra. El seu nom, l’autèntic, ves a saber si el feia servir mai. El recordo petit i ros, amb dues cicatrius importants a un braç i amb algunes dents de menys. Es movia sense casc amb una moto de gran cilindrada per Hadzici, la nostra base d’operacions a disset quilòmetres de Sarajevo. Parlava poc i somreia menys.
Quan el vaig conèixer, en Zip tenia vint-i-sis anys i un currículum que posava els pèls de punta. La guerra l’havia agafat amb dinou anys enrolat a l’Exèrcit Federal Iugoslau. Quan la lluita va arribar a Croàcia es va començar a fer preguntes. Ningú no els explicava el perquè d’aquella guerra civil contra gent que havien estat els seus veïns, fins que va veure clar que després dels croats els següents serien els bosnians. Aleshores va desertar, va tornar a casa seva i es va allistar a les partides guerrilleres que tractaven de defensar la seva gent i el seu territori d’aquella salvatjada que algú va batejar aquells dies com a neteja ètnica.
En Zip i els seus comandos no es van passar la guerra aferrats a l’AK esperant que baixessin els txètnicks de les muntanyes. El seu grup es va especialitzar en operacions nocturnes com la que van fer prop de les pistes de salts d’esquí que s’havien fet servir l’any 1984 als jocs olímpics d’hivern de Sarajevo. La intel•ligència de l’Armja va advertir d’una trobada de comandaments txètniks a aquella zona, i els nois s’hi van acostar, van passar a ganivet als militars enemics, i van tornar a baixar. Això no m’ho va explicar ell. Aquesta història la vaig conèixer de gent de la Plataforma Solidària del Maresme aquí, abans del nostre viatge a Bòsnia el 1997. Ja els deia jo que en Zip no parlava massa.
Per comptes d’explicar batalletes, en Zip va considerar que la millor manera d’oferir-nos una aproximació de què havia anat la cosa dels Balcans era il•lustrar-nos amb un vídeo. Aquella no va ser l’única cinta que ens van passar en aquells dies, però la d’en Zip no era la gravació d’un que corre amb una escopeta a les mans per explicar després als nets que va anar a la guerra. La cinta d’en Zip era la guerra.
A banda de les notes que vaig prendre, la tinc tan fresca a la memòria que diria que podria reproduir-la sencera en la meva imaginació. Primer imatges d’una festa. Hi havia molts soldats molt joves, asseguts davant de llargues taules plenes de gots i ampolles de pivo (cervesa) i rakia. L’escena era molt llarga. La càmera anava repassat els rostres d’aquells quasi nens que cantaven i bevien per donar-se valor. Després es veia en acció un grup d’aquells nois, entre ells un Zip molt més jove que no el que mirava la televisió al nostre costat amb posat seriós. Per algun motiu se’m va quedar gravada la cara somrient d’un noi ros que portava unes ulleres d’aviador tipus Ray Ban. El grup pujava el vessant d’una muntanya boscosa com si actuessin davant la càmera que els anava seguint. Aleshores en Zip es gira a la càmera, demana silenci amb un dit a la boca i després, amb el mateix dit, assenyala muntanya amunt. De seguida el grup comença a disparar mentre avancen d’arbre en arbre. Uns minuts després s’acaben els trets i la càmera puja fins enfocar un tipus vestit amb una granota blava mort al terra amb un AK fumejant entre les mans.
Després se’ls veu en un paisatge nevat, posant-se una granota blanca per camuflar-se amb la neu, però de seguida canvia l’escena. El paisatge és de nou primaveral i els nois vesteixen uniformes mimetitzats. De fons se senten de tant en tant trets de fusell. Un que semblava haver-se avançat a explorar torna amb el grup i els avisa rient baix, com si se li acabés d’ocórrer una trapelleria. El grup corre endavant, sempre seguits de la càmera, fins que la vegetació obre una finestra sobre una clariana de bosc. A la clariana es veu un grup de soldats txètniks menjant. De seguida en Zip xiuxiueja uns ordres i ell i un altre aixequen els seus llençagranades RPG 7. Tots dos disparen al mateix temps, però només un dels RPG ha disparat. De seguida tots dos corren rient a amagar-se amb els altres. La càmera no corre. Es queda i grava des de la clariana. Quan el fum s’esvaeix, els cossos dels soldats serbis estan estirats pel terra de qualsevol manera.
Al final de la cinta hi havia un programa de televisió on sortien imatges de soldats locals caiguts durant la guerra sota una música que recordava una mena d’himne. Un dels que sortia a les imatges, somrient enfilat a un camió, aguantant l’AK amb una mà mentre feia el senyal de victòria amb l’altre, era el noi ros de les Ray Ban. En veure’l a la tele, en Zip ni va parpellejar. Aquell devia ser un altre dels cadàvers que l’acompanyaven dia a dia en la seva existència d’ex-combatent.