Promeses

És el que té dedicar-se a aquest negoci i al mateix mitjà durant tant de temps. Aquest mes de maig haurà fet tants com vint-i-dos anys que treballo a Ràdio Premià de Mar, comptant els dos anys de la meva feliç diàspora californiana. Això vol dir que, amb les que tot just acabem de deixar enrere, he viscut en primeríssima línia sis eleccions municipals. Totes elles amb les seves més o menys sorolloses pre-campanyes, les campanyes amb els seus espais gratuïts a la Ràdio, les presentacions de candidatures i els debats entre els alcaldables, les seves jornades de reflexió, les jornades electorals i després, els processos de negociació de pactes per governar fins arribar al dia de la constitució del nou plenari. Per cert, el proper, el dissabte 16 de juny.
Comprendran que sis municipals -i aquí no parlem d’autonòmiques, generals, europees ni referèndums diversos-, donen per a un anecdotari més que potent, però amb la saturació electoral que portem a sobre tots plegats, millor deixar les històries de tantes votacions per una millor ocasió. En qualsevol cas, si un element han tingut en comú els sis comicis electorals locals en els quals he treballat fins el moment és que tots ells s’han donat, més o menys, en les mateixes dates. Fixin-se si no: 10 de juny del 1987; 26 de maig del 1991; 28 de maig del 1995; 13 de juny del 1999, 25 de maig del 2003 i, finalment, el 27 de maig passat. Les dues primeres, en una època en la qual tot era una mica més anàrquic, es van celebrar el 3 d’abril del 1979 i el 8 de maig del 1983. Totes a finals de la primavera, just quan els cants de les sirenes estiuenques comencen a omplir-nos els sentits.
I ara, ja ho veuran, passarà el que sempre ha passat cada quatre anys just després d’aquests comicis. Es tracta d’un curiós procés de metamorfosi dels nostres carrers que es dóna, precisament, en aquests dies. Compto que vostès –imaginin-se servidor- estaran prou farts de trobar-se a tothora i en qualsevol cantonada amb els rostres més o menys agraciats, millor o pitjor fotografiats també, d’aquells que fins diumenge confiaven a ser el proper alcalde de la ciutat. Les banderoles i les pancartes que pengen d’arbres i faroles, les que han sobreviscut tota la campanya a les inclemències del temps i dels vianants desafectes a tal o qual candidat, seran les primeres a desaparèixer, entre d’altres coses perquè si no acaben amb elles els vianants o els propis partits, ho faran els soferts treballadors de la brigada municipal. Però quedaran encara els cartells, el suport més antic, el pioner tant de la propaganda electoral com de la publicitat comercial. Enganxats a les seves cartelleres –per fortuna costums bàrbars com les enganxades a parets i arbres semblen haver passat a la història-, els rostres dels candidats podrien romandre allà immòbils, amb els colors perduts per l’acció dels raigs solars, esdevenint un veritable anacronisme amb l’arribada de l’agost o, pitjor encara, amb les primeres pluges de la tardor.
Això, però, mai no arriba a passar perquè just després de les eleccions, de vegades una mica abans i tot, els cartells electorals queden sota d’altres pòsters que venen a publicitar les primeres activitats festives de l’estiu. Aquesta vegada els primers en arribar als taulers d’anuncis municipals han estat la gent de De bòlit amb els cartells del seu Rebombori pel primer cap de setmana de juny, però de seguida vindran els anuncis de casals d’estiu, festes a discoteques o a les guinguetes de la platja, o dels concerts a la Illa Fantasia.
De mica en mica, doncs, els cartells amb les fotos dels candidats quedaran amagats sota les diferents capes de paper d’altres pasquins, promeses d’aquelles alegries que cada any ens esforcem en creure que ens han d’arribar de la mà de l’estiu, i que tenen el mal costum de no acabar de materialitzar-se mai. A mida que anem acumulant anys anem entenent que els somnis de les nits d’estiu són, malgrat felices i rares excepcions, cosa de Shakespeare i no de la vida real però, tossuts, ens seguim agafant a l’esperança. Poc o molt, volem creure, alguna cosa acabarà quedant de tanta promesa, mentre el gruix de papers va creixent i els cartells electorals, i també els de l’estiu, resten soterrats en un sepeli vertical de paper fins que la rasqueta d’algun treballador de la brigada ho treu tot i el cicle torna a començar. Aleshores els taulers s’omplen de nou de promeses de paper, electorals o lúdiques que alguns, caparruts i il·lusos encara que tocats per tanta decepció, lluitem per seguir creient per pura necessitat de creure. Com si sempre fóssim al primer dia de les vacances d’aquells llargs estius perduts de l’adolescència.

Descarregar l'Homilia