Meigas

Em sembla que mai no els havia explicat que em corre sang gallega per les venes. Deu de ser per això que sempre he sentit una forta simpatia sanguínia per tot allò que vingui de la part celta, sigui de Galícia, la Bretanya francesa, Escòcia, Irlanda o els Cèltics de Boston. A tall d’exemple em passa que el so d’una gaita aconsegueix disparar-me la sang de manera sorprenent per a mi mateix, sigui una Pibroch de les Highlands escoceses, o una composició de Carlos Núñez.
Si els he fet aquesta introducció és perquè darrerament dues amigues no vinculades entre elles m’han vingut a parlar d’estranyes llegendes i de dones sàvies que saben quins beneficis treure de certes herbes recollides en certes èpoques de l’any perquè serveixin d’ajut a persones necessitades dels seus serveis, elements aquests ben típics de la cultura celta i que, per tant, escolto amb afecte. Que part d’aquestes històries m’arribin d’una noia gallega no em sorprèn per motius familiars i, com explicaré després, perquè en una visita a Galícia vaig entendre que aquestes coses són allà tan normals com per a nosaltres anar a collir bolets a la tardor. Però el més curiós és que narracions similars m’han arribat també per part de gent amb origen andalús, de la província de Granada concretament, on l’ocupació àrab hauria esborrat tot rastre de cultures anteriors. El cas és que el poble en concret on, sembla ser, romanen aquests costums, va ser repoblat amb gents vingudes des de Navarra en temps de la Reconquesta. Si els ve de gust lligar caps els explicaré que va ser precisament a una població navarresa, Zugarramurdi, on el 1612 la Inquisició va jutjar i condemnar a la foguera dotze dones sota l’acusació de bruixeria en el que va ser un dels processos més importants i salvatges dels què es té notícia en aquest sentit a Espanya; el nostre Salem particular, com si diguéssim, però vuitanta anys abans; com sempre marcant tendències, que es diria avui en dia. El que vull dir finalment és que la paraula Akelarre els és prou coneguda als amics navarresos i, pel que es veu, de retruc, als seus descendents granadins.
Deia que aquestes coses em sedueixen per consanguinitat -de fet va ser ma àvia Andrea, que era gallega, qui em va ensenyar allò de què les meigas, ‘no existen, pero haberlas hailas’-, però també perquè en unes setmanes en les quals vaig treballar a Galícia no van tenir massa objeccions a fer-me veure el que hi havia de forma prou evident. Residíem aleshores a l’antiga escola de la RENFE a l’aldea de Bamio, just a sobre de Vilagarcía d’Arousa, i feia dies que un company, prou seriós a priori, havia assegurat, pàl•lid i amarat de suor, haver vist de matinada algú que l’observava des de l’exterior de la finestra de la seva habitació. La cosa no tindria més importància si no fos pel fet, fútil en principi, que el soci aquest pernoctava a un quart pis amb finestres sobre les fredes aigües de la Ria d’Arousa.
Aquest era l’ambient que es vivia a Bamio quan els dos periodistes que fèiem vida a tan tètric edifici vam ser convidats per uns amics a participar a una queimada amb conxuro incorporat a la platja de Vilagarcia. La distància entre l’aldea i la ciutat és mínima i es podia fer ràpidament a peu, fent drecera pel petit cementiri abans de seguir per la carretera fins on ens esperaven. Els nostres amics ens varen demanar com era que havíem baixat tan ràpid i els vam explicar l’atall que havíem fet pel cementiri, cosa que va provocar mirades incrèdules entre ells i expressions intranquil•les acompanyades d’advertències serioses en el sentit que mai més no féssim tal temeritat. Ja saben: les ànimes, els difunts, la Santa compaña i totes aquestes coses que empetiteixen els més terrorífics dels mites eslaus dels Càrpats. Tots parlaren excitats excepte una noia: una locutora de musicals de Ràdio Arousa, de la cadena SER. Andrea es deia, com la meva àvia.
El cas és que la nit següent havíem de baixar de nou a la ciutat, però aquesta vegada l’Andrea ens va venir a buscar. Vam iniciar el camí i vam fer drecera pel cementiri, com era el nostre costum, i ella va mantenir la conversa distreta sense donar cap importància al fet de travessar el camp sant. De nou a la carretera li vaig recordar rient la conversa de la nit anterior a la platja amb la idea que una DJ de ràdio, una noia culta i moderna, estaria molt per sobre d’aquestes coses quan, amb tota naturalitat, em va venir a explicar allò de què a ella no li podia passar res perquè cada any, per la nit de Sant Joan, recollia a bosc determinades herbes amb les quals feia determinats rituals protectors. Entre incrèdul i espantat li vaig preguntar si era una mena de meiga, i ella, mirant-me amb un suau somriure, em va contestar que, per favor, que les meigas no existeixen, però que ‘haberlas...’