El Gran Ós és mort

El doctor Josep Gibert, envoltat per part de l'equip de les excavacions de Venta Micena, a prop d'Orce (Granada), l'estiu del 1993

Quan l'Imma em va trucar dilluns, de seguida li vaig notar a la veu que no eren bones notícies. ‘El doctor Gibert és mort’, em va dir. Confesso que en un primer instant vaig quedar despistat, amb tants de doctors, sobretot en biologia, que he arribat a conèixer de la seva mà. Però ben pocs d’ells havia tractat jo personalment fins al punt de tenir-hi una certa coneixença, de manera que el cercle es va tancar en una exhalació i les barbes blanques del Doctor en Ciències Geològiques, Catedràtic de Ciències Naturals dels instituts de Montcada i Egara i investigador de l'Institut de Paleontologia de Sabadell, Josep Gibert Clols, el descobridor de l’home d’Orce, em van venir a la ment com una fuetada.
Quan jo vaig anar a Orce, l’estiu del 1993, l'Imma ja havia anat en altres dues ocasions. Ella havia conegut el doctor Gibert en una conferència a un centre cultural a Sant Coloma de Gramenet, i aquell mateix dia es va enrolar en la següent expedició per excavar a Venta Micena. Jo trepitjava terreny desconegut. No era científic, però la idea de treballar a unes excavacions m’atreia prou. Havia sentit a parlar de l’home d’Orce, i de la controvèrsia que havia aixecat entre la comunitat científica -ja saben, n’hi havia que deia que en realitat el que s’havia trobat no era més que un tros de crani d’ase, o alguna cosa per l’estil-, però tampoc no puc dir que en aquells temps estigués molt posat en la matèria.
L’experiència d’Orce va resultar ser molt més profitosa que no el què m’havia imaginat en un principi. Ho va ser, entre d'altres moltes coses, per l’activitat en sí, per la sensació que produïa treure a la llum d’aquell sol de justícia ossos que portaven allà enterrats des de feia més d'un milió i mig d’anys, espècies d’animals algunes de les quals ja s’havien extingit quan l’home es va començar a organitzar socialment. En qualsevol cas aquelles ossades, que a mi i a la resta de passerells ens omplien d’emocions mal contingudes, no eren més que rutina morta pels responsables de les excavacions. Allà estàvem, sobretot, per trobar restes d’homínids, la prova definitiva de que l’home havia colonitzat Europa des del sud a través de l’estret de Gibraltar, i no des de l’est provinent de l’Orient Mitjà, com defensaven les teories oficials.
Vaig aprendre moltes coses excavant a Venta Micena, a aquell terreny en el bell mig del desert que s’estén entre Granada i Almeria, just al davant de la serra de Maria, i una de les coses que vaig aprendre és que també en el món de la ciència hi ha molta mala hòstia. El doctor Gibert i la seva família -la Pepa, la seva dona, i els seus fills, la Patxo, en Lluís i la Blanca-, van passar anys ben difícils mentre lluitaven per defensar la seva teoria científica. No només els van caure crítiques i contrateories; la cosa va arribar a l’escarni personal, la desqualificació i el girar-li l’esquena. A Espanya hi havia antropòlegs estrella, com la gent d’Atapuerca, i aquell tipus, el de l’ase d’Orce. I el que són les coses, quasi al final de la seva vida, pels pèls, la troballa de l'esquelet d’una nena a Tarragona ha vingut a ser la prova definitiva de què el doctor Gibert tenia raó. Quants de vostès, segurament coneixedors de la polèmica d’Orce, havien sentit a parlar del gir de la història arran de la troballa de Tarragona? Molts mitjans de comunicació ho han relacionat ara, com un afegit a la nota de defunció del doctor Josep Gibert. Espanya –també Catalunya- és així.
Però malgrat tot, allà estava ell, al seu desert, amb el seu barret kenyà, la roba de campanya i la barba blanca, com un Hemingway obsessionat pels nostres orígens com a espècie, dirigint a aquella banda de científics massa joves com per no perdre’s cada nit fins a la matinada a les dues discoteques que tenia Orce en aquells anys. ‘¡El límit està en vomitar sobre els ossos! ¡Els ossos són venerables!’ ens advertia constantment el doctor Gibert, i de fet corria la brama que havia fet fora a un a qui la ressaca li havia jugat una mala passada a les excavacions.
Potser perquè jo era un rara avis a Orce en mig de tant de científic, em va agafar una certa estima aquells dies. Conversàvem sovint, sobretot quan sortíem de prospecció. Li agradava el meu matxet, un Aitor Oso Blanco, que va quedar com a eina oficial per tallar el pa en els sopars, i de tant en tant m’honorava amb compartir amb mi el seu Rioja. Potser per això els veterans de l’excavació em van admetre al Clan de l’Ós de les Cavernes quan jo encara no havia llegit les novel·les de Jean Marie Auel. ‘El Gran Ós t’ha aprovat’, em van dir una nit cerimoniosos.
Descansi en pau el Gran Ós.

He de dedicar alguns d’aquests articles a la meva relació amb els deserts, en com les seves extensions, els seus cels i les cultures que els sobrevolen m'han influït en la meva manera de ser. Les meves experiències a Orce el 1993 formen part d’aquesta història de grans espais blancs i ocres, de blaus impossibles al cel i de nits màgiques sota estels viatgers. Hi ha d’altres, però crec que A horse with no name dels America és la cançó que millor descriu aquestes sensacions. Potser perquè és cert el que diu, que al desert pots recordar el teu nom, perquè allà no hi ha ningú que pugui fer-te mal.