Davy Jones no té cara de pop

Ja sé que vaig endarrerit una barbaritat, però fins la setmana passada no havia vist ‘Pirates del Carib’. No la darrera, ‘A la fi del món’, no. L’anterior: ‘El cofre de l’home mort’. La portaven els meus nebots en la nostra darrera escapada a Daroca –és increïble com t’arregla la situació amb els nanos en un moment donat poder fer servir el portàtil com a DVD- i vaig aprofitar per veure-la jo també.
La pel·li està bé. Té acció, humor -no tant com en l’anterior-, i aventura de tall clàssic, de la que m’ha agradat a mi de tota la vida. En Johnny Depp és un dels meus actors favorits, especialment en les seves associacions amb en Tim Burton –sensacional a Sleepy Hollow-, i broda el seu paper de pirata psicotròpic alumne avantatjat de Keith Richards. La Keira Knightley està maquíssima, tot i que massa prima pel meu gust, i pel que fa a l’Orlando Bloom, segurament és el millor Legolas que hauria pogut imaginar, però en aquesta saga de la Disney em fa una mica de ràbia. Potser el pinten massa perfecte. Potser.

A banda d’això la primera pel•lícula de la saga: ‘La maledicció de la Perla Negra’, em va divertir de valent i, per si faltava alguna cosa, dec al director de la trilogia, en Gore Verbinski, i al propi Johnny Depp, que fossin els productors executius d’un molt recomanable recopilatori de balades pirates i cançons marineres que es diu Rogue’s Gallery, on podem sentir a Nick Cave, Bryan Ferry, Lou Reed, Bono o Sting, entre d’altres.
És a dir que, no tinc cap mena de mania prèvia contra el film en qüestió, si deixem de banda la minsa simpatia que de tota la vida he tingut pels productes de la Disney. Però veient-la, i a mida que avançava el metratge, m’anava posant nerviós i no precisament pels girs de la trama de la pel·lícula ni per les dissorts dels seus protagonistes. El problema que veia era que anaven apareixent elements fonamentals de la història que eren agafats directament de la tradició més antiga sense cap mena de pudor ni de vergonya. I el que era encara pitjor, de la manera que hi apareixien no eren pas breus homenatges als clàssics, trucs per arrencar un somriure als adults d’una certa cultura en una trama paral·lela que els nens encara no capten. Em refereixo a protagonistes: peces imprescindibles de la història que tenen noms pillats per guionistes sense massa escrúpols i que, en el resultat final, semblen de collita pròpia. Posant nom a les coses: L’ holandès errant, Davy Jones i el Kraken. Si recorden la pel·lícula sabran que, a grans trets, ‘L’holandès errant' és un vaixell fantasma capitanejat per un tipus amb cara de pop i que es diu Davy Jones. I després està el bitxo aquell, el Kraken, una mena de pop mida king size que no té millor dedicació en aquest món que emportar-se al fons del mar vaixells i tripulacions, amb aquella alegria.
Anem a pams. ‘L’holandès errant’ és una llegenda noruega coneguda des del segle XV en la qual es va basar Richard Wagner per fer l’òpera del mateix nom. La cosa anava d’uns mariners que es troben mar endins amb un vaixell espectral amb les veles de color sang. A bord del buc hi ha l’Holandès en qüestió, que no és el nom de la nau, i que està maleït. La maledicció, similar al que em sembla recordar que pateix en Davy Jones a la pel·lícula, és que està condemnat a navegar eternament i només pot baixar a terra un cop cada set anys a buscar un amor que el salvi. Pel que fa a en Davy Jones, a banda de ser un dels components de la banda The Monkees, que feien una sèrie a la tele quan jo era petit, el seu origen és prou variat. En qualsevol cas el citen a les seves obres Defoe, Irving, Melville o el gran Stevenson, per exemple. Els mariners d’origen anglosaxó diuen anar a Davy Jones o al Davy Jones’s Locker, (l’armari de Davy Jones), en referència a anar-se’n al fons del mar.
I pel que fa al Kraken, hem de tornar a les llegendes marineres escandinaves que ens parlen d’un pop o calamar gegant que se sopava els vaixells sense que ningú no li hagués de proposar prèviament, com es veu a la pel·licula.
En qualsevol cas, em faria molta ràbia que els meus nebots es quedessin amb la idea, com segur que els deu de passar a milions de nens, que tots aquests personatges se’ls ha inventat Walt Disney. Allà aquests guionistes amb la seva professionalitat i la seva consciència. Segur que no és un cas generalitzat –a més aquests dies estan de vaga i mereixen tot el meu suport en la distància, que pringuen molt per un grapat de dòlars i no participen per res del glam del monstre de Hollywood-, i n’hi ha que formen equips i fan treballs meravellosos.
Ves a saber si serà perquè és un producte de la Disney, però a aquest pas mai no m’acabaré de fer amic del tiet Walt. I ja se’m va passant l’edat.

Parlant de pirates, Déu n'hi do quina raresa. És en George Harrison a un programa de la BBC de l'any 1975 traient-se se la mànega la Cançó del Pirata.