LA NOVEL·LA

Quan va acabar d’escriure la novel·la, ja feia prop de dos anys, va començar a rumiar què fer amb ella. Les opcions passaven per buscar un editor que se’n fes càrrec, o provar per la via d’un concurs literari. En aquells dies d’il·lusió per l’objectiu assolit, encara no havia descobert que una novel·la, si ha d’anomenar-se d’aquesta manera, no s’acaba quan un escriu la paraula Fi, o alguna filigrana de la mena de la data i el lloc, o els llocs, on havia estat escrivint el text. ‘El Masnou, Mosqueroles. Setembre 2006’ havia escrit ell tan feliçment donant per tancada l’aventura d’aquell llibre. La novel·la s’havia acabat d’escriure, però faltava la part més important: re-escriure-la.

Perquè, efectivament, una lectura superficial del text un parell de setmanes més tard, va treure a la llum algunes frases francament millorables i algun paràgraf perfectament prescindible que no feia més que afegir confusió a la trama. Preocupat pel descobriment, va iniciar una nova lectura de l’original armat amb un retolador vermell, com havia fet abans tantes vegades, capítol a capítol, mentre els escrivia, i encara sobre una primera impressió del text complet sobre paper reciclat. Com era possible que se li haguessin escapat tants errors, tantes frases buides, tantes discordances de gènere i número... On tenia el cap?

Amb l’original sembrat de ratlles i anotacions vermelles va asseure’s de nou davant de l’ordinador per corregir el document de Word que ja havia donat per definitiu. De fet, va pensar, un cop fetes les correccions hauria de trepitjar les còpies de seguretat que havia fet al disc dur extern, i millor si se’n recordava de destruir el CD amb el text antic, si no volia córrer després el risc de fer-se un embolic entre la nova versió i l’antiga.

Acabada la correcció, els dubtes no van desaparèixer. Havia llegit i corregit el text tantes vegades que es creia incapaç de trobar més errors per ell mateix. Segur que n’hi havien i que se li escapaven, els molt cabrons. Només una lectura per part d’una altra persona, no tan contaminada com ell mateix per la novel·la, faria sortir a la superfície les errates amagades darrera de ves a saber quina línia. Les molt putes.

Una amiga va ser l’encarregada de llegir-se el text però, com passa amb les millors amigues, va prestar més atenció a emocionar-se més o menys amb les peripècies dels personatges que no pas a anar de cacera rera els follets amagats. Potser caldria afegir-hi una correcció més professional.

Un nou amic, estudiant de filologies vàries, va ser el nou lector de la novel·la. Aquest treball requeria de temps i, com que es feia en règim d’amistat i no contractual, va trigar el que havia de trigar, que no va ser poc. Res a dir per part de l’autor que estava convençut i agraït per tenir la seva obra, finalment, neta d’impureses.

Havien passat alguns mesos, els que havia trigat el filòleg a acabar la seva correcció, i entretant l’autor ja havia decidit que el text aniria, definitivament, a un concurs. Un parell d’amics més, gent de fe, van llegir-se còpies del primer original, ja no tant per comentar els aspectes més formals, sinó per indagar sobre les possibilitats del text a un premi. I en aquestes que el calendari, lent i avorrit tantes vegades, acceleradíssim quan menys convé, va acostar perillosament la data del lliurament dels originals pel concurs. Novament l’autor es va veure abocat a l’avorrida tasca d’introduir a l’ordinador les correccions practicades pel filòleg, sense oblidar-se de trepitjar novament l’arxiu al disc dur extern i enviar a parir panteres el CD amb la versió anterior de la novel·la.

Però mai no està de més fer un nou cop d’ull després d’una correcció que ha implicat la supressió de fragments substancials del text, de manera que l’autor, traient les ganes de la necessitat, encara va fer una nova impressió i una nova lectura amb el retolador vermell a la mà que, vés per on, va significar noves ratlles i noves anotacions que introduir a l’ordinador.

Prou! Que quedava alguna cosa? Potser. No. Segur! Però ja no li quedava temps: fotocòpies, correu certificat i visita a Barcelona a registrar la novel·la.

L’autor va descansar durant escassos vint minuts. Després, lluny de pensar en les possibilitats del concurs, se li va manifestar al davant un enorme forat negre. De seguida va comprendre que per omplir-lo, no li quedava una altra que començar a imaginar la trama i els personatges d’una nova novel·la.

Ja que parlem de novel·les, permetin-me d'introduir aquest homenatge al més gran, si més no al meu entendre: John Steinbeck. És una balada d'aires country a càrrec d'un cantautor canadenc que es diu Don Charbonneau. La cançó es diu The night John Steinbeck died.