LA NOVEL·LA

Quan va acabar d’escriure la novel·la, ja feia prop de dos anys, va començar a rumiar què fer amb ella. Les opcions passaven per buscar un editor que se’n fes càrrec, o provar per la via d’un concurs literari. En aquells dies d’il·lusió per l’objectiu assolit, encara no havia descobert que una novel·la, si ha d’anomenar-se d’aquesta manera, no s’acaba quan un escriu la paraula Fi, o alguna filigrana de la mena de la data i el lloc, o els llocs, on havia estat escrivint el text. ‘El Masnou, Mosqueroles. Setembre 2006’ havia escrit ell tan feliçment donant per tancada l’aventura d’aquell llibre. La novel·la s’havia acabat d’escriure, però faltava la part més important: re-escriure-la.

Perquè, efectivament, una lectura superficial del text un parell de setmanes més tard, va treure a la llum algunes frases francament millorables i algun paràgraf perfectament prescindible que no feia més que afegir confusió a la trama. Preocupat pel descobriment, va iniciar una nova lectura de l’original armat amb un retolador vermell, com havia fet abans tantes vegades, capítol a capítol, mentre els escrivia, i encara sobre una primera impressió del text complet sobre paper reciclat. Com era possible que se li haguessin escapat tants errors, tantes frases buides, tantes discordances de gènere i número... On tenia el cap?

Amb l’original sembrat de ratlles i anotacions vermelles va asseure’s de nou davant de l’ordinador per corregir el document de Word que ja havia donat per definitiu. De fet, va pensar, un cop fetes les correccions hauria de trepitjar les còpies de seguretat que havia fet al disc dur extern, i millor si se’n recordava de destruir el CD amb el text antic, si no volia córrer després el risc de fer-se un embolic entre la nova versió i l’antiga.

Acabada la correcció, els dubtes no van desaparèixer. Havia llegit i corregit el text tantes vegades que es creia incapaç de trobar més errors per ell mateix. Segur que n’hi havien i que se li escapaven, els molt cabrons. Només una lectura per part d’una altra persona, no tan contaminada com ell mateix per la novel·la, faria sortir a la superfície les errates amagades darrera de ves a saber quina línia. Les molt putes.

Una amiga va ser l’encarregada de llegir-se el text però, com passa amb les millors amigues, va prestar més atenció a emocionar-se més o menys amb les peripècies dels personatges que no pas a anar de cacera rera els follets amagats. Potser caldria afegir-hi una correcció més professional.

Un nou amic, estudiant de filologies vàries, va ser el nou lector de la novel·la. Aquest treball requeria de temps i, com que es feia en règim d’amistat i no contractual, va trigar el que havia de trigar, que no va ser poc. Res a dir per part de l’autor que estava convençut i agraït per tenir la seva obra, finalment, neta d’impureses.

Havien passat alguns mesos, els que havia trigat el filòleg a acabar la seva correcció, i entretant l’autor ja havia decidit que el text aniria, definitivament, a un concurs. Un parell d’amics més, gent de fe, van llegir-se còpies del primer original, ja no tant per comentar els aspectes més formals, sinó per indagar sobre les possibilitats del text a un premi. I en aquestes que el calendari, lent i avorrit tantes vegades, acceleradíssim quan menys convé, va acostar perillosament la data del lliurament dels originals pel concurs. Novament l’autor es va veure abocat a l’avorrida tasca d’introduir a l’ordinador les correccions practicades pel filòleg, sense oblidar-se de trepitjar novament l’arxiu al disc dur extern i enviar a parir panteres el CD amb la versió anterior de la novel·la.

Però mai no està de més fer un nou cop d’ull després d’una correcció que ha implicat la supressió de fragments substancials del text, de manera que l’autor, traient les ganes de la necessitat, encara va fer una nova impressió i una nova lectura amb el retolador vermell a la mà que, vés per on, va significar noves ratlles i noves anotacions que introduir a l’ordinador.

Prou! Que quedava alguna cosa? Potser. No. Segur! Però ja no li quedava temps: fotocòpies, correu certificat i visita a Barcelona a registrar la novel·la.

L’autor va descansar durant escassos vint minuts. Després, lluny de pensar en les possibilitats del concurs, se li va manifestar al davant un enorme forat negre. De seguida va comprendre que per omplir-lo, no li quedava una altra que començar a imaginar la trama i els personatges d’una nova novel·la.

Ja que parlem de novel·les, permetin-me d'introduir aquest homenatge al més gran, si més no al meu entendre: John Steinbeck. És una balada d'aires country a càrrec d'un cantautor canadenc que es diu Don Charbonneau. La cançó es diu The night John Steinbeck died.

NENS DE POSTGUERRA

Ara fa uns dies he lliurat l’original de la meva part d’un llibre que, si tot va segons el previst, veurà la llum per Sant Jordi. No té títol encara, però sí que té esperit. El tema consistia en fer un treball sobre els records, les circumstàncies particulars de gent de Premià de Mar que eren nens en els anys que van seguir a la Guerra Civil. No semblava a priori un treball gaire diferent d’altres que he fet abans per a la Ràdio o també en format de llibre com el ‘Premià de Mar viu la mar de coses’, ja que del que es tractava era de buscar gent que pogués tenir records interessants sobre l’època i entrevistar-los per després redactar un text que fos amè i aclaridor. I efectivament, no ha estat una feina gaire diferent en quant a la tècnica, però si que ho ha estat en quant al seu contingut. Treballar sobre la guerra i sobre els difícils anys que la van seguir ha obert capses de trons que van romandre tancades quan, com en el llibre anterior, del que es tractava era d’explicar els orígens d’algunes de les cases i edificis més emblemàtics de Premià.
No es pensin. No m’he trobat amb negatives airades a l’hora de parlar sobre el tema ni amb expressions transcendents o tremendistes. Els meus interlocutors, gent a la majoria dels quals ja coneixia, m’han rebut amables i distesos i les converses han començat habitualment amb somriures i anècdotes divertides: al cap i a la fi aleshores eren nens. Fins i tot la majoria tenen records positius dels anys de la guerra –si no entrem en el pànic que provocaven els bombardejos de les paves italianes-: són imatges de jocs infinits als carrers encara sense asfaltar, o a una platja que puc imaginar força més virginal que l’actual. Els canvis d’expressió, l’entenebriment dels rostres arribava en el moment de parlar de la postguerra.
Passats els anys de la innocència, passats fins i tot els records de l’arribada dels soldats italians de la divisió Littorio el matí d’aquell fred i assolellat 27 de gener del 1939, amb la seva càrrega de llaminadures i de llaunes de macarrons i els retrats del Duce Mussolini, arribà la postguerra, com un dens mant de grisor, de tristesa general i contagiosa que va caure per cobrir-ho tot. No era només aquella fam constant, insalvable, desesperant i injusta, especialment cruel pels vençuts, era una tristor que s’arrapava a la pell com la humitat al bell mig de l’hivern i després, a mida que les consciències infantils s’anaven despertant, la intuïció primer i la certesa després d’una derrota de la qual només semblaven lliurar-se aquells que, de cor o per interès, van decidir anar pel món lluint una camisa blava.
Innocències trencades, nens que van deixar de ser-ho abans d’hora a base de parar l’orella a les converses dels grans, de que a les escoles els prohibissin la llengua que els havien ensenyat les seves mares, de ser mirats amb menyspreu per altres nens, els fills dels veranejants, una sort de pijos de l’època, als pares dels quals els va mancar temps per barallar-se amb els falangistes per fer-se amb les rengles de l’Ajuntament a penes havien entrat els primers blindats italians pel Camí Ral. I tot això mentre l’exèrcit que s’havia aixecat en armes contra el govern que havia jurat defensar tenia el cinisme de jutjar, condemnar i, en molts casos, executar sota l’acusació de rebel·lió militar i traïció a gent de bé l’únic delicte dels quals era haver lluitat per la legalitat. Esgarrifa saber que molts dels condemnats no van fugir confiats en que no havent fet res d’il·legal, res no els podria passar.
Les paraules poden dissimular els sentiments. Les mirades no. Desconeixem què va ser el que de debò va passar aquells anys i ho seguirem desconeixent perquè només tenim les dades fredes, no tenim els sentiments, les sensacions. Ells, però, aquells nens que ara ja són avis, es van obrir a la vida en aquest ambient i això, tant és quant de temps hagin viscut i les alegries o dissorts que els haurà brindat la vida, els ha deixat petja. Una traça que apareix en les seves mirades quan recorden en silenci, frases mudes que no queden enregistrades a la gravadora però que diuen molt més de la postguerra que totes les paraules que puguin encadenar.
He passat moltes hores del darrer mes escoltant i intentant comprendre. El treball final que hem fet a quatre mans amb l’Agnès Céspedes donarà les explicacions, parlarà de la gana, de les escoles i els seus mestres, dels jocs i de les botigues de l’època buscant fer una composició de l’ambient que hi havia, si més no a Premià de Mar, i tot plegat anirà il·lustrat amb fotografies i documents que ens han deixat els mateixos entrevistats. El repte haurà estat reflectir els sentiments, allò que hem llegit en les mirades dels protagonistes ara que encara estan amb nosaltres, perquè els que vinguin darrera nostre, comprenguin.

Poques cultures com les d'algunes nacions índies nord-americanes han expressat tradicionalment tant de respecte i atenció pels seus grans, segurament perquè la seva cultura és bàsicament oral i, per tant, escoltar les històries dels avis ha estat la manera de transmetre-la després a les següents generacions. No ens enganyem, avui en dia això ja no és així tampoc entre els nostres idealitzats navajos i companyia, tan idiotitzats davant de la televisió o més que com ho estem nosaltres. Gràcies als déus queden encara un grapat d’irreductibles entestats en mantenir l’esperit de les coses, encara que sigui mitjançant les tecnologies actuals. Aquest seria el cas d’aquesta noia que es fa dir Wayquay, descendent dels Anishnabe, és a dir, una Ojibwa. La cançó es diu The grandfather song, La cançó de l’avi.

Els meus Tintins

Hores d’ara ja us haureu assabentat que el 22 de maig en Georges Remí, el creador d’en Tintín, hauria acomplert cent anys. Ho dic perquè és difícil no haver sentit res, amb Europa sencera farcida aquests dies d’exposicions de tota mena per commemorar el centenari. Les agendes estan plenes de conferències sobre el reporter que mai va escriure una sola crònica i el seu gos, i fins i tot s’ha anunciat la realització de tres pel·lícules amb aventures del personatge amb la darrera tecnologia digital, una de l’Spielberg, una altra d’en Peter Jackson i una tercera amb un director encara misteriós. Jo mateix no m’he sabut estar i m’he fet amb el magnífic especial que ha editat La Vanguardia sota el títol de Tintín vive, això sense comptar l’especial tintinero que es van marcar els companys del Sound System el dimarts a la Ràdio.
A mi en Tintín m’ha acompanyat de tota la vida, de manera que no és pas un descobriment. La majoria dels meus volums tenen encara el llom de tela de colors diferents, com eren els que publicava l’editorial Joventut en els anys seixanta i primers setanta, de manera que quan dic que aquí l’amic m’ha acompanyat de per vida, ho dic en un sentit físic i literal. Naturalment que tinc també dels nous, els de llom de cartró groc, els que he comprat jo mateix per anar completant la col·lecció. Grans històries, sens dubte, però aquells al costat dels quals vaig créixer, els que em van acompanyar al llit durant tantes grips i angines infantils, tenen una pàtina especial, la del mirall on em volia veure reflectit jo mateix quan fos més gran.
Són dotze. Desconec si el pare els comprava seguint algun ordre especial, o si els títols eren triats a l’atzar o senzillament a mida que els trobava al quiosc. Un d’ells, ‘L’orella escapçada’ –curiosament un dels únics dos que tinc en castellà, l’altre és ‘L’illa negra’-, sí que va arribar per un motiu concret com va ser la commemoració del tall considerable que em vaig fer a l’orella esquerra a la meva classe de primer d’EGB del Divina Pastora de Premià, un incident del qual encara conservo el llibre de Tintín i una simpàtica cicatriu. La resta acostumaven a arribar els diumenges i els comprava al quiosc d’en Graells al Cami Ral en aquelles passejades de després de missa de les quals ja n’he parlat alguna vegada. Aleshores em mancava temps per arribar a casa i començar a endinsar-me en una nova aventura: ‘El ceptre d’Ottokar’, amb una Sildàvia que ja apuntava els drames balcànics que van venir després; ‘El cranc de les pinces d’or’, on apareix el meu reverenciat capità Haddock a bord del buc Karaboudjan; ‘L’estel misteriós’, amb tots aquells meravellosos científics tronats en expedició polar darrera del Calixteni; el tràfic d’estupefaents als ‘Cigars del Faraó’; els inques supervivents del ‘Temple del Sol’; la ja explosiva situació a l’Orient mitjà amb ‘El país de l’or negre’; la recerca del tresor –molt més romàntica que les que fa en l’actualitat l’empresa nord-americana Odissey- al ‘Tresor de Rackham el Roig’; el tràfic d’esclaus i el Mosquit metrallador d’en Piotr Szut a ‘Stoc de coc’; el rescat d’en Xang al Tibet i ‘Les joies de la Castafiore’, un dels meus favorits tot i que, ben mirat, al cap i a la fi no hi passa res.
Aquests van ser, són encara, els meus Tintins més especials, els títols de pota negra, amb aquell català que aportaven les traduccions des del francès de Joaquim Ventalló i que van ser la meva primera escola de català quan el meu univers, com el de la majoria, era absolutament en castellà. Un català encara no normatiu, ple d’expressions que avui sonen carrinclones, i que em provoquen somriures de sincera simpatia quan repasso, encara ara, aquests vells volums.
Les aventures de Tintín ens arribaven també, aquesta vegada en castellà, mitjançant una revista del mateix títol –Semanario para jóvenes de 7 a 77 años, deia a la portada-, que editava la pròpia editorial Joventut. A aquesta publicació, a banda de les presències tintinianes a Amèrica i al Congo, vam tenir també la saga de la Lluna i, a més del periodista belga, teníem entre d’altres la presència de l’indi Umpah-Pah, de Goscinny i Uderzo, els creadors d’Astérix, així que ja sabeu d’on van treure el nom els de la banda de l’Adrià Puntí que, al cap i a la fi, té la meva edat i, per tant, referents similars.
Tornaré a escriure sobre en Tintín ben aviat perquè em queden moltes impressions per explicar. L’individu aquest de tupè estrany i els pantalons de golf em va formar com a persona molt més que altres models diguem-ne oficials. Avui potser hauria d'haver escrit unes paraules per l’Hergé en el seu centenari, però el record de les aventures compartides és una qüestió d’honor, i té prioritat absoluta.

Nacional 330

Doncs aquí la tinc, reposant a l’esquerra del meu ordinador, observant-me silenciosa. De moment se’m porta prou bé, tot i que déu n’hi do les nits que m’ha donat la criatura abans de la seva presentació en societat el dijous 12 d’abril.

En aquests casos les primeres dades que es donen a conèixer, pel que em sembla recordar, són les del pes del nounat, però com que la meva bàscula de bany el considera inapreciable –cosa que m’ha ofès profundament en una primera reacció-, em veig obligat a parlar de les seves mides: 22 x 15 x 1’5 cm, i ja que la criatura és un llibre, també de les seva pàgines: 187, tot comptant l’índex.

Doncs sí, dijous fèiem a la llibreria Proa Premià la presentació oficial del Nacional 330, el meu primer llibre de relats, nascut mercès a una col·laboració entre l’Editorial Clavell Cultura del vell mestre Genís Morillas, i la Regidoria de Cultura de Premià de Mar. En Genís ja em sabrà disculpar això de vell mestre. No és que ell sigui vell, déu me’n guardi! El que passa és que, com crec que ja he explicat alguna vegada, ja era professor meu a la Salle de Premià de Mar quan jo tenia 8 anys i feia segon d’EGB –ell diu que aleshores cursava tercer d’EGB, però jo el recordo perfectament amb barba, la qual cosa desmenteix la seva teoria-. Vagi per davant, en qualsevol cas, el meu agraïment a en Genís, un cop més, i també a la Regidoria que capitaneja l’Ernest Casadesús pel seu suport en aquest part literari, cada un amb les seves lícites motivacions. El cas és que el llibre és aquí.

El Nacional 330 no és el meu primer llibre, però sí el meu primer llibre de creació personal, a diferència dels anteriors que van ser treballs periodístics. Anava a dir que el nadó és un treball de ficció, però això no seria pròpiament cert. De ficció només hi ha quatre històries: El Infierno, KRJ1 Omega Informació, Lluna i Unmei. Aventures de tall clàssic, de les de tota la vida, d’aquelles que, de petit, em tenien molta estona estirat al llit somiant despert amb ser el protagonista, passar-les ben magres, sobreposar-me als desafiaments, malbaratar les odioses intencions dels dolents, i quedar-me finalment amb la noia. La mena d’històries que trobo a faltar massa sovint avui en dia, quan la majoria d’opcions passen per incidir una i alta vegada en fórmules que es pressuposen exitoses o, en el cas del cinema, deixar-ho tot en les mans dels efectes especials mentre els guions no tenen cap ni peus. Total que com em costa de trobar aquestes històries, me les escric jo.

Si el Nacional 330 no és un llibre de ficció és perquè la part que li dóna títol és una crònica. Una crònica de moltes coses, però sobretot ho és d’una història d’amor que mantinc amb una ciutat que té mil dos-cents anys d’història, que van trepitjar el Cid, l’Alfons I El Batallador o en Ramon Berenguer IV i que es diu Daroca, i que ja ha aparegut en algunes ocasions en aquestes Homilies.

La carretera Nacional 330 és la que ens porta a Daroca des de Saragossa, avui en dia desdoblada en bona part per l’autovia Mudèjar, i sempre va singularitzar uns viatges que transcorrien en la seva majoria per la Nacional II. I jo, entre mareig i mareig, observava i somiava, i comparava el que veia amb els meus referents culturals. I així, mica en mica, amb el pas dels anys, anava descobrint que tot allò es corresponia amb d’altres elements, cinematogràfics, musicals o literaris: la carretera i el desert són Jack Kerouac, Jim Morrison, Easy Rider, Comboi, Bruce Sringsteen, Steppenwolf, Canned heat, ZZ top, i totes aquestes coses. Tant és així que trepitjar molts anys després la mítica Route 66 no em va significar res més que una confirmació de tot plegat, i és que la veritable ànima de la qüestió, la protagonista, no és la destinació, sigui aquesta la que vostès vulguin, sinó el camí que ens hi duu: la carretera. Per això el títol de Nacional 330.

Necessitava escriure sobre tot això, i sobre grans habitacions fosques plenes de tresors per descobrir de la casa de Daroca, i sobre aquell castell àrab i les seves llegendes, però també sobre la lluita diària i la determinació fatalista de la meva àvia i els meus oncles deixant-se la salut a les finques de conreus. I per fer-ho vaig haver de marxar tant lluny d’aquí com a Califòrnia i tant de temps com dos anys per tenir les distàncies suficients per veure-ho tot amb una perspectiva no massa influïda pels sentiments que afavoreix la proximitat.

Missió impossible, en alguns aspectes. Els sentiments brollen de les pàgines del llibre, perquè és de la meva infantesa i adolescència del que estem parlant, el meu patrimoni més sagrat i que ara, en forma de llibre, sóc capaç de compartir.

La resta del llibre són Homilies Paganes, i això ja saben vostès de què va.

Els pilars de la Terra. Dilluns 23 d'Octubre del 2006

Doncs ja està. 1.274 pàgines després -1.275 si comptem la pàgina d’agraïments de Concepció Iribarren com a traductora-, ha quedat enrere ‘Els pilars de la Terra’, la novel·la que va inspirar al periodista britànic Ken Follett una visita a la catedral de Peterborough els primers anys 70.

Ja havia sentit a parlar d’aquesta novel·la feia anys. Ningú no me n’havia parlat malament, ans al contrari, però tothom l’havia magnificat pel seu volum. No era un llibre que s’hagués de llegir de qualsevol manera ni en qualsevol circumstància. Calia temps, relaxació i paciència. Era, doncs, una novel·la preferentment per a unes vacances.

A finals de la passada temporada, a un programa de Ràdio Premià de Mar on participaven l’editor Genís Morillas i la seva convidada, Dolors Renau, vam parlar de l’èxit que per Sant Jordi havia tingut ‘La catedral del mar’ d’Ildefonso Falcones; ja saben: la història de la construcció de Santa Maria del Mar de Barcelona. En aquell programa es va apuntar que, segurament, la novel·la de Falcones devia alguna cosa a la de Follett, de manera que vaig decidir començar pel clàssic (1989) del britànic per tenir més elements de judici abans d’atacar ‘La catedral del mar’.

Amb aquests antecendents, el 20 de juny d’enguany vaig aprofitar uan gestió a Mataró per conèixer la nova llibreria Actua de la ciutat, i allà em vaig comprar l’edició de butxaca dels ‘Pilars’, presentada en català per Edicions 62. Vaig agafar les vacances d’estiu just després de la Festa Major de Premià de Mar, el 13 de juliol, i aquell mateix dia vaig començar la lectura del llibre. ‘Els pilars de la Terra’ seria el meu llibre de vacances. Lectura tot terreny, de platja, piscina, càmping i nits de calor amb la música de la ràdio fluixeta al meu costat.

Certament no es tracta, com ja m’havien advertit, d’un llibre per a qualsevol circumstància i, de fet, m’ha superat la temporada vacacional ja que tot just el vaig enllestir la setmana passada. No tinc cap intenció de fer una crítica de la novel·la, primer i principal perquè jo no sóc ningú per a fer-la, però el cert és que la història de la construcció de la catedral de Kingsbridge m’ha atrapat durant les prop de 1.300 pàgines que, segons com, ja és molt dir. –El meu volum de lectura més aproximat fins a la data havien estat les 1.095 pàgines d’‘El senyor dels anells’ en l’edició de Círculo de lectores-. També és cert que m’ha semblat que passaven masses coses i que aquestes, sovint, es resolien massa ràpidament i fàcil. Dec d’estar acostumat a plots més complexos i de resolució més elaborada, però també és cert que aquest fet dóna una agilitat a la novel·la que, d’una altra manera, difícilment podria mantenir durant aquest munt de paper.

Però si he volgut escriure sobre ‘Els pilars’ no és tant per l’obra en sí, sinó pel fet que, probablement com a conseqüència de l’extensió de l’obra, els seus personatges han format part de la meva vida, m’han fet costat en moments millors i pitjors, pràcticament a diari durant els mesos que ha durat la seva lectura: l’hàbil i prudent prior Philip; el somiador Tom Builder, el sapastre del seu fill Alfred i el geni d’en Jack, fillastre de Tom i gran protagonista de la història; la bellesa i la determinació de l’Aliena, el malvat i turmentat William Hamleigh, el sinistre i ambiciós bisbe Waleran Bigod, i la meravellosa muntesa/bruixa Ellen, la mare d’en Jack, i tots els altres, amb més o menys paper en la trama de la novel·la, tots plegats sobrevivint a la tràgica Anglaterra del S/XII, arran de la guerra civil que va succeir a la mort del rei Henry en morir sense hereu, i amb el relat directe de l’assassinat de l’arquebisbe Thomas Becket a la catedral de Canterbury com un dels moments àlgids i més dramàtics del llibre.

No és la primera vegada que em passa, ni serà la darrera. El llibre s’acaba i aquells personatges que potser em van entrar amb dificultat amb les primeres pàgines s’han tornat tan familiars que, quan just acaba la darrera pàgina, ja els començo a trobar a faltar.

Miro la portada del diari El Pais que servia de folre al llibre –dissabte 1 de juliol- i llegeixo que un regidor penedit de Marbella destapa la trama de suborns que hi havia, i que el dopatge rebenta el Tour de França, notícia que s’acompanya de la cara de circumstàncies de Jan Ullrich. –Així que era ell qui m’espiava des de la tauleta de nit!-. Fixeu-vos: encara no havia començat l’enèsima guerra del Líban que el President Ehud Olmert va tenir a bé de fer coincidir, tant en l’inici i com en el final, amb les meves vacances. Sembla que faci tant de temps!

Ja he llegit ‘Els pilars de la Terra’. Ara sí, toca atacar ‘La catedral del mar’.