Doncs ja està, ja l’he vist. Tot just acabo de treure el disc del DVD i ara em toca fer una aturada per a la reflexió. El disc en qüestió és el de la segona part de La Mirada dels Premianencs, aquest projecte en què s’han embarcat –joventut és, gràcies als déus, inconsciència- la gent de la productora premianenca LaCajaNegra. Ja saben: en Víctor Saràbia i la Míriam Soms. Per ser tot plegat una excusa, diuen ells, per crear un fons documental en imatges de Premià de Mar, Déu n’hi do el curro que s’estan portant.
De fet la visió d’aquest segon documental m’ha deixat un sabor de boca similar al que tenia quan vaig acabar de veure el primer: en necessitava més. Sap a poc aquesta aproximació a alguns dels esdeveniments més importants de la història d’aquest pedaç de terreny d’1’8 quilòmetres quadrats esqueixat de l’únic Premià que hi havia abans de 1836. I sap a poc per diferents motius, independentment dels derivats de la qualitat del producte final. Sap a poc, sobretot, perquè sembla mentida les poques coses que sabem del nostre entorn ciutadà, tot i viure-hi, o tot i havent-hi nascut.
No és cap secret que aquesta ciutat –desenganyem-nos: Premià de Mar és, ens agradi o no, una ciutat- una cinquantena d’anys enrera no era més que un poblet més o menys tranquil, ubicat a un entorn natural envejable, on tothom es coneixia i on tothom es podia guanyar més o menys bé les garrofes aprofitant el teixit industrial que el seu suau relleu, la línia del ferrocarril i la proximitat a Barcelona li havia permès d’aixecar. Tot allò, aquella presumpta imatge més o menys idíl·lica, evidentment, es va acabar. No em posaré ara a recordar el perquè aquell poblet va esdevenir el monstre descontrolat en què es s’havia convertit a mitjans dels anys vuitanta, amb un urbanisme delirant i greus problemes d’inseguretat ciutadana i drogaaddicció. No estaria de més tenir present que Premià de Mar va ser també allò, i que els ajuntaments de la democràcia, amb les seves llums i les seves ombres, se les han vist negres per deixar el panorama en el seu estat actual, que no és com per aplaudir amb les orelles, però tenint en compte la perspectiva històrica, dóna com per saludar alleujats els esforços fets.
Segurament aquesta història més fosca no la veurem mai als documentals de La Mirada dels Premianencs, entre d’altres coses perquè no crec que sigui la seva funció, però és que amés, i en cas que fos així, dubto molt que ningú s’hagués entretingut aleshores a immortalitzar en imatges situacions lamentables només pel senzill plaer de la seva contemplació posterior des del sofà de casa.
Deia al text que apareix al fullet encartat al DVD, que La Mirada dels Premianencs és un fet revolucionari en diversos aspectes. Ho és per l’atreviment tecnològic de partir d’imatges casolanes per reconstruir moments importants de la història de Premià de Mar, imatges de festes familiars o religioses, o de passejades dominicals –jo mateix m’he vist al DVD amb la mare i el meu germà a la Plaça Nova en una filmació feta pel pare amb la seva Súper 8-. Fets fútils si voleu, però que el pas dels anys han convertit en document històric. També sorprèn la vocació periodística dels autors d’alguns dels documents ara rescatats, on a les imatges se suma un narrador que ens aporta el context i les dades necessàries per comprendre allò que estem veient, sigui l’arribada d’una incubadora al Casal Benèfic o l’enderroc de l’antiga –i sempre enyorada- estació del tren, afegint ingenus comentaris sobre les posteriorment frustrades virtuts del nou equipament.
Tal com estan les coses, en plena era de la imatge, allò que no es mou perd una bona colla de punts en el grau d’interès de les noves generacions. Els llibres eren, i són i seran, necessaris, i a major número de treballs de recerca que es publiquin o que es presentin en conferències, millor que millor, però sense un suport d’imatges en moviment, difícilment atraurem cap a la història de Premià a uns joves acostumats a les velocitats vertiginoses de la Play Station 3.
Per això resulten tan importants treballs com La Mirada dels Premianencs, i per això demanaria a en Víctor i a la Míriam que mirin de ser fidels a ells mateixos a l’hora de produir els seus documentals, al seu model i fins i tot a la seva estètica. És als actuals nens i adolescents que els faran servei aquests DVDs en un futur immediat, gent enganxada a l’estètica de videojocs i videoclips.
I pel que fa als continguts, ja m’ho sabran perdonar, però sempre em sabrà a poc. Ara encara puc esperar la tercera part però... i després?
De fet la visió d’aquest segon documental m’ha deixat un sabor de boca similar al que tenia quan vaig acabar de veure el primer: en necessitava més. Sap a poc aquesta aproximació a alguns dels esdeveniments més importants de la història d’aquest pedaç de terreny d’1’8 quilòmetres quadrats esqueixat de l’únic Premià que hi havia abans de 1836. I sap a poc per diferents motius, independentment dels derivats de la qualitat del producte final. Sap a poc, sobretot, perquè sembla mentida les poques coses que sabem del nostre entorn ciutadà, tot i viure-hi, o tot i havent-hi nascut.
No és cap secret que aquesta ciutat –desenganyem-nos: Premià de Mar és, ens agradi o no, una ciutat- una cinquantena d’anys enrera no era més que un poblet més o menys tranquil, ubicat a un entorn natural envejable, on tothom es coneixia i on tothom es podia guanyar més o menys bé les garrofes aprofitant el teixit industrial que el seu suau relleu, la línia del ferrocarril i la proximitat a Barcelona li havia permès d’aixecar. Tot allò, aquella presumpta imatge més o menys idíl·lica, evidentment, es va acabar. No em posaré ara a recordar el perquè aquell poblet va esdevenir el monstre descontrolat en què es s’havia convertit a mitjans dels anys vuitanta, amb un urbanisme delirant i greus problemes d’inseguretat ciutadana i drogaaddicció. No estaria de més tenir present que Premià de Mar va ser també allò, i que els ajuntaments de la democràcia, amb les seves llums i les seves ombres, se les han vist negres per deixar el panorama en el seu estat actual, que no és com per aplaudir amb les orelles, però tenint en compte la perspectiva històrica, dóna com per saludar alleujats els esforços fets.
Segurament aquesta història més fosca no la veurem mai als documentals de La Mirada dels Premianencs, entre d’altres coses perquè no crec que sigui la seva funció, però és que amés, i en cas que fos així, dubto molt que ningú s’hagués entretingut aleshores a immortalitzar en imatges situacions lamentables només pel senzill plaer de la seva contemplació posterior des del sofà de casa.
Deia al text que apareix al fullet encartat al DVD, que La Mirada dels Premianencs és un fet revolucionari en diversos aspectes. Ho és per l’atreviment tecnològic de partir d’imatges casolanes per reconstruir moments importants de la història de Premià de Mar, imatges de festes familiars o religioses, o de passejades dominicals –jo mateix m’he vist al DVD amb la mare i el meu germà a la Plaça Nova en una filmació feta pel pare amb la seva Súper 8-. Fets fútils si voleu, però que el pas dels anys han convertit en document històric. També sorprèn la vocació periodística dels autors d’alguns dels documents ara rescatats, on a les imatges se suma un narrador que ens aporta el context i les dades necessàries per comprendre allò que estem veient, sigui l’arribada d’una incubadora al Casal Benèfic o l’enderroc de l’antiga –i sempre enyorada- estació del tren, afegint ingenus comentaris sobre les posteriorment frustrades virtuts del nou equipament.
Tal com estan les coses, en plena era de la imatge, allò que no es mou perd una bona colla de punts en el grau d’interès de les noves generacions. Els llibres eren, i són i seran, necessaris, i a major número de treballs de recerca que es publiquin o que es presentin en conferències, millor que millor, però sense un suport d’imatges en moviment, difícilment atraurem cap a la història de Premià a uns joves acostumats a les velocitats vertiginoses de la Play Station 3.
Per això resulten tan importants treballs com La Mirada dels Premianencs, i per això demanaria a en Víctor i a la Míriam que mirin de ser fidels a ells mateixos a l’hora de produir els seus documentals, al seu model i fins i tot a la seva estètica. És als actuals nens i adolescents que els faran servei aquests DVDs en un futur immediat, gent enganxada a l’estètica de videojocs i videoclips.
I pel que fa als continguts, ja m’ho sabran perdonar, però sempre em sabrà a poc. Ara encara puc esperar la tercera part però... i després?
Entrades
1 comentari:
Moltes gràcies per dedicar-nos una Homilia Xavi. La veritat es que sempre agrada quan hi ha un reconeixement de la feina, fins i tot, amb errades “garrafals” com el capítol perdut de la 1a Part o el tipogràfic ("E-s-glèsia") de la 2a.
Sempre hem dit que aquests documentals pretenen ser una aproximació a la història de Premià de Mar i, es clar, s'escapen moltes coses. Hi ha molta gent a la que ens agradaria entrevistar i si hi fos tota en seria massa, altres temes que voldríem incloure i no podem fer-ho per falta de temps o espai al disc.
Vivim en el món de la imatge però ja portem més d'un segle documentant la realitat cinematogràficament i sempre és sorprenent veure els espais que ens son tant coneguts tal com eren, vint, quaranta o noranta anys abans... i en moviment. És màgia. Però sembla mentida que tot i la feina de conscienciació que hem anat fent per tal de recuperar les filmacions, de passar-les gratuïtament a DVD als seus propietaris, d'encarregar-nos de portar-les a la Filmoteca (que és on han d'estar), de penjar-ne fragments a la web i dels Documentals perquè qualsevol les pugui veure, encara hi hagi gent (sabem que força) que no les cedeixi. Sota el normalment fals "No hi ha res interessant" acostuma a amagar-s'hi el vertader "Son meves" i fins que tothom se n'adoni de que les filmacions son patrimoni i que es fan malbé, no hi ha res a fer i el més fort és que aquestes imatges es malmetran i perdran per sempre impedint que, fins i tot ells mateixos, puguin gaudir-ne. També ens hem oblidat de la proposta que llençàvem al principi des del nostre web (fa gairebé dos anys ja!) perquè la gent documentés i ens fes arribar una còpia, del que anava enregistrant amb les seves càmeres Mini-DV ja que un arxiu no s'acaba MAI i al que avui no li donem valor, dintre de deu anys o potser menys, ja en tindrà.
En fi. L’any vinent la tercera i última part de LA MIRADA DELS PREMIANENCS. Salut!
Publica un comentari a l'entrada