No trigaré a tornar-lo a veure, i això sempre és una bona notícia perquè voldrà dir que estaré de viatge per una de les meves carreteres favorites. No puc evitar sentir una forta simpatia per ell perquè la seva presència ha estat símbol de ruta per vacances des què tinc ús de raó, i és per això que tantes barbaritats que s’han dit o s’han fet en torn de la seva figura han acabat per posar-me de mala llet.
Em refereixo a aquella silueta negra en forma de brau que encara es pot veure a sobre de turons pelats des de moltes carreteres espanyoles. Allà s’està l’individu, retallat sobre el cel, impassible i poderós, observant amb etern estoïcisme el pas de les fileres de vehicles, sense moure un múscul ni que sigui per espantar-se les mosques amb la cua. I allà estava imponent any rera any, per Setmana Santa i per l’estiu, sota la pluja fosca o sota el sol matellejador de l’agost mirant com el nostre 850 avançava heroic cap al seu destí, com ha continuat després sense treure l’ull de sobre als diferents vehicles que ha tingut la família o als autobusos d’Aratesa que ens han transportat.
N’hi ha molts d’altres, però el meu favorit està a Alfajarín, al sud-oest de Saragossa, a peu de l’Ebre i de l’AP-2, a tocar del desert dels Monegros. El brau s’està sobre un d‘aquells pujols de terra blanc rostit pel sol i esquitxat per brots d’herba baixa, germà del que suporta les ruïnes del que un dia va ser una fortalesa àrab. He vist la seva silueta en tots els meus viatges a l’Aragó des dels anys 60, així que dedueixo que manté aquella postura, recolzat sobre quatre torres metàl·liques, des de molt abans. Només és presència: observa i calla, ni tant sols se li ha sentit un mugit de queixa. Mai no s’ha ficat amb ningú, per això és terriblement injust el tracte que se li dóna.
Tothom sap que es tracta d’un anunci: un dels millors que s’han fet en matèria de tanques publicitàries. El nostre brau promociona begudes alcohòliques d’alta graduació sense cap verb imperatiu ni cap mossa en minifaldilla que ajudi a ressaltar la suposada homenia dels seus consumidors. La figura, creada el 1956 per en Manolo Prieto de l’agencia Azor, ha deixat enrere la seva condició d’anunci per passar a convertir-se en part del paisatge. Això el va salvar de la ‘solució final’ que li havia dissenyat el ministre Borrell en el seu moment.
Però les intencions genocides del nostre ministre de la Poble de Segur no eren en absolut les pitjors amenaces cap al nostre brau. El pitjor que li ha pogut passar és que alguna ment retorçada -i evidentment malalta- l’ha convertit en símbol de l’Espanya més rància, la més casposa, cutre, fatxa i ultramontana, nostàlgica del Que viva España de Manolo Escobar, les boines calades fins les celles, l’humor de Pajares i Esteso, els complexes d’inferioritat, la hipocresia social i les orelles d’Arias Navarro. I el més terrible és que aquests individus han reeixit, i així trobem la silueta negra, poderosa i tranquil·la del meu amic de les carreteres impresa sobre la bandera rojigualda, convertida en un nou escut per al país, passejada pels camps de futbol alemanys durant el darrer mundial, però també presidint l’entrada de la base Al-Andalus, el campament de la brigada espanyola Plus Ultra a Najaf, a l’Iraq, mentre li fèiem el favor a l’amic George W o –flipeu- a l’entrada d’instal·lacions científiques, com la Base Antàrtica Juan Carlos I.
I com no podia ser d’una altra manera, aquesta apropiació barroera del brau ha comportat la reacció de la caspa més nostrada, la que es col·loca amb ratafia i Aromes de Montserrat, la que abraça amb passió la causa de burro català –que tampoc no en té cap culpa- i l’estampa sobre la senyera cuatribarrada convertint-la en la cuatriburrada, si em permeten l’acudit fàcil. Els nostres patètics locals, dotats d’un nivell intel·lectual similar al dels membres del club de fans del cantautor El Koala, la van emprendre amb malls i esprais amb totes les siluetes de braus que van trobar per les carreteres catalanes per tal de salvar-nos de l’opressió que significaven per Catalunya. Alguns llueixen cofois als seus vehicles adhesius en els quals es visualitza el simpàtic burret català sodomitzant el brau del gran Satan. Podem sentir-nos segurs en la nostra catalanitat sabent que aquests energúmens vetllen per nosaltres i per les nostres essències més pures i ancestrals.
Com deia al principi tornaré a veure aviat el meu amic el brau d’Alfajarín, i potser algun altre dels seus cosins, i ell em mirarà passar, tranquil i estoic, com ho porta fent des de fa més de quaranta anys, impassible i impermeable a tanta estupidesa que han abocat sobre la seva noble figura.
Em refereixo a aquella silueta negra en forma de brau que encara es pot veure a sobre de turons pelats des de moltes carreteres espanyoles. Allà s’està l’individu, retallat sobre el cel, impassible i poderós, observant amb etern estoïcisme el pas de les fileres de vehicles, sense moure un múscul ni que sigui per espantar-se les mosques amb la cua. I allà estava imponent any rera any, per Setmana Santa i per l’estiu, sota la pluja fosca o sota el sol matellejador de l’agost mirant com el nostre 850 avançava heroic cap al seu destí, com ha continuat després sense treure l’ull de sobre als diferents vehicles que ha tingut la família o als autobusos d’Aratesa que ens han transportat.
N’hi ha molts d’altres, però el meu favorit està a Alfajarín, al sud-oest de Saragossa, a peu de l’Ebre i de l’AP-2, a tocar del desert dels Monegros. El brau s’està sobre un d‘aquells pujols de terra blanc rostit pel sol i esquitxat per brots d’herba baixa, germà del que suporta les ruïnes del que un dia va ser una fortalesa àrab. He vist la seva silueta en tots els meus viatges a l’Aragó des dels anys 60, així que dedueixo que manté aquella postura, recolzat sobre quatre torres metàl·liques, des de molt abans. Només és presència: observa i calla, ni tant sols se li ha sentit un mugit de queixa. Mai no s’ha ficat amb ningú, per això és terriblement injust el tracte que se li dóna.
Tothom sap que es tracta d’un anunci: un dels millors que s’han fet en matèria de tanques publicitàries. El nostre brau promociona begudes alcohòliques d’alta graduació sense cap verb imperatiu ni cap mossa en minifaldilla que ajudi a ressaltar la suposada homenia dels seus consumidors. La figura, creada el 1956 per en Manolo Prieto de l’agencia Azor, ha deixat enrere la seva condició d’anunci per passar a convertir-se en part del paisatge. Això el va salvar de la ‘solució final’ que li havia dissenyat el ministre Borrell en el seu moment.
Però les intencions genocides del nostre ministre de la Poble de Segur no eren en absolut les pitjors amenaces cap al nostre brau. El pitjor que li ha pogut passar és que alguna ment retorçada -i evidentment malalta- l’ha convertit en símbol de l’Espanya més rància, la més casposa, cutre, fatxa i ultramontana, nostàlgica del Que viva España de Manolo Escobar, les boines calades fins les celles, l’humor de Pajares i Esteso, els complexes d’inferioritat, la hipocresia social i les orelles d’Arias Navarro. I el més terrible és que aquests individus han reeixit, i així trobem la silueta negra, poderosa i tranquil·la del meu amic de les carreteres impresa sobre la bandera rojigualda, convertida en un nou escut per al país, passejada pels camps de futbol alemanys durant el darrer mundial, però també presidint l’entrada de la base Al-Andalus, el campament de la brigada espanyola Plus Ultra a Najaf, a l’Iraq, mentre li fèiem el favor a l’amic George W o –flipeu- a l’entrada d’instal·lacions científiques, com la Base Antàrtica Juan Carlos I.
I com no podia ser d’una altra manera, aquesta apropiació barroera del brau ha comportat la reacció de la caspa més nostrada, la que es col·loca amb ratafia i Aromes de Montserrat, la que abraça amb passió la causa de burro català –que tampoc no en té cap culpa- i l’estampa sobre la senyera cuatribarrada convertint-la en la cuatriburrada, si em permeten l’acudit fàcil. Els nostres patètics locals, dotats d’un nivell intel·lectual similar al dels membres del club de fans del cantautor El Koala, la van emprendre amb malls i esprais amb totes les siluetes de braus que van trobar per les carreteres catalanes per tal de salvar-nos de l’opressió que significaven per Catalunya. Alguns llueixen cofois als seus vehicles adhesius en els quals es visualitza el simpàtic burret català sodomitzant el brau del gran Satan. Podem sentir-nos segurs en la nostra catalanitat sabent que aquests energúmens vetllen per nosaltres i per les nostres essències més pures i ancestrals.
Com deia al principi tornaré a veure aviat el meu amic el brau d’Alfajarín, i potser algun altre dels seus cosins, i ell em mirarà passar, tranquil i estoic, com ho porta fent des de fa més de quaranta anys, impassible i impermeable a tanta estupidesa que han abocat sobre la seva noble figura.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada