En una tertúlia de la temporada passada al ‘Premià Batega’ de Ràdio Premià de Mar, es tractava de la manera com la gent gran enfocava la seva vida en la societat de principis del nou segle. La principal conclusió era que, com en tantes d’altres coses, ens trobem en un cavi de cicle. El cas és que la gent viu cada cop més anys; això fa que la mitjana d’edat als esplais sigui cada cop més alta i que hagi aparegut un nucli important de joves-vells, o de vells-joves si ho prefereixen, amb força casos amb alta qualificació cultural i professional, que no en volen saber res dels casals tradicionals. Els avis de partida de cartes als esplais de gent gran són una espècie en vies d’extinció a mig termini. A mig termini a Espanya, país de dinàmiques tradicionalment lentes i engranatges rovellats pel que fa a assumir canvis, a diferència de la majoria de països de l’Europa Occidental, per no dir dels Estats Units, on aquests canvis són més que evidents ja en l’actualitat.
Aquella tertúlia em va fer tenir pensaments per a tres avis encantadors: la Betty, la Clem i en Richard. Tots tres feien hores a la farmàcia Burns Drugs, a Girard Avenue de La Jolla, a Califòrnia, on jo treballava com a conductor per arrodonir el sou de les classes que donava a UCSD. No eren els únics a la farmàcia amb prou edat com per passar-se els seus dies llegint a Tom Clancy o a Danielle Steel, o simplement passejant sota el sol per Coast Blvd. Als Estats Units la llei permet treballar per complementar la pensió a partir de certa edat, cosa que ajuda portar una vida una mica més desfogada econòmicament o fins i tot permetre’s objectius que no serien assolibles només amb la paga de jubilació. Això fa que molts grans continuïn treballant mentre la salut els ho permet.
Necessitats econòmiques a banda, el que em tenia meravellat de la Betty, la Clem i en Richard, com d’altres iaios americans que vaig conèixer, no era tant la seva predisposició davant la feina, de vegades un exemple per altres força més joves, sinó la seva predisposició davant la vida. Veiem els seus exemples.
La Betty havia superat ja els vuitanta anys i treballava despatxant al públic. Era una dona enèrgica, simpàtica i amb una ironia veritablement àcida, propera al sarcasme. Sempre tenia estudiants estrangers vivint a casa seva, la qual cosa li proporcionava companyia, converses interessants i un altre ajut econòmic, i també un cert despistament sobre l’origen de la gent: de mi, per exemple, sempre va creure que era brasiler, ves a saber el perquè. Un mal dia la Betty es va trencar el maluc. Com és evident va agafar la baixa fins que un dia, molt abans del previst, es va presentar a treballar amb unes crosses. Quan li vaig demanar com era que ja s’incorporava em va contestar orgullosa que ja podia conduir i que, per tant, ja estava operativa. Va ser aleshores quan, somrient satisfeta, em va indicar l’aparcament on s’estava el seu preciós Ford Thunderbird verd metal·litzat.
La Clem era nascuda als Estats Units de pares italians, napolitans en concret, i dividia el seu temps entre les vendes a la secció de complements de la farmàcia i les malediccions cap al president Bush. S’havia promès a ella mateixa de conèixer la ciutat dels seus pares abans d’arribar als vuitanta anys, de manera que l’any que va complir-ne setanta-nou va organitzar el viatge a Nàpols amb una amiga. Però no volia veure la ciutat dels seus avantpassats com una altra turista ianqui sinó com una napolitana més, de manera que sis mesos abans de marxar es va matricular a un curs d’italià per recuperar la llengua que els seus pares li havien ensenyat en la infantesa i que la vida li havia fet oblidar. Al seu retorn, quan li vaig preguntar sobre el viatge, em contestà amb un emocionat Bellíssimo, caro bambino.
En Richard parlava poc. De fet no recordo haver parlat mai amb ell, de manera que la seva història me la devia explicar algú altre. Era farmacèutic i es dedicava a preparar les dosis a introduir a cada flascó segons les receptes que portaven els clients. Només venia els divendres; aparcava un Corvette blanc de finals dels 60 al costat de la porta del darrera i baixava amb el seu dinar preparat a l’interior d’una lunch-box blanca i blava. A les sis, quan tancava la farmàcia, recollia la lunch-box, s’asseia al Corvette i marxava. Però no anava pas a casa seva. Als seus setanta-cinc anys en Richard conduïa cada divendres fins a Phoenix, a Arizona, on estava ultimant el seu curs de pilot amb instrumentació de vol nocturn, un curs que podia pagar gràcies a l’ajut de les seves jornades dels divendres.
No sé si cap d’ells sabia jugar al dòmino però, en tot cas, tenien altres coses en què invertir el seu temps i les seves moltes energies.
Aquella tertúlia em va fer tenir pensaments per a tres avis encantadors: la Betty, la Clem i en Richard. Tots tres feien hores a la farmàcia Burns Drugs, a Girard Avenue de La Jolla, a Califòrnia, on jo treballava com a conductor per arrodonir el sou de les classes que donava a UCSD. No eren els únics a la farmàcia amb prou edat com per passar-se els seus dies llegint a Tom Clancy o a Danielle Steel, o simplement passejant sota el sol per Coast Blvd. Als Estats Units la llei permet treballar per complementar la pensió a partir de certa edat, cosa que ajuda portar una vida una mica més desfogada econòmicament o fins i tot permetre’s objectius que no serien assolibles només amb la paga de jubilació. Això fa que molts grans continuïn treballant mentre la salut els ho permet.
Necessitats econòmiques a banda, el que em tenia meravellat de la Betty, la Clem i en Richard, com d’altres iaios americans que vaig conèixer, no era tant la seva predisposició davant la feina, de vegades un exemple per altres força més joves, sinó la seva predisposició davant la vida. Veiem els seus exemples.
La Betty havia superat ja els vuitanta anys i treballava despatxant al públic. Era una dona enèrgica, simpàtica i amb una ironia veritablement àcida, propera al sarcasme. Sempre tenia estudiants estrangers vivint a casa seva, la qual cosa li proporcionava companyia, converses interessants i un altre ajut econòmic, i també un cert despistament sobre l’origen de la gent: de mi, per exemple, sempre va creure que era brasiler, ves a saber el perquè. Un mal dia la Betty es va trencar el maluc. Com és evident va agafar la baixa fins que un dia, molt abans del previst, es va presentar a treballar amb unes crosses. Quan li vaig demanar com era que ja s’incorporava em va contestar orgullosa que ja podia conduir i que, per tant, ja estava operativa. Va ser aleshores quan, somrient satisfeta, em va indicar l’aparcament on s’estava el seu preciós Ford Thunderbird verd metal·litzat.
La Clem era nascuda als Estats Units de pares italians, napolitans en concret, i dividia el seu temps entre les vendes a la secció de complements de la farmàcia i les malediccions cap al president Bush. S’havia promès a ella mateixa de conèixer la ciutat dels seus pares abans d’arribar als vuitanta anys, de manera que l’any que va complir-ne setanta-nou va organitzar el viatge a Nàpols amb una amiga. Però no volia veure la ciutat dels seus avantpassats com una altra turista ianqui sinó com una napolitana més, de manera que sis mesos abans de marxar es va matricular a un curs d’italià per recuperar la llengua que els seus pares li havien ensenyat en la infantesa i que la vida li havia fet oblidar. Al seu retorn, quan li vaig preguntar sobre el viatge, em contestà amb un emocionat Bellíssimo, caro bambino.
En Richard parlava poc. De fet no recordo haver parlat mai amb ell, de manera que la seva història me la devia explicar algú altre. Era farmacèutic i es dedicava a preparar les dosis a introduir a cada flascó segons les receptes que portaven els clients. Només venia els divendres; aparcava un Corvette blanc de finals dels 60 al costat de la porta del darrera i baixava amb el seu dinar preparat a l’interior d’una lunch-box blanca i blava. A les sis, quan tancava la farmàcia, recollia la lunch-box, s’asseia al Corvette i marxava. Però no anava pas a casa seva. Als seus setanta-cinc anys en Richard conduïa cada divendres fins a Phoenix, a Arizona, on estava ultimant el seu curs de pilot amb instrumentació de vol nocturn, un curs que podia pagar gràcies a l’ajut de les seves jornades dels divendres.
No sé si cap d’ells sabia jugar al dòmino però, en tot cas, tenien altres coses en què invertir el seu temps i les seves moltes energies.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada