Botzinejava l’altre dia el meu amic Artur, el pescador, que d’uns anys ençà es fa més difícil pescar mabres a la nostra costa que veure a Britney Spears actuant davant dels guerrillers talibans a Kandahar, per exemple. Em deia això el bo de l’Artur, amb el seu aspecte més propi d’un tripulant d’un bacallaner islandès que no pas de mariner de la seva molt mediterrània barca, la Núria, arran d’un comentari meu sobre el temps que feia que no em menjava un mabre com Déu mana. Segons la seva teoria, aquestes bestioles eren més abundants quan rieres i clavegueres anaven directament a mar i elles acudien a menjar-se els cucs que s’hi feien. És a dir, que a canvi de netedat a les nostres platges hauríem pogut perdre alguns dels plats de peix més habituals de la dieta de la nostra infantesa.
No entraré a valorar la teoria de l‘Artur perquè l’alimentació dels peixos no és una ciència que em tregui la son, tot i que alguna cosa en deu saber ell ni que sigui pel munt d’hores diàries que es passa a mar, però la constatació és que de mabres a penes en veig i per alguna cosa deu ser. En qualsevol cas, el que passa com a conseqüència és que en fa tant que no em poso un d’aquests peixos entre pit i esquena que no estic segur de recordar el seu sabor. I el que és encara pitjor: quan em torni a trobar un d’aquests bitxos al plat, no tindré massa clar si les sensacions que em pugui provocar el seu tast tindran massa cosa a veure amb les que em produïen de petit. Alguna cosa em diu que no serà així, i això ja em fot més.
I si no serà així no serà pas, o no només, per que els mabres hagin canviat de sabor, com si tot hagués de ser culpa de les pobres bèsties. Molt em temo que el munt d’anys en els quals vaig exercir l’estúpid ofici de fumador hauran distorsionat poc o molt els meus sentits del gust i de l’olfacte. Entre això i que amb l’edat, vulguis o no, perds o canvies algunes percepcions, més valdrà fer un exercici de memòria per posar un context familiar a la qüestió, a veure si així m’acosto encara que sigui virtualment a aquells antics sopars d’estiu.
Els meus avis de Premià de Mar vivien a la casa que fa cantonada entre el carrer Eixample, el de la Ràdio, i el carrer Esperança, el del Centre Cívic. De fet jo hi vaig néixer a aquella casa, de manera que, amb la de voltes que he arribat a donar, no deixa de resultar curiós que el meu entorn professional estigui tan a prop de les primeres parets que em van acollir. En aquells anys, quan faltaven uns quants anys perquè es construís el mercat de Sant Joan a la Gran Via, hi havia pescadors de canya que passaven per les cases amb peixos dins de cubells plens d’aigua de mar per vendre’ls a les mestresses. Així van arribar a mi els meus primers mabres, dins d’un cubell de plàstic des d’on anaven directament a la cuina a esperar l’hora del sopar. I aquí és on arriba aquell clip que per algun motiu se’m va quedar instaurat de manera nítida a la memòria malgrat que jo havia de ser poc més que un nyec: la meva àvia Andrea donant-me de sopar, oferint-me amb els dits un pedaç de mabre sobre un bocí de pa amb tomàquet vermellíssim –suposo que el tema dels tomàquets donaria per una altra Homilia-, dient-me ‘Té!’, amb aquell català treballat que em gastava malgrat haver nascut a una aldea d’A Coruña.
Ja ho veuen: tinc la imatge, l’escenari del record, però no tinc el sabor. No aquell sabor. Una altra cosa que s’ha quedat enrere per sempre, com l’avia, o els pescadors amb els seus cubells de plàstic que oloraven a aquell mar tan proper, el Mediterrani que se’ns canalitzava carrer Eixample amunt quan bufava la marinada i aquesta es quedava jugant amb els fulls del mandariner del pati de la casa.
Amb aquella edat jo no sabia si els mabres o les sardines o els raps els pescaven amb canya o des d’una barca o si saltaven beneits ells mateixos dins dels cubells, però com que mai no havia vist atrapar un peix preferia quedar-me directament amb l’opció de la barca. Devia de ser perquè m’encantava veure-les trepant platja amunt remolcades per aquelles politges a manovella que feien anar els pescadors quan arribaven de feinejar, o perquè m’agradava contar amb la mare els punts de llum que feien mar endins els que pescaven el calamar quan anàvem a buscar al pare a l’estació del tren els capvespres de finals de l’estiu.
En definitiva, amb barca, amb canya o a cops de bastó, el cas és que a mi no em mancaven els mabres a taula, que era el que veritablement m’importava. No sé si l’Artur i les seves barbes vikingues tenen raó amb la seva teoria, però la realitat és que de mabres n’hi ha poques. I com que amb la natura sempre anem a millor, entre una cosa i l’altra el que s’estila ara a mar son les putes meduses. Ves quina gràcia.
No entraré a valorar la teoria de l‘Artur perquè l’alimentació dels peixos no és una ciència que em tregui la son, tot i que alguna cosa en deu saber ell ni que sigui pel munt d’hores diàries que es passa a mar, però la constatació és que de mabres a penes en veig i per alguna cosa deu ser. En qualsevol cas, el que passa com a conseqüència és que en fa tant que no em poso un d’aquests peixos entre pit i esquena que no estic segur de recordar el seu sabor. I el que és encara pitjor: quan em torni a trobar un d’aquests bitxos al plat, no tindré massa clar si les sensacions que em pugui provocar el seu tast tindran massa cosa a veure amb les que em produïen de petit. Alguna cosa em diu que no serà així, i això ja em fot més.
I si no serà així no serà pas, o no només, per que els mabres hagin canviat de sabor, com si tot hagués de ser culpa de les pobres bèsties. Molt em temo que el munt d’anys en els quals vaig exercir l’estúpid ofici de fumador hauran distorsionat poc o molt els meus sentits del gust i de l’olfacte. Entre això i que amb l’edat, vulguis o no, perds o canvies algunes percepcions, més valdrà fer un exercici de memòria per posar un context familiar a la qüestió, a veure si així m’acosto encara que sigui virtualment a aquells antics sopars d’estiu.
Els meus avis de Premià de Mar vivien a la casa que fa cantonada entre el carrer Eixample, el de la Ràdio, i el carrer Esperança, el del Centre Cívic. De fet jo hi vaig néixer a aquella casa, de manera que, amb la de voltes que he arribat a donar, no deixa de resultar curiós que el meu entorn professional estigui tan a prop de les primeres parets que em van acollir. En aquells anys, quan faltaven uns quants anys perquè es construís el mercat de Sant Joan a la Gran Via, hi havia pescadors de canya que passaven per les cases amb peixos dins de cubells plens d’aigua de mar per vendre’ls a les mestresses. Així van arribar a mi els meus primers mabres, dins d’un cubell de plàstic des d’on anaven directament a la cuina a esperar l’hora del sopar. I aquí és on arriba aquell clip que per algun motiu se’m va quedar instaurat de manera nítida a la memòria malgrat que jo havia de ser poc més que un nyec: la meva àvia Andrea donant-me de sopar, oferint-me amb els dits un pedaç de mabre sobre un bocí de pa amb tomàquet vermellíssim –suposo que el tema dels tomàquets donaria per una altra Homilia-, dient-me ‘Té!’, amb aquell català treballat que em gastava malgrat haver nascut a una aldea d’A Coruña.
Ja ho veuen: tinc la imatge, l’escenari del record, però no tinc el sabor. No aquell sabor. Una altra cosa que s’ha quedat enrere per sempre, com l’avia, o els pescadors amb els seus cubells de plàstic que oloraven a aquell mar tan proper, el Mediterrani que se’ns canalitzava carrer Eixample amunt quan bufava la marinada i aquesta es quedava jugant amb els fulls del mandariner del pati de la casa.
Amb aquella edat jo no sabia si els mabres o les sardines o els raps els pescaven amb canya o des d’una barca o si saltaven beneits ells mateixos dins dels cubells, però com que mai no havia vist atrapar un peix preferia quedar-me directament amb l’opció de la barca. Devia de ser perquè m’encantava veure-les trepant platja amunt remolcades per aquelles politges a manovella que feien anar els pescadors quan arribaven de feinejar, o perquè m’agradava contar amb la mare els punts de llum que feien mar endins els que pescaven el calamar quan anàvem a buscar al pare a l’estació del tren els capvespres de finals de l’estiu.
En definitiva, amb barca, amb canya o a cops de bastó, el cas és que a mi no em mancaven els mabres a taula, que era el que veritablement m’importava. No sé si l’Artur i les seves barbes vikingues tenen raó amb la seva teoria, però la realitat és que de mabres n’hi ha poques. I com que amb la natura sempre anem a millor, entre una cosa i l’altra el que s’estila ara a mar son les putes meduses. Ves quina gràcia.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada