divendres, de maig 25, 2007
Avui per il·lustrar l'Homilia, dos vídeos. Immediatament a sota d’això hi ha una actuació de La Unión amb el seu títol més tintinero: Sildàvia. L’actuació correspon al mític programa de TVE ‘La bola de cristal’. El segon vídeo és la careta de la sèrie de dibuixos animats d’en Tintín. Personalment sempre he preferit llegir Tintín que no veure’l en moviment. Ja veurem què passa amb les pel·lícules que ens anuncien.
Els meus Tintins
Hores d’ara ja us haureu assabentat que el 22 de maig en Georges Remí, el creador d’en Tintín, hauria acomplert cent anys. Ho dic perquè és difícil no haver sentit res, amb Europa sencera farcida aquests dies d’exposicions de tota mena per commemorar el centenari. Les agendes estan plenes de conferències sobre el reporter que mai va escriure una sola crònica i el seu gos, i fins i tot s’ha anunciat la realització de tres pel·lícules amb aventures del personatge amb la darrera tecnologia digital, una de l’Spielberg, una altra d’en Peter Jackson i una tercera amb un director encara misteriós. Jo mateix no m’he sabut estar i m’he fet amb el magnífic especial que ha editat La Vanguardia sota el títol de Tintín vive, això sense comptar l’especial tintinero que es van marcar els companys del Sound System el dimarts a la Ràdio.
A mi en Tintín m’ha acompanyat de tota la vida, de manera que no és pas un descobriment. La majoria dels meus volums tenen encara el llom de tela de colors diferents, com eren els que publicava l’editorial Joventut en els anys seixanta i primers setanta, de manera que quan dic que aquí l’amic m’ha acompanyat de per vida, ho dic en un sentit físic i literal. Naturalment que tinc també dels nous, els de llom de cartró groc, els que he comprat jo mateix per anar completant la col·lecció. Grans històries, sens dubte, però aquells al costat dels quals vaig créixer, els que em van acompanyar al llit durant tantes grips i angines infantils, tenen una pàtina especial, la del mirall on em volia veure reflectit jo mateix quan fos més gran.
Són dotze. Desconec si el pare els comprava seguint algun ordre especial, o si els títols eren triats a l’atzar o senzillament a mida que els trobava al quiosc. Un d’ells, ‘L’orella escapçada’ –curiosament un dels únics dos que tinc en castellà, l’altre és ‘L’illa negra’-, sí que va arribar per un motiu concret com va ser la commemoració del tall considerable que em vaig fer a l’orella esquerra a la meva classe de primer d’EGB del Divina Pastora de Premià, un incident del qual encara conservo el llibre de Tintín i una simpàtica cicatriu. La resta acostumaven a arribar els diumenges i els comprava al quiosc d’en Graells al Cami Ral en aquelles passejades de després de missa de les quals ja n’he parlat alguna vegada. Aleshores em mancava temps per arribar a casa i començar a endinsar-me en una nova aventura: ‘El ceptre d’Ottokar’, amb una Sildàvia que ja apuntava els drames balcànics que van venir després; ‘El cranc de les pinces d’or’, on apareix el meu reverenciat capità Haddock a bord del buc Karaboudjan; ‘L’estel misteriós’, amb tots aquells meravellosos científics tronats en expedició polar darrera del Calixteni; el tràfic d’estupefaents als ‘Cigars del Faraó’; els inques supervivents del ‘Temple del Sol’; la ja explosiva situació a l’Orient mitjà amb ‘El país de l’or negre’; la recerca del tresor –molt més romàntica que les que fa en l’actualitat l’empresa nord-americana Odissey- al ‘Tresor de Rackham el Roig’; el tràfic d’esclaus i el Mosquit metrallador d’en Piotr Szut a ‘Stoc de coc’; el rescat d’en Xang al Tibet i ‘Les joies de la Castafiore’, un dels meus favorits tot i que, ben mirat, al cap i a la fi no hi passa res.
Aquests van ser, són encara, els meus Tintins més especials, els títols de pota negra, amb aquell català que aportaven les traduccions des del francès de Joaquim Ventalló i que van ser la meva primera escola de català quan el meu univers, com el de la majoria, era absolutament en castellà. Un català encara no normatiu, ple d’expressions que avui sonen carrinclones, i que em provoquen somriures de sincera simpatia quan repasso, encara ara, aquests vells volums.
Les aventures de Tintín ens arribaven també, aquesta vegada en castellà, mitjançant una revista del mateix títol –Semanario para jóvenes de 7 a 77 años, deia a la portada-, que editava la pròpia editorial Joventut. A aquesta publicació, a banda de les presències tintinianes a Amèrica i al Congo, vam tenir també la saga de la Lluna i, a més del periodista belga, teníem entre d’altres la presència de l’indi Umpah-Pah, de Goscinny i Uderzo, els creadors d’Astérix, així que ja sabeu d’on van treure el nom els de la banda de l’Adrià Puntí que, al cap i a la fi, té la meva edat i, per tant, referents similars.
Tornaré a escriure sobre en Tintín ben aviat perquè em queden moltes impressions per explicar. L’individu aquest de tupè estrany i els pantalons de golf em va formar com a persona molt més que altres models diguem-ne oficials. Avui potser hauria d'haver escrit unes paraules per l’Hergé en el seu centenari, però el record de les aventures compartides és una qüestió d’honor, i té prioritat absoluta.
A mi en Tintín m’ha acompanyat de tota la vida, de manera que no és pas un descobriment. La majoria dels meus volums tenen encara el llom de tela de colors diferents, com eren els que publicava l’editorial Joventut en els anys seixanta i primers setanta, de manera que quan dic que aquí l’amic m’ha acompanyat de per vida, ho dic en un sentit físic i literal. Naturalment que tinc també dels nous, els de llom de cartró groc, els que he comprat jo mateix per anar completant la col·lecció. Grans històries, sens dubte, però aquells al costat dels quals vaig créixer, els que em van acompanyar al llit durant tantes grips i angines infantils, tenen una pàtina especial, la del mirall on em volia veure reflectit jo mateix quan fos més gran.
Són dotze. Desconec si el pare els comprava seguint algun ordre especial, o si els títols eren triats a l’atzar o senzillament a mida que els trobava al quiosc. Un d’ells, ‘L’orella escapçada’ –curiosament un dels únics dos que tinc en castellà, l’altre és ‘L’illa negra’-, sí que va arribar per un motiu concret com va ser la commemoració del tall considerable que em vaig fer a l’orella esquerra a la meva classe de primer d’EGB del Divina Pastora de Premià, un incident del qual encara conservo el llibre de Tintín i una simpàtica cicatriu. La resta acostumaven a arribar els diumenges i els comprava al quiosc d’en Graells al Cami Ral en aquelles passejades de després de missa de les quals ja n’he parlat alguna vegada. Aleshores em mancava temps per arribar a casa i començar a endinsar-me en una nova aventura: ‘El ceptre d’Ottokar’, amb una Sildàvia que ja apuntava els drames balcànics que van venir després; ‘El cranc de les pinces d’or’, on apareix el meu reverenciat capità Haddock a bord del buc Karaboudjan; ‘L’estel misteriós’, amb tots aquells meravellosos científics tronats en expedició polar darrera del Calixteni; el tràfic d’estupefaents als ‘Cigars del Faraó’; els inques supervivents del ‘Temple del Sol’; la ja explosiva situació a l’Orient mitjà amb ‘El país de l’or negre’; la recerca del tresor –molt més romàntica que les que fa en l’actualitat l’empresa nord-americana Odissey- al ‘Tresor de Rackham el Roig’; el tràfic d’esclaus i el Mosquit metrallador d’en Piotr Szut a ‘Stoc de coc’; el rescat d’en Xang al Tibet i ‘Les joies de la Castafiore’, un dels meus favorits tot i que, ben mirat, al cap i a la fi no hi passa res.
Aquests van ser, són encara, els meus Tintins més especials, els títols de pota negra, amb aquell català que aportaven les traduccions des del francès de Joaquim Ventalló i que van ser la meva primera escola de català quan el meu univers, com el de la majoria, era absolutament en castellà. Un català encara no normatiu, ple d’expressions que avui sonen carrinclones, i que em provoquen somriures de sincera simpatia quan repasso, encara ara, aquests vells volums.
Les aventures de Tintín ens arribaven també, aquesta vegada en castellà, mitjançant una revista del mateix títol –Semanario para jóvenes de 7 a 77 años, deia a la portada-, que editava la pròpia editorial Joventut. A aquesta publicació, a banda de les presències tintinianes a Amèrica i al Congo, vam tenir també la saga de la Lluna i, a més del periodista belga, teníem entre d’altres la presència de l’indi Umpah-Pah, de Goscinny i Uderzo, els creadors d’Astérix, així que ja sabeu d’on van treure el nom els de la banda de l’Adrià Puntí que, al cap i a la fi, té la meva edat i, per tant, referents similars.
Tornaré a escriure sobre en Tintín ben aviat perquè em queden moltes impressions per explicar. L’individu aquest de tupè estrany i els pantalons de golf em va formar com a persona molt més que altres models diguem-ne oficials. Avui potser hauria d'haver escrit unes paraules per l’Hergé en el seu centenari, però el record de les aventures compartides és una qüestió d’honor, i té prioritat absoluta.
divendres, de maig 18, 2007
Un centenari com aquest bé es mereix una celebració especial. Aquí us deixo amb en Bruce i el seu Born to run, un tema carregat de significat fins la darrera nota.
En l'aniversari de Barrancolobo, la Lluna deixaria la caçadora de cuir a la cadira i saltaria sobre la barra del Rata Vinçon per ballar-la amb en Peter, mentre la resta de pilots els aplaudeixen i en Viejo els obre dues noves cerveses a la seva salut.
En l'aniversari de Barrancolobo, la Lluna deixaria la caçadora de cuir a la cadira i saltaria sobre la barra del Rata Vinçon per ballar-la amb en Peter, mentre la resta de pilots els aplaudeixen i en Viejo els obre dues noves cerveses a la seva salut.
100
Ostres! Doncs res, que anava a arxivar el darrer article –una cosa sobre Georges Remi, l’Hergé, i –finalment- en Tintín-, quan em trobo que aquesta és l’Homilia que fa cent. 100! Els déus saben que no sóc un maniàtic dels aniversaris ni dels números rodons, però de sobte m’ha semblat que fer cent coses, aquests articles en el cas que ens ocupa, setmana rera setmana de forma disciplinada des del novembre del 2004, especialment tenint present el sentit de la disciplina que em caracteritza, bé valia un comentari, i fins i tot una celebració, voto a bríos! L’Hergé i el seu centenari el deixaré per la setmana que ve, que no crec que m’ho tingui present.
Es tractava, en aquell fosc any de Nostre Senyor de 2004, de fer un exercici de pràctica. És clar que a la Ràdio redacto notícies o intros a programes de forma continua, però no és un mitjà que sigui especialment procliu a la literatura, i menys encara els informatius. Ja saben: frases curtes, verbs senzills, paraules entenedores al primer tret, fugir de les derivades, res que pugui despistar a l’oient que no té manera de tirar enrere si no li ha quedat clara una expressió o una paraula. Així són les regles del mitjà i no hi ha més que complir-les. El cas és que després de mesos d’inactivitat literària per motius que ara no venen al cas, necessitava complicar-me la vida amb l’obligació d’escriure un parell de pàgines a la setmana sobre qualsevol cosa que se’m passes pel cap. Un mica com al cole: ‘A veure, per demà dues pàgines escrites sobre les vostres vacances d’estiu’. I així cada setmana.
I així va començar, primer com a secció del magazín ‘Premià batega’, que vaig estar fent a la Ràdio fins el 2006, i després dins ‘L’anem de cap de setmana’ que faig ara els divendres. L’evolució de les Homilies ha estat tan heterodoxa com tantes coses que m’envolten, deu de ser cosa del meu caràcter outsider. Aquests exercicis, creats per ser llegits, van créixer essent escoltats a la Ràdio, fins que el 24 d’abril de l’any passat –el dia després de Sant Jordi tot i que, ho prometo, va ser pura casualitat-, em vaig iniciar en els rituals de la blogsfera i ara ja fa més d’un any que les Homilies es poden llegir també per internet. I encara un any després, en aquest Sant Jordi, i aquesta vegada sí de forma conscient, una selecció d’aquestes petites criatures, algunes de les més antigues, es van fer lloc al meu llibre ‘Nacional 330’. Un exercici per tenir la neurona literària mínimament ocupada ha acabat tenint presència radiofònica, al ciberespai i, el que m’impressiona molt més, en forma física entre les pàgines d’un llibre. Ves per on!
I en aquestes estem quan em trobo redactant la que porta el número 100 al davant. Són, doncs, dues-centes pàgines en les quals hi caben pensaments molt diversos; molts records, sobretot, retrats de gent que ja ha marxat, espero que cap a móns més feliços i menys complicats que aquest; paisatges que em van deixar bocabadat fins el punt d’emocionar-me només amb la seva contemplació en silenci; aventures, racons, petits trossos de paper que els anys han convertit en tresors, nostàlgies californianes, la pols als campaments Polisarios del Sàhara, les llàgrimes a Illidza comprenent l’horror de la guerra, els meus herois com Simon Wiesenthal o -properament- Garbo, la serena delicadesa d’aquelles àvies que berenaven a L’Hostalet de Canet, o agraïments surrealistes, tot i que sentits, com el que vaig dedicar a l’Eddie, la mascota dels Iron Maiden, pel cop de mà que em va donar aquella vegada quan estava a l‘exèrcit. Jo què sé! Qualsevol cosa, sempre que tingui la virtut de tocar-me mínimament la sensibilitat, sota l’única condició de ser honest amb mi mateix.
I malgrat això, i tot i fer-me feliç, escriure les Homilies cada setmana no acaba de ser fàcil. Vull dir que un ha de tenir la idea més o menys madura i trobar el moment d’asseure’s davant del portàtil després de la feina i de vegades, entre una cosa i l’altra, perquè m’he passat les tardes escrivint altres coses, fent fotos, o esport, o amb els amics, s’acosta el deadline i l’article ha d’estar enllestit per sortir per la Ràdio i per penjar-lo al blog, i el més calent és a l’aigüera i toca apretar. I de vegades, què volen que els digui? També fa mandra. Però aleshores un se’n recorda que hi ha gent allà fora que espera sentir o llegir aquestes Homilies, poca o molta, no ho sé, però que en cap cas no els puc fallar, i aquest pensament, el respecte per aquests oients i lectors, em posa les piles per graponejar una altra vegada el teclat de l’ordinador. De manera que a vostès, els que estan a l’altra banda de tant de misteri tecnològic, moltes gràcies per fer possible aquest centenari.
Es tractava, en aquell fosc any de Nostre Senyor de 2004, de fer un exercici de pràctica. És clar que a la Ràdio redacto notícies o intros a programes de forma continua, però no és un mitjà que sigui especialment procliu a la literatura, i menys encara els informatius. Ja saben: frases curtes, verbs senzills, paraules entenedores al primer tret, fugir de les derivades, res que pugui despistar a l’oient que no té manera de tirar enrere si no li ha quedat clara una expressió o una paraula. Així són les regles del mitjà i no hi ha més que complir-les. El cas és que després de mesos d’inactivitat literària per motius que ara no venen al cas, necessitava complicar-me la vida amb l’obligació d’escriure un parell de pàgines a la setmana sobre qualsevol cosa que se’m passes pel cap. Un mica com al cole: ‘A veure, per demà dues pàgines escrites sobre les vostres vacances d’estiu’. I així cada setmana.
I així va començar, primer com a secció del magazín ‘Premià batega’, que vaig estar fent a la Ràdio fins el 2006, i després dins ‘L’anem de cap de setmana’ que faig ara els divendres. L’evolució de les Homilies ha estat tan heterodoxa com tantes coses que m’envolten, deu de ser cosa del meu caràcter outsider. Aquests exercicis, creats per ser llegits, van créixer essent escoltats a la Ràdio, fins que el 24 d’abril de l’any passat –el dia després de Sant Jordi tot i que, ho prometo, va ser pura casualitat-, em vaig iniciar en els rituals de la blogsfera i ara ja fa més d’un any que les Homilies es poden llegir també per internet. I encara un any després, en aquest Sant Jordi, i aquesta vegada sí de forma conscient, una selecció d’aquestes petites criatures, algunes de les més antigues, es van fer lloc al meu llibre ‘Nacional 330’. Un exercici per tenir la neurona literària mínimament ocupada ha acabat tenint presència radiofònica, al ciberespai i, el que m’impressiona molt més, en forma física entre les pàgines d’un llibre. Ves per on!
I en aquestes estem quan em trobo redactant la que porta el número 100 al davant. Són, doncs, dues-centes pàgines en les quals hi caben pensaments molt diversos; molts records, sobretot, retrats de gent que ja ha marxat, espero que cap a móns més feliços i menys complicats que aquest; paisatges que em van deixar bocabadat fins el punt d’emocionar-me només amb la seva contemplació en silenci; aventures, racons, petits trossos de paper que els anys han convertit en tresors, nostàlgies californianes, la pols als campaments Polisarios del Sàhara, les llàgrimes a Illidza comprenent l’horror de la guerra, els meus herois com Simon Wiesenthal o -properament- Garbo, la serena delicadesa d’aquelles àvies que berenaven a L’Hostalet de Canet, o agraïments surrealistes, tot i que sentits, com el que vaig dedicar a l’Eddie, la mascota dels Iron Maiden, pel cop de mà que em va donar aquella vegada quan estava a l‘exèrcit. Jo què sé! Qualsevol cosa, sempre que tingui la virtut de tocar-me mínimament la sensibilitat, sota l’única condició de ser honest amb mi mateix.
I malgrat això, i tot i fer-me feliç, escriure les Homilies cada setmana no acaba de ser fàcil. Vull dir que un ha de tenir la idea més o menys madura i trobar el moment d’asseure’s davant del portàtil després de la feina i de vegades, entre una cosa i l’altra, perquè m’he passat les tardes escrivint altres coses, fent fotos, o esport, o amb els amics, s’acosta el deadline i l’article ha d’estar enllestit per sortir per la Ràdio i per penjar-lo al blog, i el més calent és a l’aigüera i toca apretar. I de vegades, què volen que els digui? També fa mandra. Però aleshores un se’n recorda que hi ha gent allà fora que espera sentir o llegir aquestes Homilies, poca o molta, no ho sé, però que en cap cas no els puc fallar, i aquest pensament, el respecte per aquests oients i lectors, em posa les piles per graponejar una altra vegada el teclat de l’ordinador. De manera que a vostès, els que estan a l’altra banda de tant de misteri tecnològic, moltes gràcies per fer possible aquest centenari.
dissabte, de maig 12, 2007
La Bèstia i jo
Fa unes setmanes que la Bèstia, la meva bicicleta, i servidor hem reactivat una relació que havia passat per moments prou baixos en els darrers mesos. Una fredor sentimental de la qual, he de reconèixer-ho, he estat jo l’únic culpable.
Després d’instants feliços i inoblidables la passada primavera, per allò tan habitual entre les parelles d’experimentar amb la novetat, van arribar les passions que solen acompanyar els mesos de l’estiu. Diuen que els indis americans quan van veure per primera vegada els soldats espanyols muntats en cavalls van creure esparverats que es tractava d’una sola i terrible criatura. Així ens devien d’haver vist a la Bèstia i a mi a sobre d’ella, i així ens devien de considerar els banyistes de les meves platges, la de la Mar Bella a Barcelona i la de la Musclera a Arenys de Mar, equidistants ambdues a vint quilòmetres de Premià de Mar, al sud la primera, al nord la segona, ideals perquè la dolça experiència d’un dia de platja impliqui, amés, un bon parell d’hores de pedalar la Bèstia en recorregut d’anada i tornada. I entre pedalada i pedalada, tots dos despullats sobre la sorra daurada, jo amb la meva novel·la i la meva música i ella, feliç, amb les seves rodes assenyalant el cel.
Però va arribar de la tardor, i amb ella van venir algunes pluges i els primers freds, i amb una cosa i l’altra, sense que pogués identificar amb precisió el moment exacte en què va començar, el distanciament va ser progressiu i sense aturador. La Bèstia va acomodar-se, amb una posa digníssima com correspon a la seva categoria, tot s’ha de dir, al seu racó del meu apartament, amb el manillar recolzat en una de les prestatgeries que tinc plenes de llibres i fotos, i allà es va quedar, hivernant resignada i pacient mentre jo dedicava el meu temps d’esbarjo a qualsevol cosa, excepte el massatge amatori i continu dels seus pedals. Justament el que ella, soferta, esperava de mi.
Ja era massa tard quan vaig descobrir que, amb una relació d’acció/reacció diabòlica, quant més menystenia a la Bèstia, a mida que passaven les setmanes més augmentava el perímetre de la meva cintura. El mirall de la meva habitació -un cínic de mena-, i la meva bàscula de bany han estat testimonis muts de tal descens als inferns de l’estètica i, de pas, d’aspectes gens menyspreables de la salut.
I així va passar el plujós novembre i el fred desembre, amb les seves hipòcrites festes de Nadal. El gener va ser llarg i antipàtic, com ho sol ser cada any, i amb l’arribada del febrer, despreocupat com em sentia, vaig voler repetir una experiència ja viscuda l’any passat: la cursa de cinc quilòmetres que es fa a Granollers coincidint amb la seva mitja marató. Cinc quilòmetres, a penes un sospir en altres temps, es van convertir en una feixuga successió de passes massa lentes pel que la meva memòria cruel em venia recordant, metre a metre, com jo mateix els havia corregut en el passat. Aquell dia vaig arribar a casa -cansat, quasi miserable- amb un tallavent i una samarreta tècnica nous que estava convençut de no haver merescut. Aleshores la vaig mirar a ella, immòbil des de la passada tardor. La Bèstia podia, quasi diria de devia, riure’s de mi, però no ho va fer. Quieta al seu racó, rodejada de llibres antics i de fotos de gent que ja ha canviat d’aspecte, va mantenir-se dreta i orgullosa. Esperant que jo hagués après alguna cosa.
El mes de març era el primer aniversari de la Bèstia. Trist i avergonyit pel meu comportament inexcusable vaig voler regalar-li una posada a punt que, tenint en compte que tenia el segon plat doblegat, amb els recanvis i tot plegat em va costar una pasta. Però tractant-se de regals sentits, l’important mai no és el preu sinó la intenció i estic convençut que ella, femenina com és malgrat el seu aspecte agressiu i salvatge, va captar de seguida el meu penediment pel meu distanciament hivernal. Des d’aleshores hem començat a sortir plegats una altra vegada. Tímidament i amb dificultats al principi, però no li puc pas retreure. Ara sembla que la fluïdesa torna a presidir las nostra relació i ja hem tornat a cobrir de nou les distàncies que separen Premià de Mar de la Mar Bella i la Musclera.
Encara ens queda força primavera per davant, i després tindrem l’estiu. No sé si compartirem les vacances plegats, però de ben segur la Bèstia em portarà moltes vegades a gaudir de les meves, perdó, les nostres platges. Després vindrà una altra tardor. Espero que per aleshores jo hagi assolit una maduresa suficient com per mantenir una relació satisfactòria i adulta amb la meva bicicleta; com per estar a la seva alçada de compromís quan arribin les dificultats de la mà de les pluges i els primers freds i assaltar, junts, les nostres muntanyes.
dissabte, de maig 05, 2007
Agressivitats
Va ser fa tot just dues setmanes i ja sembla que hagués passat els anys 70. Vivim d’una manera tan vertiginosa, especialment els que estem enganxats als mitjans de comunicació, que les notícies ens caduquen més de pressa que els iogurts d’oferta. Em refereixo a la gesta del tarat aquell, un estudiant coreà de vint-i-tres anys anomenat Cho Seung-hui, que el 16 d’abril passat va agafar les seves pipes, una Walther P22 i una Glock de 9 mil·límetres, i abans de suïcidar-se va matar a trenta-dues persones, alumnes i professors de l’Institut Politècnic i Universitat Estatal de Virgínia, més coneguda amb el sobrenom de Virgínia Tech.
La matança va fer córrer els preceptius rius de tinta sobre els detalls del succés, sobre la pertorbada personalitat de l’assassí i, una vegada més, sobre l‘eterna història de la lliure circulació d’armes als Estats Units. I això ha durat fins que les diàries carnisseries a l’Iraq, les eleccions presidencials franceses o la detenció de la folklòrica Pantoja han passat al davant a les capçaleres dels informatius. Precisament és per aquestes coses que m’agrada de tenir aquest espai de reflexió setmanal, no tant per donar unes explicacions que no tinc, com per tractar d’ordenar els meus pensaments sobre fets com la salvatjada de Virgínia.
I la veritat és que no m’ha estranyat gens ni mica que passés el que va passar. De fet l’única diferència amb el dia a dia dels carrers de certs barris americans -com asiàtics o africans, encara no tant europeus- és que aquí ens hem trobat amb trenta-dues morts innocents en un espai físic limitat al campus d’una universitat d’elit i en un termini de temps terroríficament curt. Però les estadístiques són tossudes, segons vèiem al ’60 minuts’ al Canal 33, als Estats Units hi ha 11.000 homicidis cada any i, el que resulta més terrible, setze adolescents moren a trets cada dia als carrers dels cinquanta estats de la Unió. No em posaré a repetir el que s’ha dit milers de vegades sobre el control d’armes, o sobre que els americans són així o aixà. No tinc la solució al problema. El setze d’abril la meva ment va viatjar al meu campus, el de la Universitat de Califòrnia a San Diego, va recórrer els College on dormen els estudiants i les classes on tractava d’ensenyar espanyol a tots aquells nois i noies, ianquis, mexicans, vietnamites, japonesos i també coreans, i posaria la mà al foc per qualsevol d’ells. No podia ni tant sols imaginar –i mira que en tinc d’imaginació- a cap d’aquells xicots fent cap malifeta més enllà de l’execució de les prohibides cabrioles amb l’skateboard a les escales d’entrada als laboratoris de biologia. Però si algun d’ells estigués creuat i es trobés amb una Glock entre les mans... ves a saber. Sempre m’ha semblat que qui té un arma tard o d’hora l’ha de fer servir.
Molt em temo, però, que el problema no està només en les armes. Si en Cho Seung-hui per comptes de la Walther i la Glock hagués tingut un tros de tub de plom, potser només hagués mort un parell de persones, a banda que hagués tingut greus problemes per suïcidar-se. Potser el drama no seria tan elevat, però el fracàs humà hagués estat el mateix. El problema és que la mala llet acumulada, l’agressivitat en definitiva, ens surt, a qui més a qui menys, per les orelles.
Dos dies després de la massacre de Virginia vaig anar de convidat a la tertúlia d’en Pep Andreu a la Televisió de Mataró per parlar sobre l’ofici d’escriure. Mentre pujava pel carrer Churruca vaig presenciar un succés esglaiador. Un xaval d’uns catorze anys havia protestat al conductor d’un Opel Astra que no s’hagués aturat al pas de vianants per on anava a creuar. El conductor de l’Astra, un jove amb pentinat de disseny, va clavar els frens del cotxe, va treure mig cos per la finestreta i encarant-se al noi li va cridar ben alt perquè tots el poguéssim escoltar, que si tenia res a dir que s’acostés perquè li pogués arrencar el cap (sic). El xaval, evidentment, va arronsar les espatlles i va marxar en silenci, mentre a mi, que tinc sentiments com qualsevol fill de veí, se m’emportaven els dimonis per no poder treure aquell fatxenda per la finestreta del cotxe i patejar-li la cara com es mereixia sobre el capó del seu puto Opel Astra. Ja em sabran disculpar el desfogament, però hi ha coses que treuen el pitjor de mi. O el millor, no sé.
L’agressivitat està en la condició humana, forma part dels nostres mecanismes de supervivència, i l’educació social ens ensenya a posar-la sota control. Però quan aquesta educació no hi és, com en el cas de l’individu de l’Astra, comencen els problemes. I si a sobre pots fer-te amb una semiautomàtica de 9mm sense traves i a bon preu, el drama trigarà més o menys, però ja estarà servit.
La matança va fer córrer els preceptius rius de tinta sobre els detalls del succés, sobre la pertorbada personalitat de l’assassí i, una vegada més, sobre l‘eterna història de la lliure circulació d’armes als Estats Units. I això ha durat fins que les diàries carnisseries a l’Iraq, les eleccions presidencials franceses o la detenció de la folklòrica Pantoja han passat al davant a les capçaleres dels informatius. Precisament és per aquestes coses que m’agrada de tenir aquest espai de reflexió setmanal, no tant per donar unes explicacions que no tinc, com per tractar d’ordenar els meus pensaments sobre fets com la salvatjada de Virgínia.
I la veritat és que no m’ha estranyat gens ni mica que passés el que va passar. De fet l’única diferència amb el dia a dia dels carrers de certs barris americans -com asiàtics o africans, encara no tant europeus- és que aquí ens hem trobat amb trenta-dues morts innocents en un espai físic limitat al campus d’una universitat d’elit i en un termini de temps terroríficament curt. Però les estadístiques són tossudes, segons vèiem al ’60 minuts’ al Canal 33, als Estats Units hi ha 11.000 homicidis cada any i, el que resulta més terrible, setze adolescents moren a trets cada dia als carrers dels cinquanta estats de la Unió. No em posaré a repetir el que s’ha dit milers de vegades sobre el control d’armes, o sobre que els americans són així o aixà. No tinc la solució al problema. El setze d’abril la meva ment va viatjar al meu campus, el de la Universitat de Califòrnia a San Diego, va recórrer els College on dormen els estudiants i les classes on tractava d’ensenyar espanyol a tots aquells nois i noies, ianquis, mexicans, vietnamites, japonesos i també coreans, i posaria la mà al foc per qualsevol d’ells. No podia ni tant sols imaginar –i mira que en tinc d’imaginació- a cap d’aquells xicots fent cap malifeta més enllà de l’execució de les prohibides cabrioles amb l’skateboard a les escales d’entrada als laboratoris de biologia. Però si algun d’ells estigués creuat i es trobés amb una Glock entre les mans... ves a saber. Sempre m’ha semblat que qui té un arma tard o d’hora l’ha de fer servir.
Molt em temo, però, que el problema no està només en les armes. Si en Cho Seung-hui per comptes de la Walther i la Glock hagués tingut un tros de tub de plom, potser només hagués mort un parell de persones, a banda que hagués tingut greus problemes per suïcidar-se. Potser el drama no seria tan elevat, però el fracàs humà hagués estat el mateix. El problema és que la mala llet acumulada, l’agressivitat en definitiva, ens surt, a qui més a qui menys, per les orelles.
Dos dies després de la massacre de Virginia vaig anar de convidat a la tertúlia d’en Pep Andreu a la Televisió de Mataró per parlar sobre l’ofici d’escriure. Mentre pujava pel carrer Churruca vaig presenciar un succés esglaiador. Un xaval d’uns catorze anys havia protestat al conductor d’un Opel Astra que no s’hagués aturat al pas de vianants per on anava a creuar. El conductor de l’Astra, un jove amb pentinat de disseny, va clavar els frens del cotxe, va treure mig cos per la finestreta i encarant-se al noi li va cridar ben alt perquè tots el poguéssim escoltar, que si tenia res a dir que s’acostés perquè li pogués arrencar el cap (sic). El xaval, evidentment, va arronsar les espatlles i va marxar en silenci, mentre a mi, que tinc sentiments com qualsevol fill de veí, se m’emportaven els dimonis per no poder treure aquell fatxenda per la finestreta del cotxe i patejar-li la cara com es mereixia sobre el capó del seu puto Opel Astra. Ja em sabran disculpar el desfogament, però hi ha coses que treuen el pitjor de mi. O el millor, no sé.
L’agressivitat està en la condició humana, forma part dels nostres mecanismes de supervivència, i l’educació social ens ensenya a posar-la sota control. Però quan aquesta educació no hi és, com en el cas de l’individu de l’Astra, comencen els problemes. I si a sobre pots fer-te amb una semiautomàtica de 9mm sense traves i a bon preu, el drama trigarà més o menys, però ja estarà servit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
