Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Històries. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Històries. Mostrar tots els missatges

dilluns, d’octubre 04, 2010

Janis. 40 anys

La vaig descobrir una bona colla d'anys després que fos morta. Sonava des d'un vinil que punxaven a l'únic bar amb aire condicionat que hi havia a Aitona un estiu que vaig dedicar a arrossegar els meus sorpresos 19 anys entre els fruiters del Segrià. Hi havia unes noies que s'unien a ella per cantar a ple pulmó 'Me and Bobby McGee' i sempre que sento la cançó penso en elles i em sento bé. Deu de ser perquè m’arriba un record de quan tot estava encara per descobrir per a mi.

Llegeixo que avui fa 40 anys que la Janis va marxar a explorar altres dimensions de colors brillants i he pensat que bé li puc dedicar un record, encara que sigui pels vells temps d’aquell fantàstic western crepuscular del 1982.

No l’he trobada cantant ‘Me and Boby McGee’, però hi ha aquest intensíssim ‘Cry baby’ que diu molt de la seva força a l’escenari, i segurament també de les seves febleses al món real.


dimarts, de setembre 14, 2010

Tavertet (02)






Una Ossa Mike Andrews, una Montesa Cota 349 i una Bultaco Sherpa, models de motos de trial Made in Catalonia dels anys 70 com les que ens van despertar aquell diumenge a L'Esquirol. A sobre de les motos, Tavertet, el fugaç objectiu assolit!


Sempre és més agradable fer una caminada per camí de bosc que no pas per carretera, i més encara si és de nit. Probablement podrien trobar algun corriol que els fes més bucòlic el tragí, però tenint en compte l’hora que comença a ser i la quantitat d’aigua que els ha arribat a caure a sobre durant la tarda -fet molest-, el pragmatisme s’imposa al bucolisme. Els autoestopistes, forçosament reciclats en simples caminants, devoren els 11 quilòmetres d’asfalt en absolut silenci, reclosos en les seves meditacions.

Si fossin gent de pràctica religiosa de ben segur que haurien dedicat bona part de les dues hores llargues que va durar la marxa a pregar per la possibilitat de trobar un bar obert a la seva arribada a Santa Maria de Corcó. Es coneix que algun sant de guàrdia comprèn la situació i disposa que els llums encesos a l’interior d’un cafè escalfi els ànims dels nostres expedicionaris, prou defallits a aquestes alçades. No es tracta del mític Hostal de l’Esquirol, però en aquestes circumstàncies una cervesa freda és una cervesa freda al bar Manolo de qualsevol població metropolitana o al cafè de l’hotel Ritz de París que duu el nom del gran Ernst Hemingway. La mestressa acull els nostres protagonistes amb gest maternal i tranquil·litza les seves consciències en advertir-los que el local romandrà obert mentre duri la partida que un petit grup de parroquians disputa a una taula veïna.

Cau una primera cervesa a bon ritme i la confortabilitat del local, unida al cansament dels joves, els anima a una segona, aquesta més pausada i assaborida. Al cap d’una hora els herois segueixen a la taberna i la partida no presenta símptomes d’haver d’acabar-se en un termini raonable. Més cervesa podria resultar massa aventurat per uns fetges tan joves i unes capissoles tan poc farcides de maduresa. A més, el cansament es fa palès i la combinació entre l’aiguat i la caminada ha provocat l’aparició de butllofes a algun dels sis peus amb que compta el conjunt dels expedicionaris. Convé, ara sí, buscar un racó on passar la nit. Per fortuna no queda rastre de la tempesta de Granollers i la volta del cel es mostra atapeïda d’estels. Els sacs de dormir van a terra a un espai dels afores de l’Esquirol i els tendres mosqueters aparquen al seu interior. En pocs minuts, tots tres ronquen.
No és el sol, ja alt sobre l’horitzó, ni l’alegre piulada dels ocells osonencs el que desperta els bells dorments sinó el motors de quatre temps d’un grup de motos de trial que deambulen al seu voltant. Sorpresos i encara adormits, cauen en que les motos no hi fan cabrioles de forma capriciosa sinó que ho han disciplinadament per un circuït perfectament indicat, en mig del qual els viatgers inconscients havien instal·lat el seu campament la nit anterior. Els pilots, gent educada, saluden els nois entre equilibris impossibles mentre els atribolats adolescents recullen sacs, motxilles i guitarra i surten del circuït, cames ajudeu-me.

Encara queden 12 quilòmetres fins a Tavertet, i no és cosa de perdre el temps. Carretera enllà una de les butllofes que van germinar la tarda anterior es mostra impertinent de manera particular. Un dels viatgers no pot seguir caminant en aquelles condicions. La deessa Fortuna, però, torna en el seu ajut i els permet recuperar el seu tarannà d’autoestopistes, només que en aquesta ocasió la que passa una de les motos de trial que competien a l’Esquirol. El lesionat, amb la seva motxilla i la guitarra, arribarà a Tavertet en moto; la resta, enyorant el 1500 i el 2 CV, ho faran estoicament, a peu.
El trident premianenc es retroba prop del migdia. Són a Tavertet, els cingles, el pantà de Sau... Esgotats i feliços, es feliciten per l’assoliment de l’objectiu... i immediatament després busquen arrauxadament la manera de tornar a l’Esquirol des d’on agafar un autobús fins a Vic on agafaran un tren cap a Barcelona. Pel que fa a allò de les masies... Bé, potser en una altra ocasió. En tot cas ningú no recau en el trist fet de que la guitarra, soferta companya de l‘aventura, no ha sortit en cap moment de la seva funda.



Els viatges per carretera, més o menys llunyans, solitaris o en companyia, m'han omplert de moltes sensacions al llarg de la meva vida. Els Red Hot Chili Peppers expliquen un d'aquests viatges en aquesta preciosa 'Road Trippin''.
(He canviat el vídeo. Aquest al menys sona millor)

diumenge, de setembre 05, 2010

TAVERTET (1)


La plaça de Fra Bernardí de Manlleu on hi havia la cursa de bicicletes



Un magnífic 1500, el cotxe més rockabilly que ha fabricat la SEAT


Ens trobem en el mes de setembre del 1979 i els tres nois tenen setze anys i una aventura ficada al cap. La cosa, per estalviar-nos més introduccions, consisteix en saber si és possible anar en autoestop des de Premià de Mar, al Maresme, fins a Tavertet, a Osona, i tornar en un sol cap de setmana.

Tavertet és un indret prou atractiu per ell mateix com per no necessitar un motiu concret per plantejar-hi una visita, però els nostres expedicionaris en tenen un i d’important, allò que se’n diu una missió seriosa: observar el terreny per veure si hi ha alguna masia en relatives bones condicions on ells i les xicotes poguessin, en un futur per determinar però no excessivament llunyà, instal·lar-se a fer vida. És a dir, allò que en l’actualitat s’anomenaria ‘vivenda multifamiliar’ però que en aquella gloriosa època -insisteixo: parlem del 1979 amb tot el que això significa- rebia el nom de ‘comuna’, en el sentit de la convivència entre gent preferiblement ben avinguda, no en l’altre. Si bé l’elecció de Tavertet responia a una suma de factors que anaven des de la bellesa de l’indret a la seva ubicació geogràfica passant, perquè no dir-ho, per una certa aurèola de llegenda, el fet que l’expedició s’hagués de realitzar en autoestop no tenia més explicació que les perspectives d’aventura, de sembrar-hi imponderables al recorregut i veure que tal se’n surten ells tres, les seves motxilles i una guitarra que algú ha insistit a dur tot i no conèixer més que quatre acords mal comptats.

És evident que no trobaran ningú que vagi directament a Tavertet des de Premià de Mar i està bé que sigui així; hom sap que un viatge en autoestop, un de catàleg, ha d’incloure un bon reguitzell de relleus que aportin personatges i experiències diferenciades i a ser possible enriquidores, per tronades que aquestes siguin. Un primer tram anodí fins a la cruïlla de la carretera de la Roca amb la de Coll de Cera serveix per treure’ls del Maresme i preparar-los per la primera de les etapes de contingut. No havien passat ni vint minuts d’espera quan un SEAT 1500, el cotxe més rockabilly que mai s’ha construït a Espanya, fa una frenada atenent al senyal internacional que els fan els nois. La seva tripulació, dues noies rialleres a les què devia de fer gràcia la fila dels nostres herois, els fa pujar a bord i els indica que van a Granollers. El 1500 es pot contemplar ara com un cotxe rocker de mena, però a finals dels setanta era un cotxe de gent respectable, per això els viatgers assisteixen divertits a les preguntes i bromes que els fan les noies des del seient doble del davant –canvi de marxes al volant-, mentre lamenten que la diferència d’edat no els permeti explorar altres vies d’aproximació. En qualsevol cas es tracta d’un altre pas endavant que duu de la mà l’entrada en escena d’un nou element important en la nostra història: comença a ploure. La capital del Vallès Oriental rep el 1500 i els seus ocupants sota una magnífica tempesta.

Si volien imponderables aquí en tenen un de primera divisió. Estan a Granollers un dissabte al vespre i sota un aiguat de dimensions bíbliques, però ja va dir Virgili que la fortuna somriu els audaços i quan el desànim comença a mossegar els expedicionaris arriba el miracle en forma d’un 2 Cavalls que condueix un jove entusiasta que es dirigeix a Manlleu a participar a una cursa ciclista nocturna. La bicicleta viatja també a bord del 2 Cavalls de manera que la nau carrega ara amb quatre persones, tres motxilles, una guitarra i una bicicleta de competició que s’encabeixen miraculosament –un dels nostres protagonistes veu perillosament prop d’un ull la maneta d’un fre, però no pot fer res, atrapat com està contra el seient per la seva pròpia motxilla-, mentre que del casset d’a bord surten, molt apropiadament, les notes de l’Aqualung de Jethro Tull.

Quan arriben a Manlleu ha deixat de ploure i a la plaça de Fra Bernardí els ciclistes escalfen abans de la cursa, uns en bicicleta i uns altres corrents, en una escena que, si estudiessin cursos més avançats, els tres expedicionaris definirien com a surrealista. De moment arriben a la conclusió que, a mida que el viatge avança cap al nord, la gent els resulta cada cop més divertida.

Ja és de nit i Manlleu és massa ciutat com per improvisar un campament, tot i que contemplant l’espectacle que es desenvolupa a la plaça, segur que un bivac hauria passat inadvertit sota alguna d’aquelles porxades. L’objectiu, no ho oblidem, és Tavertet i l’endemà ja és diumenge. S’acaba el temps. Cal seguir fent dit, però aquesta vegada en marxa. Els nois, les seves motxilles i la guitarra enfilen caminant els 11 quilòmetres de carretera que separa Manlleu de Santa Maria de Corcó.

(Continuarà)



L'Aqualung dels Jethro Tull, amb la característica veu de l'Ian Anderson, per tota la vida va quedar com el tema central de la banda sonora d'aquella expedició del 1979


diumenge, de juny 20, 2010

Noche de jueves en Aqaba

Aquest és el text guanyador de la primera edició del Concurs de Relats de Viatges 'Milcamins' organitzat pel bloc del mateix nom que impulsa la Mercè Salomó.

El Jurado, compuesto por Joan Sol, periodista, Lola Mariné, escritora, y Eduardo Otero, ingeniero y experto viajero, ha otorgado el premio al relato 'Noche de jueves en Aqaba' de Xavier Traïd i Gàllego.


Noche de jueves en Aqaba


Dos personas pueden hacer juntas un mismo viaje y, sin embargo, de regreso a casa tener la sensación de haber vivido experiencias totalmente diferentes, de no haber estado en el mismo sitio. Un viaje, ya lo escribió alguien hace tiempo, para que pueda llamarse así ha de significar ir de un lugar a otro y volver diferente. No obstante, ese cambio nunca es el mismo para nadie; depende del poso cultural de cada uno.

Quiero creer que tota la expedición a Jordania volvió diferente de aquel viaje. Al menos en algún sentido. Lo digo porque hay que estar muy desconectado del mundo para contemplar un símbolo de la historia contemporánea como son los Altos del Golán, aunque sea desde la seguridad de la ruinas de Umm Qais, y no estremecerse. Y, francamente, es mejor quedarse en casa antes que no ser capaz de sentirse privilegiado estando de madrugada, estirado sobre un camastro, contemplando el cielo imposible de Wadi Rum acompañado de las conversaciones, apenas susurros envolventes, de los beduinos, y con el regusto en la boca del penúltimo té de la noche. Era ese el mismo cielo, pensaba yo, que debió observar en tantas ocasiones el coronel Thomas Edward Lawrence mientras dirigía a las tribus árabes contra los otomanos allá por el 1917. Son sólo dos ejemplos, pero conocer todo esto en primera persona, como digo, debería cambiarnos de algún modo. Se supone que para mejor.

La historia, y también el periodismo. Cada uno tiene sus motivos para preparar una libreta de notas, limpiar los objetivos de la Nikon, colgarse una mochila a la espalda y subirse a un avión hacia algún lugar polvoriento y cargado de magia. Ir de A a B y pedir a los dioses que lo que vayamos a vivir sea lo bastante grande como para no olvidarlo mientras duren nuestras vidas, que nunca se sabe.

A mi me llevaron a Jordania el pisar por primera vez el Oriente próximo, diría yo que una asignatura obligatoria para cualquier periodista al menos para intentar entender lo que se cuece por allí. También la pasión por el desierto después de haber acampado en el Sáhara, en Death valley o en Anza Borrego. Y también, o quizá sobretodo, por la exaltación con que mi hija me hablaba de Petra después de su viaje. No pasa nada porque los hijos se nos adelanten en nuestros sueños. Así pueden ser la cosas y así han sido en mi caso, y mejor asumirlo con orgullo que no con un estúpido sentimiento de superioridad herida.

Pero aún tenía otro motivo muy íntimo para volar hasta Jordania, sólo que este no lo comprendí hasta que lo tuve delante. No hay viaje al reino de Abdullah y Rania que no contemple una visita a Aqaba, una ciudad que a parte de su ciertamente convulsa historia –des de los tiempos de Salomón, cuando se llamaba Ayla, hasta lo del bueno de Lawrence, pasando por los romanos y esos tipos, los mamelucos-, tiene como gran atractivo turístico la costa del mar Rojo. No son playas donde uno dure mucho bronceándose a no ser que se lleve una crema de factor 300 ya que ese sol se merienda a las pieles más curtidas. Pero una vez dentro del agua, o mejor, debajo de ella, la cosa cambia. Uno se encuentra bajo esa luz salvaje, la misma que castiga el desierto, pero buceando entre corales y algas –al lugar lo llaman Japanese garden-, acompañado de todos esos peces: globo, payaso, ángel, escorpión…

Después de un largo día de buceo a una temperatura de superficie de cuarenta grados, pocas cosas apetecen más que una buena ducha en el hotel y una cena a base de verduras frías y ensaladas, y eso en Jordania lo saben preparar muy bien. La noche invitaba a recorrer las calles y allá fuimos los indómitos nabateos: Xavier, Rosa, Joan y yo mismo. Hacía horas que era oscuro y sin embargo parecía hora punta por la cantidad de gente y de tráfico que había por todas partes. También es verdad que era la única hora en que se podía pasear confortablemente sin que el calor nos fundiera los sesos. Como habíamos hecho antes en Ammán, anduvimos recorriendo pequeñas tiendas abarrotadas de productos. Dentro del desorden aparente, parecía que se podía encontrar de todo: ropas, frutas, aparatos electrónicos, las tradicionales kefias y hasta camisetas deportivas. Atención con esto porqué parece que los jordanos han llevado a su tierra el yin y el yang futbolístico que se vive en España. Allá se es del Barça o del Real Madrid, y se es con pasión una cosa o la otra, de manera que en cuanto saben que el turista es español le preguntan por su filiación futbolística y la expresión de la cara refleja complicidad o rechazo según sea la respuesta. Recuerdo un hombre negro, mayor ya, que leía pacientemente el Jordan Times sentado en una silla en la oficina de Arab Divers mientras yo esperaba mi equipo de inmersión aquella misma mañana. Al enterarse de que yo venia de Barcelona me justificó en un inglés pausado que Guardiola triunfaría como entrenador del equipo por su trayectoria como jugador y como entrenador del Barça B. ¡Ese hombre sabía cosas de Pep que yo desconocía! Pues bien, esa misma dualidad Real Madrid Vs Barça aparece, como es lógico, en las tiendas donde se venden las camisetas. Eso sí, en el escudo del Barça se cambia la cruz de San Jorge por una raya roja vertical u horizontal. Hay que comprenderlo: esa cruz trae malos recuerdos en las tierras de Saladino.

Pero volvamos a aquella noche porqué después de visitar los mercadillos nos acercamos a la playa buscando un lugar donde tomar un té antes de volver al hotel. Encontramos un espacio de tierra batida cubierto con una estructura de aluminio de donde colgaban luces fluorescentes, y tapada con rafia negra que protegería el espacio del sol durante el día. Las mesas y las sillas eran de plástico y, algunas, tenían la patas metidas en el agua del mar Rojo, donde rompían olas muy débiles. Niños en bañador y con flotadores jugaban en esa orilla mientras los mayores, muchas de ellas mujeres en animada conversación, bebían té y algunos hombres fumaban en argilas. Era jueves, víspera de festivo para los árabes, y esa era la clase de ambiente que se respiraba: el relax anterior al fin de semana. Al otro lado del Golfo de Aqaba, casi a tiro de piedra, se veían las luces de los hoteles de la playa de Eilat, ya en Israel. Pensé que, siguiendo la otra orilla hacia el sur, llegaría enseguida a Egipto, mientras que siguiendo en la misma dirección por la playa donde me encontraba, no tardaría en llegar hasta Arabia Saudí.

Y así fue como me encontré recordando cosas aprendidas siendo muy pequeño. Vi la imagen de mi padre trayéndome aquellos libros de Tintín con el lomo de tela, que era de color diferente en cada volumen. Ahí estaba otra vez el niño que fui, devorando todas aquellas aventuras en tantos escenarios. Pero aquella era, sobretodo, la noche de ‘Stock de Coque’, el libro en el que Hergé hizo llegar a caballo a Tintín y al capitán Haddock a Petra treinta años antes de que Spielberg hiciera lo mismo con su Indiana Jones. Lo del libro no era Jordania –ni siquiera la Transjordania que fue hasta 1950- sino un país imaginario, el Khemed, con capital en una tal Wadesdah, pero eso era lo de menos. Lo de más era el malvado Allan amenazando al capitán Haddock con echarlo al agua des de la cubierta del mercante ‘Ramona’ recordándole que estaban en un mar Rojo donde ‘no faltan los tiburones’, el mismo mar Rojo donde chapoteaban aquellos niños delante mío. Era el ataque de los ‘Mosquitos’ mercenarios sobre el sambuk en el que los protagonistas querían llegar a La Meca para luchar contra los traficantes de esclavos y, como siempre, el regreso feliz al castillo de Moulinsart después del éxito de una nueva aventura.

El resto del grupo nabateo charlaba animadamente, pero yo apenas los escuchaba. Miraba las luces de Eilat y recordaba cómo deseaba de pequeño pisar los escenarios de las aventuras que leía en los libros de Tintín, y en el hecho de que era eso, justamente, lo que estaba haciendo aquella noche. Se lo debía a aquel niño que se llamaba como yo, y creo que de algún modo también a mi padre. Y ajustar las cuentas con ellos me hizo inmensamente feliz.

dissabte, de novembre 14, 2009

REBEL

Una BH 'de passeig' blava, com la que tenia els anys 70 per rodar el meu món


El Camí del Mig no era ben bé com és ara. Ningú no hi havia pensat encara a convertir-lo en una alternativa viària a la Nacional II o a l’autopista que li passa just per sobre, de manera que no estava cimentat, com està ara mateix. Potser era per això -perquè a penes hi tenia trànsit i perquè, oblidada la seva funció mil·lenària de ramal de la Via Augusta, només era una pista de sorra que unia les finques que conreaven flors al sud del Maresme-, que sovint les nostres bicicletes patrullaven el Camí del Mig, marcant territori.

Hi pensava l’altre dia, pedalant pel nostre Camí direcció nord per la pujada que porta a un local on d’uns anys ençà la gent s’hi aplega per ballar country. Era una patrulla dominical amb el meu soci d’aventures Marc Legolas. Havíem de tirar arrambats tots dos al mur de la dreta per deixar passar els cotxes que ens avançaven mentre els seus conductors ens miraven malcarats, com si els ofengués la nostra presència a la pista. Comprendran que poc es pot marcar territori d’aquesta manera, maleïts rosegadors! No és que sigui procliu a la nostàlgia però és que hi ha coses que ja estaven prou bé com estaven, què volen que es hi digui. I sí, tot i esbufegant, vaig enyorar els anys en què pedalar pel Camí del Mig volia dir tornar a casa amb un dit de pols a les cames, quan no directament de fang.

És clar que les bicicletes tampoc no són les mateixes. No és que en Marc i jo tinguem màquines high luxury, precisament, però tres plats i vuit pinyons donen prou possibilitats. Quan el Camí del Mig era la nostra Mother Road les nostres cavalcadures per no tenir no tenien ni canvi de marxes. El meu germà i jo rodàvem el món amb sengles BH: ‘Beistegui Hermanos’, genuí ferro d’Àlava. Per qualificar-les d’alguna manera, els venedors les presentaven com a bicicletes ‘de passeig’, cosa que a tipus durs com nosaltres no ens feia massa gràcia. Amb aquest qualificatiu, pensava jo en la meva feliç infantesa, només faltava que la bici portés lligada al manillar una cistella de vímet amb un ram de lliris sortint del seu interior. Potser era per això que les tunejàvem, valgui l’expressió, desmuntant peces a priori inútils com ara els protectors de les cadenes, la qual cosa donava a les màquines un aire més agressiu i, de pas, també a nosaltres, que sempre portàvem les cames tacades de greix.

La BH de ‘passeig’ conformava juntament amb la Torrot i no sé si també amb alguna Peugeot, el best seller de les bicicletes de l’època. Després hi havia les de tota la vida, de barra fixa i manillar pla, i finalment les de ‘curses’. I després hi havia aquelles altres que ens provocaven somnis humits. Bàsicament recordo la ‘Bicicross’, també de la BH, i sobretot la Derbi Panther, amb una sort d’amortidors i cavi de marxes. A la colla hi havia un individu que en tenia una, i pedalava sobre ella pel Camí del Mig com si fos en Peter Fonda a ‘Easy rider’.

Superat el cau dels line dancers, vaig recordar aquella mateix pujada trenta i tants anys enrere amb les nostres BH i aquell tipus de la Panther, pedalant per baixar a l’hípica de Can Rosell, a Vilassar de Mar. L’hípica era un destí habitual quan havíem aconseguit recollir una mica de pasta per gastar-nos en una hora de passejada a cavall i, en aquells temps, la manera més adient d’arribar-s’hi era anant en bicicleta pel Camí del Mig. En tot cas, un altre dia parlaré de cavalls, però avui toca fer-ho de bicicletes... i de música.

De tornada a Premià, desfeta ja la partida ciclista, vam baixar a casa dels avis i allà va passar una d’aquelles coses aparentment sense importància però que per algun motiu no oblidem mai, i que atrapen al seu voltant activitats, gests, rostres i paisatges formant tot plegat un sol paquet. A la tele, un vell i enorme artefacte en blanc de negre que cobria la pantalla amb una persiana de fusta, feien un programa musical i allà vaig descobrir una de les peces que més he gaudit des d’aleshores: era ‘Music’ de John Miles, un cant d’amor a la música que Miles interpretava conjuntament amb Bob Marshall al baix i Barry Black a la bateria. ‘Music’ es va quedar des d’aleshores, parlo de l’any 1976, indivisiblement associat a aquelles BH i a la ruta del Camí del Mig per anar a Can Rosell.

L’altre dia, 45 quilòmetres de bicicleta després i mentre buidàvem la primera cervesa del diumenge a casa d’en Marc a Vilassar de Dalt, li vaig explicar al company aquesta història. Aleshores ell, sempre murri, va treure un vell vinil i instants després ‘Music’ tronava pels bafles amb el beneït fregit del disc de fons. Llavors vaig fixar-me en la portada de l’LP i en el seu títol: ‘Rebel’. La paraula clau, vaig pensar, per definir el que érem el 1976 i el que, com bonament podem, intentem seguir sent.



Aquest vídeo de la BBC correspon a l’època en què ‘Music’ estava als Hit Parade, de manera que devia de ser molt similar al que vaig veure a casa dels meus avis el 1976.

dimarts, de setembre 01, 2009

ARRELS



Ha estat aquest estiu com podia haver sigut en qualsevol altre moment. Si ha sigut ara i no abans ha estat, suposo, perquè s’han ajuntat l’oportunitat i els mitjans per recórrer els noranta i escaig de quilòmetres que separen dues de les localitats amb més història per a la meva família: Daroca i Traid. De Daroca, a l’Aragó, n’he parlat un munt de vegades en aquestes Homilies a banda de ser la gran protagonista del meu llibre ‘Nacional 330’. De Traid –així, escrit sense dièresi en castellà- no n’havia parlat mai entre d’altres coses perquè mai no hi havia anat. Sabia de la seva existència diria que de tota la vida però, tot i la curiositat que em provocava conèixer un indret amb el qual comparteixo cognom, mai fins el passat 10 d’agost no hi havia posat els peus.
El pare havia volgut anar sempre a Traid. De fet va ser ell qui va descobrir la seva existència buscant l’origen del nostre cognom, però segurament mai no li van coincidir l’oportunitat i els mitjans que mencionava abans. Tants anys d’anar a Daroca amb la família i, pel que fos, mai no ens va pujar a la Fermina, el nostre Seat 850 Especial de color marró, per acostar-nos a conèixer aquest poblet de la província de Guadalajara. Malauradament va morir sense arribar a fer-ho. És per això que, també pensant en ell, quan he tingut la manera i el moment, he anat a buscar Traid.
No sóc precisament un malalt de la genealogia ni de l’heràldica, però sí que he tingut sempre curiositat per saber sobre els meus avantpassats, com tothom, suposo. Imagino que deu de ser més fàcil indagar sobre cognoms il•lustres que sobre un d’humil i feliçment plebeu com ara el meu, però amb un mapa al davant és fàcil de veure que Traid i Castejón de Tornos, el poble de Terol al costat de la llacuna de Gallocanta on va néixer el meu avi Andreu, estan ben a prop: 80,6 quilòmetres, segons em diu el calculador de rutes de la guia Repsol, i de Castejón a Daroca només 36,1 quilòmetres més. Amb aquestes dades, un diria que els meus avantpassats no eren grans exploradors que diguéssim –potser ni maleïda la falta que els feia-, cosa que tractem de corregir com bonament podem les noves generacions.
Precisament, ironies de la vida, la meva expedició a Traid ha vingut a coincidir amb un any en el qual la meva filla està vivint a Sydney i amb un estiu que el meu germà i la seva família estan passant a la casa familiar de la ciutat japonesa d’Utsunomiya on hi viu l’altra àvia dels meus nebots. M’encantaria veure la cara dels nostres besavis imaginant-se els seus descendents Traïds fent vida per les Antípodes i el llunyà Orient, com també la dels mateixos avantpassats –i no hauríem d’anar massa enrere- veient com un seguit de fotografies digitals de Traid surten simultàniament via E-Mail des d’un ordinador públic a Daroca i hores després puc llegir des del mateix ordinador els comentaris que sobre les mateixes imatges m’arriben des d’Austràlia, el Japó o Girona on les ha vist un altre cosí. Estem tan fets a treballar a diari amb aquestes eines que no ens plantegem la necessitat de reflexionar-hi una mica.
De manera que mentre la meva família més propera gaudia de viatges i estades que els han portat a milers de quilòmetres de casa, jo recorria una sort de camí introspectiu dins la història del meu cognom, via Molina de Aragón i amb un valent Peugeot 205 de l’any de la picor. Suposo que enlloc no estava escrit que el primer Traïd de la meva branca que tornés al poble ho faria en un luxós carruatge, carregat d’honors i amb tota la pompa i la circumstància. Si era així, lamento les expectatives errades dels meus avantpassats. Pel que fa a mi i a les meves sensacions, em vaig trobar amb un poblet que diu tenir una setantena d’habitants al qual s’hi arriba per un camí asfaltat –no m’atreveixo a anomenar-lo carretera- pel qual hi fan cap l’autobús que arriba de Molina de Aragón i els camions de subministrament. Potser per això, aquell home gran que atenia un bar que abans havia estat l’escola em va dir, entre entristit i resignat, que allò no era Castella-La Manxa sinó la ‘mancha de Castilla’.
No esperava trobar un Rivendel ni un Shangri-La. No m’havia fet cap idea preconcebuda i, per tant, el que vaig trobar no em va significar cap mena de decepció. Traid era allò, amb la seva església amb el cementiri al costat, la plaça de la font, el frontó, l’antiga escola reciclada en bar per la manca de nens que hi anessin a estudiar i l’altre bar que fa de centre social, amb el futbolí i els llums discotequers al sostre, a sobre del qual hi ha l’ajuntament. I tot plegat envoltat de boscos i cultius, i del camí que segueix la ruta del Cid, una circumstància que probablement ha posat Traid al mapa més que no qualsevol altra cosa. I allà estaven aquells pocs veïns que em miraven una mica sorpresos i que, imagino, havien de resultar una gentada en aquell 10 d’agost en comparació amb els habitants que deuen de quedar allí durant l’hivern.
No m’hi vaig estar gaire temps. Vaig fer algunes fotos als elements de Traid que em van semblar més característics i després a mi mateix amb el cartell que anuncia el nom del poble com a prova fefaent de que havia estat allà, una mica com l’Armstrong amb les pedrotes que es va baixar de la Lluna el 1969. Havia fet plans de localitzar el poble i fer una ullada durant el matí i estar a Daroca a l’hora de dinar; un viatge d’anada i tornada enllestit en unes hores, que els meus avantpassats havien trigat generacions en fer en una sola direcció.
Conduint de tornada a Daroca vaig pensar en el pare i en la meva gent que hi havia a Austràlia i al Japó, i se’m va dibuixar un somriure de satisfacció.




Em ve genial un clàssic funk dels vuitanta per il•lustrar aquesta primera Homilia de la temporada: els Odissey i aquesta peça que s’anomena ‘Going back to my Roots’, Tornant a les arrels!!

dissabte, de maig 17, 2008

PUPES



Posats a complicar la vida, els problemes tenen la rara habilitat d’amuntegar-se els uns sobre els altres. Entre una cosa i l’altra he anat bastant atropellat des de principis d’any acabant amb urgències literàries, i amb dead line marcada al calendari. I a més, fins fa poc més d’un mes, coix.
Anar coix no impedeix escriure, com he pogut comprovar; són dues coses perfectament compatibles ja que servidor encara no escriu amb els peus. Un pot fer vida relativament normal anant coix, però no es fa gens agradable anar pel món amb un trencament fibrilar al tibial interior dret. I menys encara si la lesió es complica després amb una periostitis.
No els donaré ara una lliçó de medecina esportiva explicant que cony vol dir tot això. N’haurà prou amb dir que són pupes típiques de la gent que corre, que fan mal, i que la cursa de Sant Silvestre de Barcelona – el llunyà 31 de desembre - se’m va complicar de valent.
D’aquest darrer cap d’any, abans que el raïm, el cava i el show de TV3 amb les campanades des de la torre Agbar, em quedarà per a la història la meva pròpia imatge, trista figura al passeig marítim de Barcelona, a mig camí entre el poliesportiu de la Mar Bella i el restaurant La Oca, només vestit amb les malles i la samarreta de la cursa amarada de suor, tremolant de fred i cantant a crit pelat la cançó Dignity dels Deacon Blue que sentia des de l’MP3. Un tema apropiat ja que, malgrat la trencadissa, vaig acabar la cursa. Digueu-me baturro. També perquè cantar a tot drap la història d’un vaixell que es diu Dignitat va ajudar-me a tenir a ratlla les llàgrimes que se’m volien escapar galtes avall del puto mal que em feia el turmell, tot esperant que arribés l’equip de rescat.
Potser en el futur també recordaré l’individu que se’m va acostar, prescindint del fet, fútil potser, que jo estava cantant a la meva bola, per dir-me que en unes hores aquell passeig s’ompliria de gent d’allò més perillosa. O encara l’al·lucinació que vaig tenir de veure un munt de ninjes corrents per la platja. Els individus i individues s’aturaven de tant en tant a consultar uns papers que duien a les mans, il·luminant-se amb els frontals, i després sortien disparats corrents en totes les direccions. Si ningú em preguntava, jo convençut que el vespre del 31 de desembre la Mar Bella estava presa per un exèrcit ninja amb les pitjors intencions, fins que en un moment de clarividència vaig percebre que la cosa no era més que una cursa d’orientació amb els seus participants amb malles i samarretes tècniques negres, i els seus frontals per il·luminar-se i llegir els mapes que portaven. Sembla mentida com es pot arribar a anar l’olla en determinades circumstàncies.
No es pensin: traumatòlegs, relaxants musculars, antiinflamatoris, ecografies, ressonàncies magnètiques i quaranta sessions de fisioterapeuta després, encara no m’atreveixo a córrer ni a anar a muntanya, però sembla que la cosa està més o menys controlada. Afortunadament puc agafar la Bèstia, la meva bicicleta, i fer unes quantes milles pedalant. I dic afortunadament no perquè consideri que la pràctica de l’esport és bona per bla, bla, bla... És que m’estava començant a canviar el caràcter, ja saben, mala llet, mala bava, mala hòstia, diguin-li com vulguin. No m’havia adonat mai de la necessitat de desfogar el cos de les tensions que es van acumulant dia rera dia. O potser es va combinar la lesió amb el dead line que els deia abans i el còctel va resultar ser explosiu. Cada setmana preguntava als físios (mil gràcies a la Sara, l’Anna i el Xavi) si ja podia agafar la bicicleta, i cada setmana em deien que tingués paciència, que la recuperació era lenta. I jo cada setmana em pujava més i més per les parets.
Però en fi. En qualsevol cas no podia perdre de vista que al mateix físio on anava hi havia gent amb pupes considerablement més serioses que una periostitis: pacients recuperant-se d’accidents greus o d’operacions complicades, de maluc, d’espatlla o de genoll. Gent que ja hi era quan vaig arribar i que continuava sent-hi quan vaig marxar per pujar-me de nou a la bicicleta. I ves a saber durant quant de temps hi seran encara. Ara no me les donaré del que no sóc: la meva lesió era la més important per a mi i quan abans me la tragués de sobre, millor, però un acaba entenent que quan no hi ha més que carregar-se de paciència, s’han de treure les forces d’on es pugui i procurar no perdre de vista les dimensions reals del problema. I estalviar-se la mala llet per quan un està sol a casa, que ningú no en té la culpa si se t’ha trencat el puto tibial fent el cabra el darrer dia de l’any.




Avui, naturalment, una història coixa. Els la porten The Hellacopters: 'Same Lame Story'.

dissabte, de gener 26, 2008

Homo homini lupus



Potser la natura de l’assassí no és tan aliena a l’ésser humà. Potser tot penja del caos indesxifrable i boig que ens envolta


No coneixia els soldats que conversaven perquè eren veterans d’una altra unitat, però l’espai –el cos de guàrdia del castell de Santa Catalina, a Cadis-, era prou petit com perquè es fes impossible estar allà dins sense sentir la narració d’aquells fets. La qüestió, deien, havia passat mesos enrere a alguna de les ciutats satèl·lit que hi ha a la rodalia de Madrid. L’escena inicial és del més vulgar: una parella caminant una nit qualsevol per la vorera errònia del carrer equivocat. Apareixen els dolents -ionquis o borratxos, ja no me’n recordo d’aquest detall-, i els demanen la pasta i els rellotges amb educació poc depurada, com poden imaginar. L’home no s’hi avé; hi ha empentes, guitzes i cops de puny. L’escena final és directament pornogràfica: un dels assaltants li aixeca el cap sangonós a l’home perquè miri la dona mentre un altre l’agafa per darrera. El tercer li diu: ‘I ara li faré una pessigada a la teva noia’. I traient unes tenalles li arrenca els mugrons davant seu.
Aquella nit no vaig dormir. Aleshores encara fumava i em vaig passar les hores que hi va haver entre els meus dos torns nocturns de garita, estirat a la màrfega amb l’uniforme i les botes posats, sense treure’m les trinxes amb la baioneta i els carregadors plens de munició del 7,62, fumant amb la mirada fixada al sostre de l’habitació. Tenia vint anys i suposo que era encara massa impressionable. L’escena narrada d’aquella horrorosa mutilació se’m repetia sense que la meva ment podés arribar a digerir-la: no comprenia com cap ésser humà, ni ple de cavall fins a les celles, pogués fer una cosa així. Quan el caporal ens va venir a buscar pel relleu de la guàrdia em vaig adonar que tenia la baioneta agafada amb tensió amb la mà dreta, com si m’hagués de llençar a estocades amb aquells fills de puta de les tenalles, o contra el primer que se’m posés pel davant.
Fa pocs dies he acabat de llegir El pintor de batallas, de l’Arturo Pérez-Reverte, i aquesta lectura, no tant pels fets que es narren com per les seves conclusions finals, pel missatge que porta implícit, m’ha recordat aquella llunyana nit i la macabra història que explicaven aquells veterans. En aquest cas, la novel·la es recolza en els records de les guerres que ha vist el protagonista per parlar de la naturalesa humana i del caos que regna al nostre voltant. Resulta una conclusió desagradable, però potser necessària, entendre que tot plegat és tan summament fràgil; el delicadíssim equilibri que ens envolta: conceptes com la feina, la salut, la família, la parella, la vida, tot allò que creiem sagrat, ferm, inalterable, tot allò sobre la base del qual ens posem dempeus cada matí quan ens llevem, el que ens empeny a avançar dia a dia, pot saltar pels aires en qualsevol moment per una broma macabra de la natura, una maniobra errònia o suïcida d’un cotxe conduït per un perfecte desconegut a una maleïda carretera, una refotut malfuncionament cel·lular a alguna banda sensible del cos, trobar-te al vagó assenyalat a l’estació d’Atocha o a la vorera errònia del carrer equivocat en el pitjor dels moments.
Perquè pitjor que els capricis que regnen les nostres vides, és la constància de què no som, com a espècie, aquesta colla d’angelets encantats d’haver-se conegut que ens volem imaginar. Només cal fer un cop d’ull a qualsevol diari qualsevol dia, o revisitar a Hobbes que li va versionar la llatinada a Plaute i la va deixar en allò de que l’home és un llop per a l’home. Em torna a venir a la memòria el llibre de Julio Fuentes sobre la guerra de Bòsnia, aquell Sarajevo, juicio final que ja he mencionat alguna vegada. Fuentes narrava una d’aquelles barbaritats que van haver en aquella guerra i pregava en veu alta, com intentant convèncer-se a ell mateix, que això al seu país, a Espanya, no podia ser possible. Com si aquí no haguessin passat coses iguals o pitjors que les de l’antiga Iugoslàvia fa només setanta anys. Com si al Camp de la Bota de Sant Adrià, allà on s’aixeca el fantasma del Fòrum, no haguessin afusellat –assassinat amb total fredor- 1.704 persones entre el 1.939 i el 1.952. Carnissers amb camisa blava, el cos del propi Julio Fuentes cosit a trets al costat de Maria Grazia Cutuli, Harry Burton i Azizullah Haidari a la carretera que uneix Jalalabad i Kabul, els pilots dels vols 11 i 175 de l’American i de la United respectivament, cada un cap a la seva torre del WTC, els genets del soldà Abdul Hamid II caient sobre els armenis a Istambul, els soldats del tinent Calley massacrant tot el que es movia a My Lai, el ballarí malcriat i sense carnet ni assegurança que mata un vianant amb el BMW i fuig, o el darrer cabró que apunyala la seva dona abans de mal suïcidar-se. Una vorera equivocada, accidents de la història, acudits sinistres de la natura. Ves, qui ho havia de dir!





Una de les cançons antibèl·liques més sensates -cosa estranya venint d’un individu tan insensat com l'Axl Rose-, benintencionada com la majoria i tristament inútil com totes. Els enyorats Guns N Roses i la seva Civil war.

divendres, de gener 18, 2008

TRENS




Un 'Borreguero' dels de tota la vida, com el 'Sevillano'. La foto és del web del Museu del Ferrocarril de Vilanova

Amb la que ens ha caigut a sobre darrerament amb tota la història del desori de Rodalies, i de l’arribada de l’AVE, i que si el farem arribar a la Sagrera per sota la Sagrada Família, pel litoral, per la Diagonal o pel bell mig del saló-menjador de la casa de l’alcalde Hereu, el cas és que els trens se’ns han convertit dins el nostre imaginari de ciutadans patidors/emprenyats, en un objecte antipàtic. Malgrat tot, trobo que aquesta és una apreciació injusta.

Ja els ho dic jo, que de trens n’he vist uns quants, havent nascut a una de les poblacions, Premià de Mar, per on el senyor Miquel Biada ens va fer passar el 1848 el primer tren de la Península –no d’Espanya, ja que el primer va circular per Cuba que era aleshores territori espanyol; ja saben: La Havana – Bejucal, el 1837-. Una altra cosa és que aquí l’insigne podia haver tingut una mica més de vista i fer passar el tren per un altre lloc, per on passa ara l’autopista, per exemple, i deixar-nos la via lliure cap a la platja, que ja em diran vostès quin nyap ens van deixar entre uns i altres entre la via i la puta Nacional II. De fet ja li van fer saber en el seu moment els pescadors de l’època que tanta ferralla a la costa no molava gens, sabotejant-li les obres i pujant les barques sobre la via, així, amb tota la puteria. Diuen que, de fet, el vell Biada va morir per alguna cosa que va pillar mentre patrullava les obres de la via per les nits perquè no li desfessin el que ell feia de dia. En tot cas el pobre home no va viure per veure arribar el tren a Mataró.

No vaig ser a temps de veure funcionar les velles locomotores a vapor que sempre serien més màgiques i romàntiques que aquells tristíssims trens elèctrics grisos i verds –els meus colors per definir el tardo-franquisme-, que després van voler alegrar pintant-los amb colors més alegres i democràtics, la conjunció entre el blau i el groc. Aquells trens van durar encara fins a mitjans dels vuitanta quan ens van dur els combois de les series 446 i 447, i així hem estat fins els Civia actuals.

Malgrat aquesta evident modernització, continua sense agradar-me que el tren passi per la costa. A banda de ser un flagrant atemptat visual, és un perill evident com demostra la col·lecció de cadàvers fets a miques que he arribat a veure sobre les vies –i els que no he vist, ni ganes-. Fa vint anys llargs que sento parlar de traslladar o soterrar les vies, un de tants temes recurrents en aquest petit paradís trinxat nostre que es diu Maresme. Però mentre això no arriba, si és que arriba, hi ha altres trens que per la meva pròpia història em criden més l’atenció.

Mirava l’altre dia el documental d’en Manuel Campo Vidal a Barcelona TV sobre la immigració –‘El somni de Barcelona’, es deia-, i veia el mestre entrevistant els seus testimonis a bord d’un vagó de tren del Museu del Ferrocarril de Vilanova simulant aquells amb els què arribaven els immigrants a Barcelona els anys cinquanta i seixanta. ‘El sevillano’, li deien. I veient-lo vaig recordar que la meva ronyonada havia patit de valent uns quantes vegades a vagons com aquell: compartiments tancats amb porta corredora de fusta i vidre cap al passadís, fotografies en blanc i negre de paisatges de ciutats espanyoles –amb una certa fixació per la platja de La Concha de Donostia-, seients d’escai on t’enganxaves a l’estiu, o fins i tot a l’hivern, quan la calefacció anava a tot drap i no hi havia manera de baixar la temperatura. Compartiments farcits de gent carregada d’embalums variats. Bona gent, normalment, que em deixaven –cadell de soldat esgotat- fer una becaina al terra del vagó amb el cap sobre el farcell militar mentre el Sevillano –o el Catalán, segons si pujava o baixava-, feia temps a que li deixessin la via lliure, aturat de matinada a l’estació d’Alcázar de San Juan.

Nits eternes sota aquella música constant: trac-trac, trac-trac, trac-trac, amb el paupèrrim alleujament d’alguna llauna de cervesa Águila Imperial calenta que un individu mantenia a un racó del passadís dins d’un cubell d’aigua que havia estat gel quan havia pujat a l’estació de València.

Trens vells de fusta antiga, amb les seves parets impregnades d’històries felices, desesperançades, de retrobaments i separacions. I els seus fantasmes, naturalment. La dona semblava jove i era bruna. Caminava davant meu pel passadís d’aquell tren que em portava de Madrid a Pontevedra, amb moviment encisador de cul perfecte cobert per texans ajustats. Aleshores es va girar i em va mirar amb ulls foscos i tristos, i em va preguntar si volia sopar amb ella, i sense esperar resposta es va girar i va entrar en un d’aquells departaments amb porta corredora. Quan vaig obrir la porta, sis rostres anònims m’escrutaven en silenci. Ella no hi era.






Per il·lustrar una de trens, per exemple, Long Train Running dels Doobie Brothers, una peça dels anys setanta que no em canso d'escoltar, i més en aquest directe.

divendres, de gener 11, 2008

Sin City als Monegros!!


Una imatge del desert dels Monegros on ILD vol aixecar el projecte Gran Scala. La fotografia és de la Gran Eciclopèdia Aragonesa

Ja fa dies que volia entrar en el tema però ja em sabran disculpar; abans d’escriure sobre el projecte Gran Scala m’havia de recuperar de l’esglai i dels fogots que em van produir la notícia. Suposo que hores d’ara ja saben de què va el tema: és aquest acord que han signat uns individus que es fan dir International Leisure Development, o ILD si els agraden més les sigles, amb el govern de l’Aragó per aixecar setanta hotels, trenta-dos casinos i cinc parcs d’atraccions, tot plegat al bell mig del desert dels Monegros. Amb un parell.
Aquesta gent, que han vingut a alegrar les normalment ponderades barbes del president Marcelino Iglesias, han aterrat amb els números fets. Ningú no posa sobre la taula una pasta -17.000 milions d‘Euros, duro amunt o avall-, si no té molt clar el que vol fer i en quins terminis: les obres han de començar aquest 2008 i acabar-se a molt trigar el 2023, Gran Scala ha de portar vint-i-cinc milions de visitants l’any a partir del 2015 i donarà feina, diuen, a 65.000 persones.
I a banda dels casinos i els parcs d’atraccions, què més trobaran els selectes visitants de l’invent? Doncs l’habitual que veiem a qualsevol desert: museus, sales de conferències, un camp de golf, un auditori, un hipòdrom i, naturalment, una plaça de toros. Tot plegat conformant una bonica forma de rellotge, que farà les delícies dels que arribin en avió o s’hi donin un volt en helicòpter, i recreant, sense especificar massa bé com, ‘setze àrees temàtiques, una por cada període històric significatiu en l’evolució de l’home’, segons llegeixo a un febril article de l‘Heraldo de Aragón. Ja els dic jo: esglai i fogots.
És que ni en Benjamin Bugsy Siegel, en el més bèstia dels seus deliris, hauria imaginat una cosa així. Com a mínim, Las Vegas –o Vegas, així a pèl, com en diuen per allà-, va anar creixent a bon ritme des que l’amic Siegel –poseu-li si voleu el careto d’en Warren Beatty-, va inaugurar el Flamingo el 1946. No sé si els entusiastes accionistes de la ILD coneixen la història, però apostaria la meva col·lecció d’Asterix a que sí. En Bugsy va prendre prestada la pasta per construir el seu xiringuito als seus antics amics de la màfia de Nova York. Es veu, però, que aleshores ja venia passant el que veiem avui en dia amb les obres, i és que entre una cosa i l’altre, suborns inclosos, el pressupost del Flamingo va doblar-se. Angoixat pels deutes, en Bugsy va decidir obrir el casino abans d’acabar-lo, però la inauguració va ser un desastre: ni les fonts d’aigua ni els neons van funcionar i l’avió que havia de portar mig Hollywood a la festa no va poder sortir de Los Angeles a causa d’una tempesta. En una sola nit Benjamin Siegel va perdre 350.000 pavos dels de l’època. La penya d’en Lucky Luciano va decidir canviar l’encarregat del Flamingo amb la seva delicadesa habitual, i van fregir a trets al bo d’en Bugsy. Diuen que l’any següent el Flamingo va guanyar un milió de dólars.
És només una història, una de tantes que expliquen la consecució dels Estats Units tal com els coneixem ara, però no puc deixar de pensar en ella quan llegeixo sobre Gran Scala. Algun al·lucinat ha vist negoci a un lloc on només són feliços els llangardaixos i posa sobre la taula 17.000 kilos dels d’ara per crear del no res una ciutat que necessitarà serveis per 100.000 habitants, el doble que Osca.
He estat als Monegros i he estat a Las Vegas. El nostre desert està, certament, deixat de la mà de Déu o de qui sigui, com bona part de l’Aragó, potser més. La poca vida que té es mou paral·lela a l’autopista i a la Nacional II. Hi ha l’agricultura, el Ral·li de la Baja Aragón i el Monegros Desert Festival. La resta és la pols, la solitud i els camions de cinc eixos de la meva infantesa, amunt i avall.
Pel que fa a Las Vegas, -Sin City, on va a missa allò de que ‘el que passa a Las Vegas es queda a Las Vegas’-, a penes era més que una estació del ferrocarril que anava de Los Angeles a Alburquerque quan es va legalitzar el joc a Nevada, quinze anys abans que en Bugsy hi fes cap. La recordo terriblement sorollosa i plena d’imatges surrealistes, com aquell vaixell pirata a mida real que s’enfonsava a un estany davant del Treasure Island, o aquell tio gras amb placa de segurata que em somreia assegut al terra agafant un revòlver amb la mà esquerra i el cap d’un individu emmanillat contra el terra de la vorera amb la seva enorme mà dreta.
No estic segur de que omplir el desert de freaks, d’autòmats lobotomitzats davant les escurabutxaques, de la púrria de tota Europa, sigui realment el que necessiten els Monegros per mirar al futur. I encara hi ha una altra cosa: al menys a Las Vegas, com molt bé diu el seu nom, tenen aigua.





Podia haver posat la versió de l'Elvis, però la dels ZZ Top sempre m'ha semblat més canalla i divertida. Las Vegas és tan brutal i desproporcionada que a poc que un pugui, ni que sigui com a experiment antropològic, l'ha de visitar. En quant a Gran Scala, suposo que m'hi acabarà duent la curiositat, però així com vaig entrar a Las Vegas enlluernat per la llegenda -em vaig assabentar de la mort d'en John Lee Hooker per la ràdio del cotxe mentre entrava a la ciutat conduint per la I-15-, molt em temo que el sentiment que m'acompanyarà quan visiti l'invent dels Monegros serà molt diferent.

dilluns, de desembre 31, 2007

El Cap d’any dels italians, els coiots i la cançó d’U2



Una parella de coiots, com sempre encuriosits



Si ja resulta complicat d’organitzar un Cap d’any en circumstàncies normals, facin-se una idea del cacau que es pot arribar a desenvolupar quan la festa en qüestió es fa a un país estranger, en aquest cas als Estats Units, i posant d’acord a gent de nacionalitats diferents. Tampoc és que fóssim una representació de l’assemblea de les Nacions Unides, però si no em descuido ningú érem una família britànica, un peruà, un francès, un hindú, tres catalans i la ‘italianada’, un mot que va encunyar el meu amic Sergi Martínez per referir-se a la multitud d’italians que es van aplegar finalment per la festa: la Gab, la Maria, el Graziano, la Tiziana, en Fabio, i tots els altres.
Un cop resolts a viure la celebració del cap d’any acampats al desert, mentre uns es feien amb les ampolles necessàries per a la festa a un Seven Eleven, la resta ens acabàvem d’equipar per una nit al ras del desert. Eren els nostres primers mesos als States i no disposàvem encara de tot el nostre material de muntanya; teníem els sacs de dormir per si ves a saber on hauríem de dormir alguna vegada, de manera que vam agrair al doctor Chrispeels, belga de naixement, el préstec d’aquella tenda de campanya d’un model tan vintage que el devien d’haver usat els soldats del rei Leopold per colonitzar el Congo.
Finalment tots equipats i amb la intendència requerida, vam sortir de San Diego amb destinació est, cap a les Chocolate Mountains, ben a prop de la frontera amb Arizona. Com que cada un va anar per la seva banda, es va fixar un punt de trobada a les Algodones Dunes, que contràriament al que pot semblar deuen el seu nom a la tribu índia que vivia a prop de Yuma, i no pas a la paraula espanyola que defineix el cotó. Allà, sota la llum de cienciaficció que ens oferia el capvespre, ens vàrem anar trobant després de les visites que la gent de cada cotxe havia decidit fer pel camí. Vam seguir per la 78 cap a l’est fins arribar a Glamis on vàrem trobar una mena de mercat a l’aire lliure ple de caravanes, tot terrenys, Harleys i Rock‘n’roll a tot volum, on es podia trobar des d’una samarreta amb logos inspirats en el desert, fins a una Pepsi glaçada, passant per tallers on fer-te un magnífic tatuatge sobre el cul. A banda d’altres coses, probablement menys confessables.
La nostra caravana va deixar enrere aquell paradís d’amants de Mad Max i vàrem tirar camí a munt quan vàrem trobar la línia del ferrocarril del Southern Pacific. De seguida vam aparcar els cotxes, vam plantar les tendes –alguns com bonament vam saber donades les circumstàncies- i vam encendre els focs. Encara no eren dos quarts de sis de la tarda i ja era negra nit.
Això volia dir que teníem sis hores per davant abans de la mitja nit i de les campanades, virtuals en aquesta ocasió, que ens havien de portar a l’any 2.000, el tan temut Y2K, que pels americans d’anar a peu, malgrat l’esforç de tots els seus científics, significava l’entrada en el nou mil•leni. Dons res, ja saben el què es fa en aquests casos: cuinar, menjar, beure i, com que hi havia una guitarra, cantar. Va ser en algun moment de la festa, ja després del sopar i mentre tots ens arraulíem al voltant dels focs quan en Graziano, doctor en Informàtica, es va fer amb la guitarra i ens va fer una interpretació del One dels U2 tan sentida que quan el darrer acord va sortir de les cordes d’aquella guitarra el silenci més absolut es va imposar al desert; fins i tot la llunyana remor dels nòmades cremadors de benzina de Glamis es va esvair en la profunditat de la nit. En aquell breu moment de silenci, just abans que comencéssim a aplaudir l’actuació d’en Graziano i les ampolles i la guitarra seguissin passant de mà en mà, vaig tenir la sensació que la fauna que vivia entre l’est del Colorado i l’oest del llac mort anomenat Salton Sea s’havia congregat sobre les muntanyes per sentir aquella cançó; centenars d’ulls brillants i oïdes aguditzades seguien la nostra festa des de les alçades, com els comanxes abans d’atacar la caravana de colons.
Algú va mirar l’hora i va dir que eren les 12. Els pocs que quedàvem drets vam fer el darrer brindis i ens vàrem ficar a les tendes. Poc després se sentiren lleus passes i lladrucs dissimulats entre les tendes i les fogueres ja apagades. Alguns van treure el nas per les portes de les tendes i allà estaven: un escamot de coiots ensumava feliç l’escenari de la nostra festa de Cap d’Any.
El matí següent sota el sol espaterrant del desert del sud de Califòrnia, només les petjades al terra testimoniaven la presència dels nostres visitants nocturns. Homes i bèsties ja érem a l’any 2.000, el darrer del mil·lenni.





Generalment no m'entusiasmen les versions dels temes que han estat importants per a mi, però aquesta vegada m'he de treure el barret davant la interpretació del One que va fer la Mary J. Blige amb els propis U2. Una bona evolució d'aquella mateixa cançó que ens va interpretar en Graziano al desert, tal dia com avui fa ja vuit anys.

diumenge, de desembre 23, 2007

D’allò que en diuen el Nadal






Un munt d’anys enrere, a finals dels vuitanta, vaig escriure un conte de Nadal per a la ràdio. És considerablement difícil fer un conte de Nadal i no anar a parar al munt de tòpics llardosos que ho amaren tot plegat aquests dies: missatges anticonsumistes, desigs de pau a la Terra, tornades a casa de ves a saber on i tota aquesta colla de recursos de llagrimeta fàcil. El cas és que el meu conte, i no perquè l’hagués fet jo, o no només per això, em continua resultant la millor definició del que de petit em van ensenyar –o potser em vaig imaginar jo solet, que també podria ser-, que hauria de ser el Nadal.
Al meu conte no hi sortien nens, ni pobre gent desgraciada, ni rics avariciosos que descobreixen tard –ai las!- que en la generositat hi resideix la virtut i, per tant, la felicitat. Ja saben, el rotllo Dickens. Per suposat no hi ha barbuts panxuts vestits ridículament i encantats d’haver-se conegut, ni individus estrafalaris i multirracials com un anunci de Benetton, que diuen venir de Mesopotàmia, amb aquella alegria, amb la que està caient per allà d’unes quantes temporades ençà, amb el xïites i els sunnites, i els kurds, i els xicots dels tiets Osama d’una banda i Bush de l’altra, i tota la pesca. Al meu conte de Nadal hi sortia un home vell que vivia a les muntanyes amb l’única companya d’un gos, vell també.
La cosa anava de que era el dia de Nadal, o més aviat les hores prèvies a la Nit Bona, ja que la meva tradició familiar tira més aviat cap a aquesta banda. El meu protagonista s’estava tan feliç a la seva cabana mirant com queia la neu i rumiant que amb la baixada de les temperatures potser hauria de foradar el riu glaçat per poder pescar. Des que s’havia llevat al matí, l’home anava taral·lejant una cançoneta de la qual no en podia recordar l’origen, ni de què la coneixia. No obstant això, sabia que el seu record, potser per alguna cosa relacionada amb la seva infantesa, el feia sentir bé.
Potser sí que feia molt de fred a fora, però l’home, que devia ser un caçador experimentat, tenia prou recursos per poder sopar aquella nit sense haver–se d’arriscar a una pulmonia sortint a l’exterior amb aquell temps, de manera que va posar al foc una olla plena de neu i, un cop ja bullia l’aigua, hi va afegir verdures i peces de carn. Mentre cuinava l’home no es treia de sobre la cançoneta en qüestió i l’anava interpretant, ara taral·lejant, ara xiulant, i el gos se’l mirava divertit i movent la cua. Tots dos se sentien feliços sense saber massa bé perquè.
El cas és que la nit hivernal va caure ràpida sobre la vall sorprenent al vell i al gos a mig sopar. L’home, sempre amb aquella melodia als llavis, s’aixecà per posar un altre tronc gruixut a la llar de foc i va ser aleshores quan ho va veure. Per la finestra es veia tota l’extensió de la vall, i tota ella estava inundada d’una llum que es feia més i més brillant a mida que passaven els segons. I al temps que el paisatge guanyava en lluminositat, aquella mateixa cançó amb la què s’havia llevat aquell matí, sonava amb un crescendo majestuós entre les muntanyes que envoltaven l‘humil cabana del meu personatge.
La cosa acabava amb l’home i el seu fidel amic de quatre potes mirant al·lucinats aquell espectacle des de la finestra de la cabana, mastegant una sensació de gran joia només perquè algú, a saber qui o perquè, els havia vingut aquella nit a recordar un moment de felicitat de la seva llunyana infantesa.
Ja els he dit que el conte era per a la ràdio, i això porta de la mà un parell de trampes interessants: per exemple, els efectes de só, com el del vent que volava al voltant de la cabana, o el de la cançó en qüestió, que era ni més ni menys que el Silent night en una versió meravellosa que va fer l’Stevie Nicks, una de les solistes dels meus enyorats Fleetwood Mac, i que sortia en un recopilatori del 1987 que es deia A very special Christmas. Així qualsevol, no?
El cas és que el meu conte de Nadal minimalista va resultar ser tot un èxit fins el punt que vaig veure tios com torres amb els ulls més brillants de l’habitual després de sentir-lo. I és que estic segur de que aquesta és la qüestió. Per moltes circumstàncies he estat massa vegades a un pèl d’engegar a bullir tot el tema del Nadal. Si no ho he fet és només perquè encara tinc el meu petit Nadal interior, el que em vaig crear quan era petit i que, per tant, li dec al nen que vaig ser, i que espera veure cada Nit Bona com s’il·lumina la vall mirant per la finestra de la cabana al costat del vell i del gos, i de qui s’hi vulgui afegir.






És una versió breu i acaba prou bruscament, però és el Silent night de la Stevie Nicks i, a més, acompanyada pel gran Tom Petty. En fi, que Bon Nadal, i totes aquestes coses.

diumenge, de desembre 09, 2007

The Joshua Tree

Saps que el temps passa. N’ets conscient entre d’altres coses perquè tantes vivències que es van acumulant no poden haver passat en quatre dies, com un no sigui el personatge que feia en Bill Murray a ‘Atrapat en el temps’. Et mires la gent que t’envolta de tota la vida i és evident que no són iguals que com els recordes d’anys enrere. Curiosament això no passa tant amb nosaltres mateixos perquè no ens veiem tant, però els altres, ai las!, sí que ens veuen i saben que, efectivament, el pas del temps també ens deixa petja.
Amb la música, amb els discos, passa que tant fa els anys que portin acompanyant-te, sempre sonen igual. Podràs descobrir nous matisos, perquè tots creixem i n’aprenem coses noves, però els ritmes i les harmonies sempre són les mateixes i tenen la rara habilitat, de vegades maleïda, d’acostar-te imatges del passat; situacions viscudes al voltant d’aquella cançó se’t representen al teu davant quan tornes a escoltar la peça. Memòria sentimental, en diuen d’això.
Tot això ve al cas perquè dilluns passat vaig sentir a un boleto informatiu de COM Ràdio que el disc The Joshua Tree dels U2 complia aquell dia vint rodons anyets. Les mans se’m van quedar engarrotades sobre el teclat de l’ordinador. Estava a la ràdio redactant una notícia pel meu informatiu, el sentit de la qual es va convertir sobtadament en fum. No era possible! 20 anys? Ja sé que els caretos de Bono, The Edge, Adam Clayton i Larry Mullen ja no són els que apareixen a la portada del disc des d’aquella foto que els va fer l’Anton Corbijn però... 20 anys?
Durant uns segons, aquests vint anys van caure sobre meu com una llosa. ‘Xavi, col·lega, que sí, que la cosa va de bo, tio. A més, no t’ho perdis, aleshores ja en tenies vint-i-quatre, així que ves fent números, Tintín, que aquestes botes ja porten fets una bona colla de quilòmetres’.
És curiós. Del Joshua Tree és la balada With or without you que em va emocionar un 24 de desembre del 1988 en un dinar envoltat d’amics a aquell pis nostre que es deia Bonghònia, i del Joshua Tree és Where the streets have no name, que em va emocionar l’1 d’abril d’aquest 2007 quan un guitarrista pujat dalt d’una grua la va tocar per donar-nos la sortida als 12.000 malalts que vam fer la Cursa dels Bombers de Barcelona. Aquella sensació, aquella munió de gent picant de palmes en l’aire al ritme del riff que ens tocava aquell èmul de The Edge des de les alçades va ser més especial, creguin-me, que veure a tota la banda en carn i os a l’Estadi Lluís Companys quan van venir per la gira Popmart el setembre del 97, però en fi: això ja són coses de la maquinària interna que fa moure a cadascú.
Entre aquell dinar de Nadal i aquesta cursa dels Bombers han passat dinou llargs anys. One tree hill, Mothers of the disappeared o I still haven’t found what I’m looking for han estat sonant tot aquest temps il·lustrant musicalment un munt de situacions absolutament dispars, algunes fins i tot contradictòries. En aquest sentit puc considerar que els U2, però també Bruce Springsteen, AC/DC, Depeche Mode i alguns altres –no gaires més-, han esdevingut companys de viatge. Han estat allà posant música a la meva vida a mida que s’anava escrivint el guió de la pel·lícula, i aquí continuen. Ens hem fet grans plegats -al cap i a la fi en Bono és només tres anys més gran que jo-, i és evident que, en tant que pertanyem a una mateixa generació, els nostres referents són, al menys, molt similars. Per això m’interessa el que em poden dir i puc assegurar que la seva música és la que em correspon considerar com a meva.
No obstant això, mai no he estat un fanàtic de cap banda. No en tinc de mites; ja no. Si m’agrada un disc d’algun d’aquests grups o cantants, me’l compro, i en un moment o altre els he anat a veure en directe per sentir la força de les seves presències musicals sobre un escenari, però no sóc dels que consulten a diari els seus webs a veure quina d’una en diuen de nova. Els seus treballs mítics, com The Joshua Tree que avui celebrem, però també el 101 de Depeche mode o el Born in the USA del Boss, per citar-ne alguns, m’interessen molt més que les seves novetats en tant que aquestes només són música mentre que els primers són, quasi res, la Banda Sonora Original de bona part de la meva vida. Així doncs amb aquest vintè aniversari que ens ha caigut com per sorpresa no s’hi valen les nostàlgies, sinó la celebració de que portem vint anys caminant plegats. I que sigui per molts més.






Segurament un dels clips més valorats dels U2 amb aquest pollo, més o menys simulat, a un carrer de Los Angeles per tocar a cel obert Where the streets have no name del The Joshua Tree.

diumenge, de desembre 02, 2007

De fotos i càmeres (III)




La S2 Pro té moltes vivències a aprendre de la vella bossa grisa

Acabaré aquí, per ara al menys, la trilogia d’articles sobre el tema fotos, i no ho faré parlant de càmeres ni de fotografies, sinó amb el pensament posat en un element a priori prou secundari com és la bossa on porto el material. Els deia la setmana passada que jo també havia fet el pas de món analògic –o tradicional, com li agrada de dir al mestre McGregor- al digital. La vella F-60 no està pas jubilada, ni molt menys, però de fa uns mesos ençà m’estic barallant amb la Finepix S2 Pro, que és tot un altre món. El cas és que la Fuji, pel carregador de bateries que porta a la seva base, té una forma molt més quadrada que la Nikon, de manera que ja no encaixa bé a la funda Tamrac que vaig comprar en el seu dia a San Diego. Abans solia dur la Nikon a la Tamrac i les òptiques a fundes independents que penjaven de la mateixa corretja, però les mides de la nova càmera, i el fet de portar sempre el flash a sobre, m’han portat darrerament a recuperar la vella bossa.
Pobreta, és lletja a matar. De nova era grisa. De fet, si m’hi fixo, encara ho és de grisa, el que passa és que els anys l’han envoltada de tonalitats variades al llarg de la seva superfície. A la part del darrera hi llueix el logo de la meva empresa inexistent de notícies: Red Fox Press. La resta són llànties velles, algunes amb una història al darrera. D’altres són només taques de vella; de sol, de pluja, de pols, de fang... cicatrius rebudes complint la seva tasca, ingrata de vegades, de protegir les meves maquinotes de fer fotos.
No és la primera vegada que escric sobre objectes o màquines que han demostrat una dignitat que massa sovint no he sabut trobar entre éssers humans, efectes entossudis en complir amb honradesa la funció per la qual van ser dissenyats i construïts. Barata i lletja, la meva bossa va complir dignament amb la seva funció, i per això estic molt content de veure-la penjada de la meva espatlla a una de les fotos que il·lustren les parets de casa meva, la que em va fer en Manel Gaspar sota una pintada que resava Welcome to hell a una paret de l’avinguda Marsala Tita de Sarajevo; la tristament famosa Avinguda dels Franctiradors.
Però si tinc un respecte especial per aquesta bossa és, precisament, pel dia en què, plena de material, la vaig perdre. Va ser l’octubre del 1997, a un viatge als campaments dels refugiats Polisarios a Algèria. Un grup de periodistes havíem anat a visitar una presó militar que s’anomenava Mohamed Lasiad, on els Polisarios tenien presoners de guerra marroquins. La cosa era demostrar davant la premsa internacional que els presoners estaven ben tractats i que hi havia molt poca vigilància. De fet, observant el desert etern al voltant d’aquella presó de murs de tova, ja em diran vostès on podien anar els pròfugs.
Acabada la visita vam marxar amb els Land Rover per assistir a un festival surrealista que havien muntat al campament d’Auserd, però poc després de sortir em vaig adonar que la meva bossa no hi era amb la resta d’equipaments. No descarto que em pogués despistar jo mateix; recordo la bossa amb les dels altres companys al costat d’un dels murs de la presó, i com es carregava el material al Land Rover. D’una forma o d’una altra, la bossa no hi era. Vam recular fins a Mohamed Lasiad i allà, òbviament, ningú no en sabia res de la bossa. Fins i tot va baixar l’alcaid de la presó, un individu amb cara de pomes agres, per interessar-se pel que havia passat. L’home em va assegurar que faria l’impossible per trobar el meu material, i amb aquesta promesa vam reprendre el viatge cap a Auserd.
Com és evident jo ja donava per perdut el material on tenia, entre d’altres coses, les entrevistes que havia estat fent. El matí següent ens vam llevar d’hora. Era el 12 d’octubre i els Polisarios celebraven amb una desfilada el dia de la Unitat Nacional. En Malainín, el meu guia, em va venir a buscar per dir-me que havien trobat la meva bossa. El vaig acompanyar on s’estaven uns homes joves vestits a la manera occidental: botes altes, armilles de mil butxaques i ulleres de sol Ray Ban, com no havia vist portar a ningú per allà. Els individus aquells, alts i atlètics, m’esperaven al costat d’uns Toyota Land Cruiser, no dels Land Rover habituals. Em van demanar –en anglès, llengua que no havia sentit parlar a ningú des de la nostra arribada-, com era la meva bossa i el que hi portava. Quan van comprovar que el que els deia demostrava que la bossa era meva, me la van tornar. Estava tot. Intacte.
No sé qui eren aquells tios, i els ben juro que no vull saber què passar al voltant de la meva bossa durant les hores que no va estar al meu poder. En qualsevol cas entendran que, deu anys després, encara li tingui una estima especial.




Una de les coses que hi havia a la bossa quan va desaparèixer era el meu walkman amb la cinta del Caravanserai de Santana. Sempre que sento aquest Song of the wind, penso en aquells dies. No tant en la bossa com en la gent, el Malainín, el Luali, el Limam i els altres, i en aquell desert que se’m va enganxar a la pell com un tatuatge.