A BANDA I BANDA

Els veia passejar entre les ruïnes, els que tenien una certa edat amb expressions d’interès vers el que estaven veient, cerimoniosos fins i tot, alguns d’ells. Els nens i adolescents, en la seva majoria, es limitaven a arrossegar les Nike sobre les pedres dues vegades mil·lenàries mentre sentien el balanceig dels cables blancs dels IPod que penjaven de les seves orelles. Tant podien ser a Roma com a Chicago. O a Ulan Bator. Tampoc no els culpo: tots hem tingut alguna vegada aquesta edat i el cap ple d’ocellots.

Em mirava, deia, les famílies americanes que recorrien els passadissos que dos mil anys enrere havien travessat apressats patricis i plebeus emocionats davant la idea de veure córrer una bona dosi de sang aliena, i podia imaginar què els passava pel cap. No m’era massa complicat perquè després de viure allà un parell d’anys crec conèixer una mica el seu tarannà. Em venia a la memòria, per exemple, aquella senyora de San Diego que em va confessar que havia palpat amb reverència la façana de Nottre Dame de París per sentir a les seves mans la sensació dels segles passats per aquelles pedres, o les expressions a les cares dels meus alumnes a la Universitat quan els explicava que Daroca, el nostre poble a l’Aragó, l’havien fundat els àrabs el segle VIII. Per una gent per la qual el concepte d’història comença el 1492, o millor encara, el 1620 amb l’arribada del Mayflower a Cape Cod, aquestes dates europees els resulten estratosfèriques, fora de la seva estructura cerebral, de manera que imaginin-se com es deuen de sentir a una ciutat com Roma, i més sabent que el que veuen no és de cartró pedra, ja saben: estil Las Vegas.

Molts americans, a poc que poden, viatgen a Europa al menys un cop en la vida. Ho fan per molts motius: la majoria per turisme, per conèixer de primera mà les nostres pedrotes més venerables, però també per conèixer les ciutats i els països dels seus avantpassats ja que, al cap i a la fi, i a excepció dels propis indis, la resta provenen tots plegats de la immigració. Molts ho fan també perquè els pares, o els avis, o els besavis van combatre a Europa a la primera o la segona guerra mundial, i potser encara hi són enterrats. Amés, una bona colla d’estudiants universitaris nord-americans busquen la manera de passar al menys un dels cursos de la seva carrera a alguna universitat europea, moltes vegades a Barcelona, etapes que, pel que m’explicaven, els proporcionen bons records, relacionats generalment amb nois/noies, segons el cas, i amb magnífiques festes a base de cervesa a dojo que fruïen astorats del fet que se’ls deixés beure alcohol abans de complir els 21.

Venen, com dic, i no ho fan necessàriament a l’estiu, entre d’altres coses perquè són prou civilitzats com per no aturar la nació durant el mes d’agost, com irresponsablement fem nosaltres amb aquella alegria -allà, a excepció dels centres docents, la màquina està en marxa dotze mesos l’any i la gent s’agafa uns dies quan pot per saltar el bassal-, i generalment saben molt bé el què venen a veure. És clar que també se’ns deu de colar alguna família de la mena d’aquella pel·lícula estúpida –‘Las vacaciones europeas de una chiflada familia americana’, em sembla que es deia l’esperpent, de l’inefable Chevy Chase, un actor que detesto especialment-, però en general són gent educada que no venen a mirar-nos amb suficiència, sinó a créixer aprenent de nosaltres i entre nosaltres.

Ells no tenen la nostra història i nosaltres no tenim els seus parcs nacionals ni, malauradament, la seva empenta i confiança com a societat. Però és que, a més, tots estem carregats de tòpics respecte als altres. A Catalunya, sense anar més lluny, hi ha platges que es diuen ‘Miami’ i qualsevol adolescent europeu ha somiat alguna vegada amb conduir un pick up per un passeig marítim amb línies de palmeres a banda i banda sentint els Beach boys, Kenny Loggins o els Red hot chily peppers, segons la generació. I per l’altra banda a La Jolla, per exemple, hi ha restaurants que anuncien terrasses amb vistes ‘mediterrànies’. Tenen el Pacífic i volen el Mediterrani. I viceversa. No hi ha qui ho entengui, però la cosa és així.

Importar el millor de la manera de fer de cada part cap a l’altra banda, sempre mantenint els tarannàs i les cultures ben definides, fora l’ideal, però per alguna raó diabòlica sembla molt més fàcil importar el pitjor. Estarem globalitzats però, per sort o per desgràcia, les dinàmiques de les societats, els costums i les tradicions de cadascú, i amb elles els seus defectes, estan molt arrelades. Amb tot resulta evident que quant millor ens coneguem, millor. Es fa necessari, doncs, empetitir l’Atlàntic travessant-lo tots plegats tantes vegades com ens sigui possible.

Aquesta joia es diu American land. Parla de gent que va creuar l'Atlàntic des d'Europa -des d'arreu, de fet- però no pas per fer turisme, sinó fugint de la gana. Molts hi van deixar la pell construint el país. És Bruce Springsteen, no cal dir-ho, amb The Sessions Band, en directe des de Dublin, la capital d'Irlanda. Si el meu 25% de sang celta es posa com una moto sentint aquesta peça, no m'imagino el que deuria sentir la gent que hi era en directe.

When in Rome...

When in Rome do as the romans do. Amb aquesta dita els americans tradueixen literalment el clàssic Cum Romae fueritis, romano vivite more, o com diríem per aquí, Allà on vas, fes com veuràs. Ja em sabran disculpar aquesta erudició de tómbola de fira de Festa Major, però és que em ve al cas perquè tinc tota la sensació de què si els amics ianquis, acostumats com estan a prendre’s les coses al peu de lletra, esperen aprendre dels romans per saber com comportar-se a l’antiga capital de l’Imperi, poden tenir seriosos problemes. A menys si, com fa pràcticament tothom, servidor inclusiu, es planten a Roma en els mesos de l’estiu.
La dificultat en l’observació dels usos i costums dels ciutadans romans ve donada pel fet que aquests, per motius perfectament comprensibles, arribats l’estiu es fan fonedissos, al menys de la rodalia de les zones turístiques de la ciutat. Més aviat, observant el trànsit, un diria que per tal de no interactuar amb els guiris es passen el dia conduint amb frenesia pels empedrats carrers de la ciutat a una velocitat que aquí tindríem per embogida, però que ells, en el seu paradís dels Scooters i dels Smarts amanit amb un pensament de Maserati, gaudeixen en la més absoluta de les normalitats. Policia inclosa.
Roma és excessiva en tots els seus aspectes. I plena de contrastos. Si el que es busca és una ciutat bolcada al disseny i a la modernitat, millor canviar d’objectiu pel viatge: quedar-se a Barcelona, per exemple, i flipar cada nit amb els colors de la torre Agbar. A Roma li agrada com és, que serà, dic jo, com els agrada als romans que sigui, i se li fot si els visitants arriben esperant-se que el mateix emperador Constantí els recullirà al peu de l‘avió a Fiumicino per portar-los a visitar la ciutat a bord d’una quadriga. Sorollosa, vital, alegre, despreocupada. Vetusta i descuidada en ocasions. Mediterrània militant.
Per una mala elecció involuntària vaig tenir la primera impressió de Roma, sota un sol inclement enviat pel mismíssim Júpiter, des de la sortida sud de l’estació Ostiense, amb aquells magnífics descampats enquitranats farcits de sots i males herbes. Veient allò un es demana com pot ser que Itàlia sigui un dels països d’avantguarda de la Unió Europea, però les sensacions són volàtils, gràcies als Déus, i a pocs referents de la infantesa que t’acompanyin en el viatge, i a poc sensible que un es pugui permetre ser encara a aquestes alçades de la pel•lícula, és fa agradable sentir com se superposen les emocions des de les Termes de Caracalla i el Circ Màxim, fins esclatar a l’interior del Coliseu, l’amfiteatre Flavi aixecat per Vespasià. Prop de 2.000 anys d’història en forma de pedrotes perfectament posades, testimonis de peplums de sang i fetge de debò i de berenars de cristians a mans de les pobres feres, que ja em diran vostès quin menú. Salvatjades que van donar pas al naixement d’una era que, tot ho apunta, està començant a trontollar.
Fins i tot nosaltres, els europeus, acostumats com estem a viure poc o molt envoltats de vells testimonis de la història, bavegem davant d’aquests monuments. Perquè, desenganyem-nos, Tarraco no era més que una sucursal. El pastís es tallava a Roma: les termes, el Circ Màxim, el Coliseu, el Fòrum, el Palatí... La mare dels ous.
Convé agafar-s’ho amb calma, perquè a banda de les pedrotes sagrades de la Roma clàssica, trobem les altres pedrotes, sagrades també en un altre sentit. El Vaticà s’ha de recórrer sencer, des del primer graó de l’escala que porta al mirador de la cúpula de la basílica de Sant Pere, fins el darrer racó de la Cripta on són enterrats els Papes. El Vaticà és, tot plegat, una impressionant exhibició del poder de l’Església, gens menystenible com sabem, però també és un espai de bellesa inabastable: Bernini, Miquel Àngel, Rafael... No m’estranya que Dan Brown quedés al·lucinat per aquest allau entre artístic i místic. Llàstima que la seva millor conclusió al respecte fos una història tan delirant com Àngels i dimonis.
Sant Pere i els Museus Vaticans, i la Capella Sixtina – Com es pot extasiar un amb Miquel Àngel en aquell ambient de llar d’infants cridaners i segurates demanant silenci? -. Però també Santa Maria la Maggiore i el Panteó, i la plaça de Navona, la d’Espanya, la de Venècia, el Trastevere, el Campo di Fiori...
Vaig gaudir de l’art i de la història de Roma. Ara, però, hauré de trobar un moment per tornar per gaudir de Roma i dels romans. Els hauré de buscar lluny del Vaticà i de la Fontana di Trevi. I haurà de ser, segur, a l’hivern. Llavors, amb el fred i la humitat, aquella pizza i aquell Cianti a la via San Giovanni in Laterano, amb un solitari Coliseu com a teló de fons, em sabran, sens dubte, més autèntics.

Per il·lustrar aquesta primera Homilia de la temporada, una de les escenes que més i millor han immortalitzat Roma al llarg de la història del cinema: en Marcello Mastroianni i la Anita Ekberg donant-se un bany ple de suau erotisme a la Fontana di Trevi des de la mítica La dolce vita de Federico Fellini. Segurament aquesta escena és també la culpable de què els voltants de la Fontana estiguin tan farcits de gent, restaurants i venedors ambulants de cinturons falsos de Dolce & Gabanna, que es fa difícil acostar-s’hi amb una certa comoditat.

Un cop més, potser a l’hivern...

Les cadelles i les venerables

Les velles m'han servit amb honor, i per això seran
recordades. Les noves encara no coneixen els camins
pels quals hauran d'escriure la seva història, que
serà la meva, però posen amb humilitat al costat de
les ancianes desitjoses de fer-se mereixedores, pas a
pas, aventura rera aventura, de formar part, algun
dia, dels meus millors records.
Així sia. Que els déus així ho vulguin.

Comencem temporada. Pocs millors que les velles rates dels Iron Maiden -les meves reverències per l'Eddie- per oficiar de mestres de cerimònia en aquest retorn. Die with your boots on. Quin millor desig per a qualsevol guerrer... sempre que sigui el més tard possible, és clar.

Moltes gràcies a tots els que heu deixat constància de la vostra presència aquestes setmanes i també als que heu entrat al blog i us hi heu passejat anònimament una estona.

Benvinguts a tots!!

Tornem a la brega!!