NENS DE POSTGUERRA

Ara fa uns dies he lliurat l’original de la meva part d’un llibre que, si tot va segons el previst, veurà la llum per Sant Jordi. No té títol encara, però sí que té esperit. El tema consistia en fer un treball sobre els records, les circumstàncies particulars de gent de Premià de Mar que eren nens en els anys que van seguir a la Guerra Civil. No semblava a priori un treball gaire diferent d’altres que he fet abans per a la Ràdio o també en format de llibre com el ‘Premià de Mar viu la mar de coses’, ja que del que es tractava era de buscar gent que pogués tenir records interessants sobre l’època i entrevistar-los per després redactar un text que fos amè i aclaridor. I efectivament, no ha estat una feina gaire diferent en quant a la tècnica, però si que ho ha estat en quant al seu contingut. Treballar sobre la guerra i sobre els difícils anys que la van seguir ha obert capses de trons que van romandre tancades quan, com en el llibre anterior, del que es tractava era d’explicar els orígens d’algunes de les cases i edificis més emblemàtics de Premià.
No es pensin. No m’he trobat amb negatives airades a l’hora de parlar sobre el tema ni amb expressions transcendents o tremendistes. Els meus interlocutors, gent a la majoria dels quals ja coneixia, m’han rebut amables i distesos i les converses han començat habitualment amb somriures i anècdotes divertides: al cap i a la fi aleshores eren nens. Fins i tot la majoria tenen records positius dels anys de la guerra –si no entrem en el pànic que provocaven els bombardejos de les paves italianes-: són imatges de jocs infinits als carrers encara sense asfaltar, o a una platja que puc imaginar força més virginal que l’actual. Els canvis d’expressió, l’entenebriment dels rostres arribava en el moment de parlar de la postguerra.
Passats els anys de la innocència, passats fins i tot els records de l’arribada dels soldats italians de la divisió Littorio el matí d’aquell fred i assolellat 27 de gener del 1939, amb la seva càrrega de llaminadures i de llaunes de macarrons i els retrats del Duce Mussolini, arribà la postguerra, com un dens mant de grisor, de tristesa general i contagiosa que va caure per cobrir-ho tot. No era només aquella fam constant, insalvable, desesperant i injusta, especialment cruel pels vençuts, era una tristor que s’arrapava a la pell com la humitat al bell mig de l’hivern i després, a mida que les consciències infantils s’anaven despertant, la intuïció primer i la certesa després d’una derrota de la qual només semblaven lliurar-se aquells que, de cor o per interès, van decidir anar pel món lluint una camisa blava.
Innocències trencades, nens que van deixar de ser-ho abans d’hora a base de parar l’orella a les converses dels grans, de que a les escoles els prohibissin la llengua que els havien ensenyat les seves mares, de ser mirats amb menyspreu per altres nens, els fills dels veranejants, una sort de pijos de l’època, als pares dels quals els va mancar temps per barallar-se amb els falangistes per fer-se amb les rengles de l’Ajuntament a penes havien entrat els primers blindats italians pel Camí Ral. I tot això mentre l’exèrcit que s’havia aixecat en armes contra el govern que havia jurat defensar tenia el cinisme de jutjar, condemnar i, en molts casos, executar sota l’acusació de rebel·lió militar i traïció a gent de bé l’únic delicte dels quals era haver lluitat per la legalitat. Esgarrifa saber que molts dels condemnats no van fugir confiats en que no havent fet res d’il·legal, res no els podria passar.
Les paraules poden dissimular els sentiments. Les mirades no. Desconeixem què va ser el que de debò va passar aquells anys i ho seguirem desconeixent perquè només tenim les dades fredes, no tenim els sentiments, les sensacions. Ells, però, aquells nens que ara ja són avis, es van obrir a la vida en aquest ambient i això, tant és quant de temps hagin viscut i les alegries o dissorts que els haurà brindat la vida, els ha deixat petja. Una traça que apareix en les seves mirades quan recorden en silenci, frases mudes que no queden enregistrades a la gravadora però que diuen molt més de la postguerra que totes les paraules que puguin encadenar.
He passat moltes hores del darrer mes escoltant i intentant comprendre. El treball final que hem fet a quatre mans amb l’Agnès Céspedes donarà les explicacions, parlarà de la gana, de les escoles i els seus mestres, dels jocs i de les botigues de l’època buscant fer una composició de l’ambient que hi havia, si més no a Premià de Mar, i tot plegat anirà il·lustrat amb fotografies i documents que ens han deixat els mateixos entrevistats. El repte haurà estat reflectir els sentiments, allò que hem llegit en les mirades dels protagonistes ara que encara estan amb nosaltres, perquè els que vinguin darrera nostre, comprenguin.

Poques cultures com les d'algunes nacions índies nord-americanes han expressat tradicionalment tant de respecte i atenció pels seus grans, segurament perquè la seva cultura és bàsicament oral i, per tant, escoltar les històries dels avis ha estat la manera de transmetre-la després a les següents generacions. No ens enganyem, avui en dia això ja no és així tampoc entre els nostres idealitzats navajos i companyia, tan idiotitzats davant de la televisió o més que com ho estem nosaltres. Gràcies als déus queden encara un grapat d’irreductibles entestats en mantenir l’esperit de les coses, encara que sigui mitjançant les tecnologies actuals. Aquest seria el cas d’aquesta noia que es fa dir Wayquay, descendent dels Anishnabe, és a dir, una Ojibwa. La cançó es diu The grandfather song, La cançó de l’avi.