FLYING TIGERS

De dalt a baix el logotip i una recreació d'un P 40 dels Flying tigers. Les dues fotografies són d'en Dick Rossi, una de recent i una altra de la seva època d'aviador a Birmània.

Cada any, el primer cap de setmana de maig, se celebrava a les pistes de l’aeroport Gillespie de El Cajon, a prop de San Diego, a California, un festival anomenat Wings over Gillespie. El festival reunia avions d’època, la majoria encara en condicions com perquè els visitants aficionats a l’aviació els poguéssim veure volar.
De crio les meves pel·lícules favorites eren les d’avions de la Segona Guerra Mundial. Les vèiem els dissabtes a la tarda a aquella tele en blanc i negre de casa que tenia a sobre la maqueta d’un bombarder B 24 Liberator que havia muntat el meu pare, de manera que l’escenari era adient. Què els diré? ‘Escuadrón 633’, ‘La batalla de Inglaterra’, ‘Almas en la hoguera’, ’30 segundos sobre Tokio’, ‘Sólo los ángeles tienen alas’, ‘Dos en el cielo’ i unes quantes més. Imaginin, amb aquest background infantil, el que em va suposar veure per primera vegada els Mustang, els Wildcats, els Hellcats, els Thunderbolt, i fins i tot un enorme bombarder B 17 entre molts d’altres ocellots fent cabrioles i combats simulats sobre els nostres caps. Veient aquells vells caces enlairats em vaig sentir com el protagonista de ‘El imperio del Sol’ de l’Spielberg quan els P 51 ataquen la base japonesa on els tenen al camp de presoners. Només em faltava cridar allò de ‘El Cadillac del cel!’, però no tenia esma per cridar res. Només agraïa que, una vegada més, els States em regalessin un bitllet de primera per revisitar, corregides i augmentades, les fantasies de la meva infantesa.
Per la meva feina he conegut personatges més o menys il·lustres, de la política o de la música per exemple, però mai de la vida havia considerat demanar-los un autògraf. Sempre m’havia semblat una estupidesa tenir com a tresor la signatura d’algú conegut, ves a saber gràcies a quins mèrits. Aquesta postura meva, però, va mantenir un parèntesi necessari el diumenge set de maig del 2000.
La imatge que recordo d’ell, és exactament la mateixa que veig ara en les fotos a internet: un avi tranquil, somrient, relaxat, amb l’expressió de calma que dóna saber enllestida la feina. Aquell diumenge John Richard –Dick- Rossi somreia sota el seu bigotet blanc. Vestia texans blaus, samarreta blanca i caçadora de vol, i es protegia el cap de la duresa del sol de El Cajon amb una gorra amb el logo dels Flying tigers, l’esquadrilla de pilots voluntaris amb la qual havia combatut als japonesos als cels de Birmània abans de que els Estats Units entressin oficialment a la Segona Guerra Mundial. Jo portava enrotllat a una mà el pòster de l’event i li vaig demanar si me’l podia signar. Després de somriure coquet, va escriure sobre el bord d’atac de l’ala del Hellcat que il•lustrava el cartell: ‘Dick Rossi. AVG. Flying tiger pilot’. Aquest pòster, al costat del de l’edició del festival de l’any següent, està convenientment emmarcat a una paret del meu estudi.
Sobre els Flying tigers –un nom proposat per madame Chiang Kai Chek- ja n’havia fet algunes lectures abans de conèixer el senyor Rossi, però si no em falla la memòria la primera referència clara la tinc d’una sèrie de la tele dels primers vuitanta que es deia ‘Los cuentos del mono de oro’ i on el protagonista, Jake Cutter, pilot d’un hidroavió que es deia ‘Cutter’s Goose’, havia portat una vida prou moguda, essent veterà de la República a la guerra civil espanyola, i després pilot dels Tigers. No em diran que el plantejament no era, com a mínim, evocador.
Rossi havia declarat el 1986 en una entrevista al San Diego Union Tribune, que quan un és jove busca l’aventura per sobre de qualsevol altra cosa, i això va ser el que el va portar a deixar la seva còmoda plaça d’instructor de vol a Pensacola amb 25 anys per unir-se a la colla d’aviadors -mig aventurers romàntics, mig mercenaris-, del General Chennault i el seus Curtiss P 40 Warhawk amb la boca de tauró pintada al musell. La cosa era abatre Zeros japonesos sobre els cels de Birmània a 600 pavos al mes, més 500 extres per cada enemic abatut. El bo d’en Dick va abatre sis avions, així que facin els seus números. Una pasta en aquella època.
Avui volia parlar-los del festival de Gillespie, però llegeixo al Union Tribune del 17 d’abril que els preus del combustible s’han disparat tant que els organitzadors han hagut de suspendre el festival per primera vegada en els darrers 13 anys. Després havia pensat lligar-ho amb la història de Dick Rossi i el meu pòster, però l’edició del Los Angeles Times del 28 d’abril publica la ressenya de la seva mort a casa seva a Fallbrook a causa d’una pneumònia als 92 anys. La mort es va produir el mateix 17 d’abril. Ja saben: una d’aquelles coincidències.
No són bons dies pels aventurers romàntics.



Recordo la banda al davant de les oficines de l'aeroport Gillespie, bastant més escassa que la formació de Glenn Miller que apareix al vídeo, però li posaven ganes. Vaig estar una estona veient-los ballar per parelles aquest In the Mood, mentre jo m'amagava d'aquell sol de justícia sota les ales d'un P 51 Mustang. Elles arreglades i somrients, ells amb les caçadores de vol malgrat els trenta i tants graus que hi havia a El Cajon. Jo només pensava en quantes històries atresoraven aquells avis. Després de la mort de Dick Rossi només queden vius quatre Flying tigers.