Matar l’ídol

No m’agradaria estar a la pell del senyor Horst Rippert. Rippert és avui en dia un afable jubilat alemany de 88 anys, ex-periodista del segon canal de la televisió pública alemanya, la ZDF, però en una altra època, seixanta-quatre anys enrere, durant la Segona Guerra Mundial, el nostre personatge era pilot de caça de la Luftwafe, les forces aèries de Hitler. Això no vol dir que fos nazi; ja se sap el que passa a les guerres. Rippert era un bon pilot i li va tocar metrallar avions aliats com als de l’altre bàndol els va tocar abatre els Messerschmitt i els Junkers del Führer.
El drama personal de Horst Rippert és que ell coneix el nom, cognoms, vida, obra, amors i dissorts d’una de les seves víctimes, amb l’agreujant de que ell mateix, com molts joves de la seva generació i de les posteriors, n’era un rendit admirador. I és que, tal com s’ha fet públic recentment, va ser Rippert a bord del seu Messerschmitt ME 109 qui el 31 de juliol del 1944, va abatre el Lockheed P-38 Lightning de reconeixement que pilotava l’escriptor francès Antoine de Saint-Exupéry, l’autor, entre d’altres novel·les, del ‘Petit Príncep’. Rippert tenia vint-i-quatre anys. Saint-Exupéry en tenia quaranta-quatre i aquella havia de ser la seva darrera missió com a aviador militar. Ho va acabar sent en tots els aspectes.
Rippert ha reconegut darrerament que va ser ell qui va abatre a Saint-Exupéry i molt probablement haurà estat un alleujament per a ell poder-ho fer. Hi havia una investigació periodística en marxa, accentuada des que el 1998 un pescador havia recollit una cadeneta d’argent amb els noms de l’escriptor francès, de la seva dona Consuelo i dels seus editors, Reynal i Hitchcock, enganxada a una peça de tela d’una granota de vol, embolicada a les seves xarxes. A més, el 2004 el Govern francès va confirmar que unes restes rescatades prop de l’indret on havia aparegut la cadeneta eren de l’avió de Saint-Exupéry. Amb la confirmació del que va passar de boca del pilot alemany s’han acabat els dubtes sobre les circumstàncies de la mort de l’autor de ‘Terra d’homes’, quan fins i tot corria la brama de que es podia haver suïcidat llençant-se al mar amb el seu avió amb totes les seves depressions i dubtes personals i morals tancades amb ell a la carlinga del seu P-38. A judici de molts, aquest hauria estat un mal final per un dels herois de la grandeur. Sens dubte saber que va caure en combat haurà estat un alleujament per als més xovinistes d’entre els enfants de la Patrie.
Però això no haurà mitigat la pena i el sentiment de culpa de Horst Rippert ja que sap que de no ser per que va disparar les dues metralladores MG 151 de 20 mil·límetres del seu Messerschmitt sobre aquell Lightning aquell juliol blau del 1944, Antoine de Saint-Exupéry hauria viscut. En la seva reconstrucció dels fets a la premsa, l’antic periodista alemany va dir que va veure el P-38 a 3.000 metres sota d’ell. ‘Et faré pols!’, devia de pensar suant tota l’adrenalina dels seus vint-i-quatre anys a bord d’aquella màquina capaç de volar a 640 km/h. Deia Rippert, com buscant una disculpa, que li va disparar a les ales i no al fusellatge. Com si els avions poguessin volar sense ales, com si Saint-Exupéry pogués, com el seu Petit Príncep, anar saltant d’asteroide en asteroide sense necessitat d’avió.
Tota aquesta història m’ha fet pensar en el meu pare. Ell parlava sovint de Saint-Exupéry. Li tenia admirat la seva capacitat de supervivència quan va caure al desert de Líbia, però per alguna raó que desconec –i que ja mai no podré conèixer-, mai no vam tenir ‘El Petit príncep’, fins que una amiga me’l va regalar no fa pas massa. A casa teníem un altre dels clàssics de l’escriptor francès, ‘Vol nocturn’, escrita el 1931, una novel·la fascinant sobre els pioners de l’aviació i completament allunyada de la màgia del ‘Petit príncep’, amb un final que recordo carregat de fatalisme, molt propi del seu autor -quasi una descripció pressentida de la seva pròpia mort-, i sovint penso que també molt propi d’una certa concepció fatalista de la vida que tenia el meu pare. De fet no descarto que es fes pilot de velers impulsat, entre d’altres coses, per la lectura de ‘Vol nocturn’.
En acabat, un es demana què hi feia un escriptor de quaranta-quatre anys pilotant un Lightning –d’altra banda el terror dels Zeros japonesos al front del Pacífic- desarmat i solitari sobre el Mediterrani, i perquè, en mig d’aquella immensitat blava, havia de coincidir amb un assassí per obligació que mai no l’hauria metrallat si hagués sabut que era l’ídol literari de la seva infantesa.
La puta guerra.




Avui li toca a en Tom Petty d'il·lustrar l'homilia. 'Learning to fly'. Aprenent a volar, la cançó que diu allò que tots els que hem volat d'una manera o altra sabem: que haver de baixar és el més dur. 'I'm learning to fly, but I aint got wings. Comin' down is the hardest thing'

NENS DE POSTGUERRA

Ara fa uns dies he lliurat l’original de la meva part d’un llibre que, si tot va segons el previst, veurà la llum per Sant Jordi. No té títol encara, però sí que té esperit. El tema consistia en fer un treball sobre els records, les circumstàncies particulars de gent de Premià de Mar que eren nens en els anys que van seguir a la Guerra Civil. No semblava a priori un treball gaire diferent d’altres que he fet abans per a la Ràdio o també en format de llibre com el ‘Premià de Mar viu la mar de coses’, ja que del que es tractava era de buscar gent que pogués tenir records interessants sobre l’època i entrevistar-los per després redactar un text que fos amè i aclaridor. I efectivament, no ha estat una feina gaire diferent en quant a la tècnica, però si que ho ha estat en quant al seu contingut. Treballar sobre la guerra i sobre els difícils anys que la van seguir ha obert capses de trons que van romandre tancades quan, com en el llibre anterior, del que es tractava era d’explicar els orígens d’algunes de les cases i edificis més emblemàtics de Premià.
No es pensin. No m’he trobat amb negatives airades a l’hora de parlar sobre el tema ni amb expressions transcendents o tremendistes. Els meus interlocutors, gent a la majoria dels quals ja coneixia, m’han rebut amables i distesos i les converses han començat habitualment amb somriures i anècdotes divertides: al cap i a la fi aleshores eren nens. Fins i tot la majoria tenen records positius dels anys de la guerra –si no entrem en el pànic que provocaven els bombardejos de les paves italianes-: són imatges de jocs infinits als carrers encara sense asfaltar, o a una platja que puc imaginar força més virginal que l’actual. Els canvis d’expressió, l’entenebriment dels rostres arribava en el moment de parlar de la postguerra.
Passats els anys de la innocència, passats fins i tot els records de l’arribada dels soldats italians de la divisió Littorio el matí d’aquell fred i assolellat 27 de gener del 1939, amb la seva càrrega de llaminadures i de llaunes de macarrons i els retrats del Duce Mussolini, arribà la postguerra, com un dens mant de grisor, de tristesa general i contagiosa que va caure per cobrir-ho tot. No era només aquella fam constant, insalvable, desesperant i injusta, especialment cruel pels vençuts, era una tristor que s’arrapava a la pell com la humitat al bell mig de l’hivern i després, a mida que les consciències infantils s’anaven despertant, la intuïció primer i la certesa després d’una derrota de la qual només semblaven lliurar-se aquells que, de cor o per interès, van decidir anar pel món lluint una camisa blava.
Innocències trencades, nens que van deixar de ser-ho abans d’hora a base de parar l’orella a les converses dels grans, de que a les escoles els prohibissin la llengua que els havien ensenyat les seves mares, de ser mirats amb menyspreu per altres nens, els fills dels veranejants, una sort de pijos de l’època, als pares dels quals els va mancar temps per barallar-se amb els falangistes per fer-se amb les rengles de l’Ajuntament a penes havien entrat els primers blindats italians pel Camí Ral. I tot això mentre l’exèrcit que s’havia aixecat en armes contra el govern que havia jurat defensar tenia el cinisme de jutjar, condemnar i, en molts casos, executar sota l’acusació de rebel·lió militar i traïció a gent de bé l’únic delicte dels quals era haver lluitat per la legalitat. Esgarrifa saber que molts dels condemnats no van fugir confiats en que no havent fet res d’il·legal, res no els podria passar.
Les paraules poden dissimular els sentiments. Les mirades no. Desconeixem què va ser el que de debò va passar aquells anys i ho seguirem desconeixent perquè només tenim les dades fredes, no tenim els sentiments, les sensacions. Ells, però, aquells nens que ara ja són avis, es van obrir a la vida en aquest ambient i això, tant és quant de temps hagin viscut i les alegries o dissorts que els haurà brindat la vida, els ha deixat petja. Una traça que apareix en les seves mirades quan recorden en silenci, frases mudes que no queden enregistrades a la gravadora però que diuen molt més de la postguerra que totes les paraules que puguin encadenar.
He passat moltes hores del darrer mes escoltant i intentant comprendre. El treball final que hem fet a quatre mans amb l’Agnès Céspedes donarà les explicacions, parlarà de la gana, de les escoles i els seus mestres, dels jocs i de les botigues de l’època buscant fer una composició de l’ambient que hi havia, si més no a Premià de Mar, i tot plegat anirà il·lustrat amb fotografies i documents que ens han deixat els mateixos entrevistats. El repte haurà estat reflectir els sentiments, allò que hem llegit en les mirades dels protagonistes ara que encara estan amb nosaltres, perquè els que vinguin darrera nostre, comprenguin.

Poques cultures com les d'algunes nacions índies nord-americanes han expressat tradicionalment tant de respecte i atenció pels seus grans, segurament perquè la seva cultura és bàsicament oral i, per tant, escoltar les històries dels avis ha estat la manera de transmetre-la després a les següents generacions. No ens enganyem, avui en dia això ja no és així tampoc entre els nostres idealitzats navajos i companyia, tan idiotitzats davant de la televisió o més que com ho estem nosaltres. Gràcies als déus queden encara un grapat d’irreductibles entestats en mantenir l’esperit de les coses, encara que sigui mitjançant les tecnologies actuals. Aquest seria el cas d’aquesta noia que es fa dir Wayquay, descendent dels Anishnabe, és a dir, una Ojibwa. La cançó es diu The grandfather song, La cançó de l’avi.