FLYING TIGERS

De dalt a baix el logotip i una recreació d'un P 40 dels Flying tigers. Les dues fotografies són d'en Dick Rossi, una de recent i una altra de la seva època d'aviador a Birmània.

Cada any, el primer cap de setmana de maig, se celebrava a les pistes de l’aeroport Gillespie de El Cajon, a prop de San Diego, a California, un festival anomenat Wings over Gillespie. El festival reunia avions d’època, la majoria encara en condicions com perquè els visitants aficionats a l’aviació els poguéssim veure volar.
De crio les meves pel·lícules favorites eren les d’avions de la Segona Guerra Mundial. Les vèiem els dissabtes a la tarda a aquella tele en blanc i negre de casa que tenia a sobre la maqueta d’un bombarder B 24 Liberator que havia muntat el meu pare, de manera que l’escenari era adient. Què els diré? ‘Escuadrón 633’, ‘La batalla de Inglaterra’, ‘Almas en la hoguera’, ’30 segundos sobre Tokio’, ‘Sólo los ángeles tienen alas’, ‘Dos en el cielo’ i unes quantes més. Imaginin, amb aquest background infantil, el que em va suposar veure per primera vegada els Mustang, els Wildcats, els Hellcats, els Thunderbolt, i fins i tot un enorme bombarder B 17 entre molts d’altres ocellots fent cabrioles i combats simulats sobre els nostres caps. Veient aquells vells caces enlairats em vaig sentir com el protagonista de ‘El imperio del Sol’ de l’Spielberg quan els P 51 ataquen la base japonesa on els tenen al camp de presoners. Només em faltava cridar allò de ‘El Cadillac del cel!’, però no tenia esma per cridar res. Només agraïa que, una vegada més, els States em regalessin un bitllet de primera per revisitar, corregides i augmentades, les fantasies de la meva infantesa.
Per la meva feina he conegut personatges més o menys il·lustres, de la política o de la música per exemple, però mai de la vida havia considerat demanar-los un autògraf. Sempre m’havia semblat una estupidesa tenir com a tresor la signatura d’algú conegut, ves a saber gràcies a quins mèrits. Aquesta postura meva, però, va mantenir un parèntesi necessari el diumenge set de maig del 2000.
La imatge que recordo d’ell, és exactament la mateixa que veig ara en les fotos a internet: un avi tranquil, somrient, relaxat, amb l’expressió de calma que dóna saber enllestida la feina. Aquell diumenge John Richard –Dick- Rossi somreia sota el seu bigotet blanc. Vestia texans blaus, samarreta blanca i caçadora de vol, i es protegia el cap de la duresa del sol de El Cajon amb una gorra amb el logo dels Flying tigers, l’esquadrilla de pilots voluntaris amb la qual havia combatut als japonesos als cels de Birmània abans de que els Estats Units entressin oficialment a la Segona Guerra Mundial. Jo portava enrotllat a una mà el pòster de l’event i li vaig demanar si me’l podia signar. Després de somriure coquet, va escriure sobre el bord d’atac de l’ala del Hellcat que il•lustrava el cartell: ‘Dick Rossi. AVG. Flying tiger pilot’. Aquest pòster, al costat del de l’edició del festival de l’any següent, està convenientment emmarcat a una paret del meu estudi.
Sobre els Flying tigers –un nom proposat per madame Chiang Kai Chek- ja n’havia fet algunes lectures abans de conèixer el senyor Rossi, però si no em falla la memòria la primera referència clara la tinc d’una sèrie de la tele dels primers vuitanta que es deia ‘Los cuentos del mono de oro’ i on el protagonista, Jake Cutter, pilot d’un hidroavió que es deia ‘Cutter’s Goose’, havia portat una vida prou moguda, essent veterà de la República a la guerra civil espanyola, i després pilot dels Tigers. No em diran que el plantejament no era, com a mínim, evocador.
Rossi havia declarat el 1986 en una entrevista al San Diego Union Tribune, que quan un és jove busca l’aventura per sobre de qualsevol altra cosa, i això va ser el que el va portar a deixar la seva còmoda plaça d’instructor de vol a Pensacola amb 25 anys per unir-se a la colla d’aviadors -mig aventurers romàntics, mig mercenaris-, del General Chennault i el seus Curtiss P 40 Warhawk amb la boca de tauró pintada al musell. La cosa era abatre Zeros japonesos sobre els cels de Birmània a 600 pavos al mes, més 500 extres per cada enemic abatut. El bo d’en Dick va abatre sis avions, així que facin els seus números. Una pasta en aquella època.
Avui volia parlar-los del festival de Gillespie, però llegeixo al Union Tribune del 17 d’abril que els preus del combustible s’han disparat tant que els organitzadors han hagut de suspendre el festival per primera vegada en els darrers 13 anys. Després havia pensat lligar-ho amb la història de Dick Rossi i el meu pòster, però l’edició del Los Angeles Times del 28 d’abril publica la ressenya de la seva mort a casa seva a Fallbrook a causa d’una pneumònia als 92 anys. La mort es va produir el mateix 17 d’abril. Ja saben: una d’aquelles coincidències.
No són bons dies pels aventurers romàntics.



Recordo la banda al davant de les oficines de l'aeroport Gillespie, bastant més escassa que la formació de Glenn Miller que apareix al vídeo, però li posaven ganes. Vaig estar una estona veient-los ballar per parelles aquest In the Mood, mentre jo m'amagava d'aquell sol de justícia sota les ales d'un P 51 Mustang. Elles arreglades i somrients, ells amb les caçadores de vol malgrat els trenta i tants graus que hi havia a El Cajon. Jo només pensava en quantes històries atresoraven aquells avis. Després de la mort de Dick Rossi només queden vius quatre Flying tigers.

PUPES

Posats a complicar la vida, els problemes tenen la rara habilitat d’amuntegar-se els uns sobre els altres. Entre una cosa i l’altra he anat bastant atropellat des de principis d’any acabant amb urgències literàries, i amb dead line marcada al calendari. I a més, fins fa poc més d’un mes, coix.
Anar coix no impedeix escriure, com he pogut comprovar; són dues coses perfectament compatibles ja que servidor encara no escriu amb els peus. Un pot fer vida relativament normal anant coix, però no es fa gens agradable anar pel món amb un trencament fibrilar al tibial interior dret. I menys encara si la lesió es complica després amb una periostitis.
No els donaré ara una lliçó de medecina esportiva explicant que cony vol dir tot això. N’haurà prou amb dir que són pupes típiques de la gent que corre, que fan mal, i que la cursa de Sant Silvestre de Barcelona – el llunyà 31 de desembre - se’m va complicar de valent.
D’aquest darrer cap d’any, abans que el raïm, el cava i el show de TV3 amb les campanades des de la torre Agbar, em quedarà per a la història la meva pròpia imatge, trista figura al passeig marítim de Barcelona, a mig camí entre el poliesportiu de la Mar Bella i el restaurant La Oca, només vestit amb les malles i la samarreta de la cursa amarada de suor, tremolant de fred i cantant a crit pelat la cançó Dignity dels Deacon Blue que sentia des de l’MP3. Un tema apropiat ja que, malgrat la trencadissa, vaig acabar la cursa. Digueu-me baturro. També perquè cantar a tot drap la història d’un vaixell que es diu Dignitat va ajudar-me a tenir a ratlla les llàgrimes que se’m volien escapar galtes avall del puto mal que em feia el turmell, tot esperant que arribés l’equip de rescat.
Potser en el futur també recordaré l’individu que se’m va acostar, prescindint del fet, fútil potser, que jo estava cantant a la meva bola, per dir-me que en unes hores aquell passeig s’ompliria de gent d’allò més perillosa. O encara l’al·lucinació que vaig tenir de veure un munt de ninjes corrents per la platja. Els individus i individues s’aturaven de tant en tant a consultar uns papers que duien a les mans, il·luminant-se amb els frontals, i després sortien disparats corrents en totes les direccions. Si ningú em preguntava, jo convençut que el vespre del 31 de desembre la Mar Bella estava presa per un exèrcit ninja amb les pitjors intencions, fins que en un moment de clarividència vaig percebre que la cosa no era més que una cursa d’orientació amb els seus participants amb malles i samarretes tècniques negres, i els seus frontals per il·luminar-se i llegir els mapes que portaven. Sembla mentida com es pot arribar a anar l’olla en determinades circumstàncies.
No es pensin: traumatòlegs, relaxants musculars, antiinflamatoris, ecografies, ressonàncies magnètiques i quaranta sessions de fisioterapeuta després, encara no m’atreveixo a córrer ni a anar a muntanya, però sembla que la cosa està més o menys controlada. Afortunadament puc agafar la Bèstia, la meva bicicleta, i fer unes quantes milles pedalant. I dic afortunadament no perquè consideri que la pràctica de l’esport és bona per bla, bla, bla... És que m’estava començant a canviar el caràcter, ja saben, mala llet, mala bava, mala hòstia, diguin-li com vulguin. No m’havia adonat mai de la necessitat de desfogar el cos de les tensions que es van acumulant dia rera dia. O potser es va combinar la lesió amb el dead line que els deia abans i el còctel va resultar ser explosiu. Cada setmana preguntava als físios (mil gràcies a la Sara, l’Anna i el Xavi) si ja podia agafar la bicicleta, i cada setmana em deien que tingués paciència, que la recuperació era lenta. I jo cada setmana em pujava més i més per les parets.
Però en fi. En qualsevol cas no podia perdre de vista que al mateix físio on anava hi havia gent amb pupes considerablement més serioses que una periostitis: pacients recuperant-se d’accidents greus o d’operacions complicades, de maluc, d’espatlla o de genoll. Gent que ja hi era quan vaig arribar i que continuava sent-hi quan vaig marxar per pujar-me de nou a la bicicleta. I ves a saber durant quant de temps hi seran encara. Ara no me les donaré del que no sóc: la meva lesió era la més important per a mi i quan abans me la tragués de sobre, millor, però un acaba entenent que quan no hi ha més que carregar-se de paciència, s’han de treure les forces d’on es pugui i procurar no perdre de vista les dimensions reals del problema. I estalviar-se la mala llet per quan un està sol a casa, que ningú no en té la culpa si se t’ha trencat el puto tibial fent el cabra el darrer dia de l’any.

Avui, naturalment, una història coixa. Els la porten The Hellacopters: 'Same Lame Story'.

LA NOVEL·LA

Quan va acabar d’escriure la novel·la, ja feia prop de dos anys, va començar a rumiar què fer amb ella. Les opcions passaven per buscar un editor que se’n fes càrrec, o provar per la via d’un concurs literari. En aquells dies d’il·lusió per l’objectiu assolit, encara no havia descobert que una novel·la, si ha d’anomenar-se d’aquesta manera, no s’acaba quan un escriu la paraula Fi, o alguna filigrana de la mena de la data i el lloc, o els llocs, on havia estat escrivint el text. ‘El Masnou, Mosqueroles. Setembre 2006’ havia escrit ell tan feliçment donant per tancada l’aventura d’aquell llibre. La novel·la s’havia acabat d’escriure, però faltava la part més important: re-escriure-la.

Perquè, efectivament, una lectura superficial del text un parell de setmanes més tard, va treure a la llum algunes frases francament millorables i algun paràgraf perfectament prescindible que no feia més que afegir confusió a la trama. Preocupat pel descobriment, va iniciar una nova lectura de l’original armat amb un retolador vermell, com havia fet abans tantes vegades, capítol a capítol, mentre els escrivia, i encara sobre una primera impressió del text complet sobre paper reciclat. Com era possible que se li haguessin escapat tants errors, tantes frases buides, tantes discordances de gènere i número... On tenia el cap?

Amb l’original sembrat de ratlles i anotacions vermelles va asseure’s de nou davant de l’ordinador per corregir el document de Word que ja havia donat per definitiu. De fet, va pensar, un cop fetes les correccions hauria de trepitjar les còpies de seguretat que havia fet al disc dur extern, i millor si se’n recordava de destruir el CD amb el text antic, si no volia córrer després el risc de fer-se un embolic entre la nova versió i l’antiga.

Acabada la correcció, els dubtes no van desaparèixer. Havia llegit i corregit el text tantes vegades que es creia incapaç de trobar més errors per ell mateix. Segur que n’hi havien i que se li escapaven, els molt cabrons. Només una lectura per part d’una altra persona, no tan contaminada com ell mateix per la novel·la, faria sortir a la superfície les errates amagades darrera de ves a saber quina línia. Les molt putes.

Una amiga va ser l’encarregada de llegir-se el text però, com passa amb les millors amigues, va prestar més atenció a emocionar-se més o menys amb les peripècies dels personatges que no pas a anar de cacera rera els follets amagats. Potser caldria afegir-hi una correcció més professional.

Un nou amic, estudiant de filologies vàries, va ser el nou lector de la novel·la. Aquest treball requeria de temps i, com que es feia en règim d’amistat i no contractual, va trigar el que havia de trigar, que no va ser poc. Res a dir per part de l’autor que estava convençut i agraït per tenir la seva obra, finalment, neta d’impureses.

Havien passat alguns mesos, els que havia trigat el filòleg a acabar la seva correcció, i entretant l’autor ja havia decidit que el text aniria, definitivament, a un concurs. Un parell d’amics més, gent de fe, van llegir-se còpies del primer original, ja no tant per comentar els aspectes més formals, sinó per indagar sobre les possibilitats del text a un premi. I en aquestes que el calendari, lent i avorrit tantes vegades, acceleradíssim quan menys convé, va acostar perillosament la data del lliurament dels originals pel concurs. Novament l’autor es va veure abocat a l’avorrida tasca d’introduir a l’ordinador les correccions practicades pel filòleg, sense oblidar-se de trepitjar novament l’arxiu al disc dur extern i enviar a parir panteres el CD amb la versió anterior de la novel·la.

Però mai no està de més fer un nou cop d’ull després d’una correcció que ha implicat la supressió de fragments substancials del text, de manera que l’autor, traient les ganes de la necessitat, encara va fer una nova impressió i una nova lectura amb el retolador vermell a la mà que, vés per on, va significar noves ratlles i noves anotacions que introduir a l’ordinador.

Prou! Que quedava alguna cosa? Potser. No. Segur! Però ja no li quedava temps: fotocòpies, correu certificat i visita a Barcelona a registrar la novel·la.

L’autor va descansar durant escassos vint minuts. Després, lluny de pensar en les possibilitats del concurs, se li va manifestar al davant un enorme forat negre. De seguida va comprendre que per omplir-lo, no li quedava una altra que començar a imaginar la trama i els personatges d’una nova novel·la.

Ja que parlem de novel·les, permetin-me d'introduir aquest homenatge al més gran, si més no al meu entendre: John Steinbeck. És una balada d'aires country a càrrec d'un cantautor canadenc que es diu Don Charbonneau. La cançó es diu The night John Steinbeck died.