Un home bo

Deu d’haver alguna diabòlica disposició universal mitjançant la qual la gent més necessària en un moment determinat va i se’ns mor. Els pobres, com és evident, no ho escullen pas d’aquesta manera; simplement passa. Els camins del Senyor, i totes aquelles coses. Pensava en aquesta sensació fatalista, i en l’explicació resignada que els creients donen a tot allò que no entenen, quan el 19 de juny em vaig assabentar de la mort de Vicenç Ferrer, allà lluny, a Anantapur, a l'Índia. A casa seva.

No entraré aquí a glossar la figura de l’ex-jesuïta ni la seva tasca entre els més humils d’un país ja prou ple de pobresa com és l’Índia. Tothom n’ha parlat a bastament tots aquests dies, i no és aquesta la funció d’aquestes Homilies. Però sí que m’agradaria comentar que a en Vicenç se’l trobarà a faltar, i molt. Per suposat allà on feia la seva tasca -tot i que la seva dona, l’Anna, i el seu fill Moncho continuen amb la seva fundació-, però també a aquesta banda nostra del món. No és que aquí ens calgui suport econòmic ni tècnic per, per exemple, trobar aigua com Vicenç Ferrer va oferir a la seva arribada a l'Índia a principis dels cinquanta -ja saben, aquí tenim aquell invent tan reeixit que és l’aixeta, que no acostuma a fallar-, però sí que necessitem referents de conducta com era ell.

A veure: no seré tan ingenu –ni tan hipòcrita- com per dir des d’aquí que tants de nosaltres com fos possible ens hauríem de convertir en abnegats treballadors de la pietat, la caritat i la solidaritat, i a dedicar la nostra existència a la millora de les condicions de vida dels més desvalguts. De fet n’hi hauria prou amb que cadascú fes les seves coses respectant els demés, fos a l’Índia, o a qualsevol dels nostres barris plens de necessitats, on més que un heroi el que cal és una bona gestió des de les administracions, però això ja seria tot un altre tema, i ja m’estic anant per les branques. Si considero que gent com en Vicenç Ferrer era un referent és perquè tot al nostre voltant ens empeny justament cap a la postura contraria. No em voldria posar ara amb un discurs amb tuf de moraleta, però és que la cosa és d’escàndol si s’hi aturen a pensar. Allà on se’ns empeny a treure el màxim possible de fama i diners -i una buidor interior més que absoluta- de la mà d’una llei del mínim esforç que sempre acabarà per resultar enganyosa i finalment falsa, el model que ens ensenya la vida de Vicenç Ferrer i de tants d’altres en la seva línia és el de l’èxit mitjançant la cultura de l’esforç i del sacrifici, sempre al darrera d’un objectiu definit. Conceptes, com poden apreciar, tan antics com la història i de música tan rància segons l’estilisme actual.

Així que sortir-se del main stream no acaba de resultar una postura atractiva en aquests temps nostres, i menys encara si per fer-ho un s’ha d’enfrontar a governs, empreses, buròcrates, jerarquies diverses i a la incomprensió general, i tot per tirar endavant un projecte que l’únic que busca és dignificar la vida de gent que només ha comès el delicte de néixer al lloc equivocat en el moment equivocat. A Vicenç Ferrer li van fer la vida impossible els mateixos jerarques de les zones on servia. El 1968 la pròpia primera ministra Indira Ghandi va haver d’intercedir per evitar la seva expulsió de l'Índia, tal com s’explica al web oficial de la seva fundació. Anar per lliure fent el que es cregui oportú en cada moment, sempre ha resultat una actitud incòmoda pels que governen els seus jardinets. I si els habitants d’aquests jardinets descobreixen a més que hi ha coses que es diuen dignitat i justícia, la tasca de qualsevol missioner arriba a ser veritablement perillosa.

A tot això n’hi ha que s’estimem més fer veure que la cosa no va amb ells, com la Conferència Episcopal que no s’ha desesperat gaire per acomiadar Vicenç Ferrer. Algú li hauria d’explicar a en Rouco i la seva gent que són personatges com Vicenç Ferrer o Pere Casaldàliga els que portarien feligresos a les esglésies, i no la consagració del Sagrado Corazón, allà baix, a Getafe.

S’ha anat un home bo i humil, que si alguna vegada va fer soroll va ser per clamar per la justícia i en tot cas, obtenir més recursos per seguir tirant endavant la seva missió. Aquests dies es demana la candidatura de la seva fundació pel premi Nobel de la Pau. No és que el premi en sí sigui cap prodigi d’honor si tenim present que l‘ostenten personatges tan sinistres com Henry Kissinger o Iasser Arafat, però com ha dit Moncho Ferrer, els premis són publicitat i amb ella arriben els recursos. Jo ja el vaig votar com a Català de l’Any, i ara demano també el Nobel. Tot sigui per la gent d’Anantapur.

Un altre personatge molt influït per tot allò que va veure i aprendre a l’Índia, evidentment en un registre molt diferent al de Vicenç Ferrer. George Harrison amb una de les seves millors cançons en solitari: My sweet lord.