dissabte, de novembre 14, 2009

Lligueta interna del grup fotogràfic Argent. Tema 'Moviment'. Blanc i Negre. Helicòpter bombarder sobre La casa de los pinos. Daroca, Saragossa. Agost del 2009





REBEL

Una BH 'de passeig' blava, com la que tenia els anys 70 per rodar el meu món


El Camí del Mig no era ben bé com és ara. Ningú no hi havia pensat encara a convertir-lo en una alternativa viària a la Nacional II o a l’autopista que li passa just per sobre, de manera que no estava cimentat, com està ara mateix. Potser era per això -perquè a penes hi tenia trànsit i perquè, oblidada la seva funció mil·lenària de ramal de la Via Augusta, només era una pista de sorra que unia les finques que conreaven flors al sud del Maresme-, que sovint les nostres bicicletes patrullaven el Camí del Mig, marcant territori.

Hi pensava l’altre dia, pedalant pel nostre Camí direcció nord per la pujada que porta a un local on d’uns anys ençà la gent s’hi aplega per ballar country. Era una patrulla dominical amb el meu soci d’aventures Marc Legolas. Havíem de tirar arrambats tots dos al mur de la dreta per deixar passar els cotxes que ens avançaven mentre els seus conductors ens miraven malcarats, com si els ofengués la nostra presència a la pista. Comprendran que poc es pot marcar territori d’aquesta manera, maleïts rosegadors! No és que sigui procliu a la nostàlgia però és que hi ha coses que ja estaven prou bé com estaven, què volen que es hi digui. I sí, tot i esbufegant, vaig enyorar els anys en què pedalar pel Camí del Mig volia dir tornar a casa amb un dit de pols a les cames, quan no directament de fang.

És clar que les bicicletes tampoc no són les mateixes. No és que en Marc i jo tinguem màquines high luxury, precisament, però tres plats i vuit pinyons donen prou possibilitats. Quan el Camí del Mig era la nostra Mother Road les nostres cavalcadures per no tenir no tenien ni canvi de marxes. El meu germà i jo rodàvem el món amb sengles BH: ‘Beistegui Hermanos’, genuí ferro d’Àlava. Per qualificar-les d’alguna manera, els venedors les presentaven com a bicicletes ‘de passeig’, cosa que a tipus durs com nosaltres no ens feia massa gràcia. Amb aquest qualificatiu, pensava jo en la meva feliç infantesa, només faltava que la bici portés lligada al manillar una cistella de vímet amb un ram de lliris sortint del seu interior. Potser era per això que les tunejàvem, valgui l’expressió, desmuntant peces a priori inútils com ara els protectors de les cadenes, la qual cosa donava a les màquines un aire més agressiu i, de pas, també a nosaltres, que sempre portàvem les cames tacades de greix.

La BH de ‘passeig’ conformava juntament amb la Torrot i no sé si també amb alguna Peugeot, el best seller de les bicicletes de l’època. Després hi havia les de tota la vida, de barra fixa i manillar pla, i finalment les de ‘curses’. I després hi havia aquelles altres que ens provocaven somnis humits. Bàsicament recordo la ‘Bicicross’, també de la BH, i sobretot la Derbi Panther, amb una sort d’amortidors i cavi de marxes. A la colla hi havia un individu que en tenia una, i pedalava sobre ella pel Camí del Mig com si fos en Peter Fonda a ‘Easy rider’.

Superat el cau dels line dancers, vaig recordar aquella mateix pujada trenta i tants anys enrere amb les nostres BH i aquell tipus de la Panther, pedalant per baixar a l’hípica de Can Rosell, a Vilassar de Mar. L’hípica era un destí habitual quan havíem aconseguit recollir una mica de pasta per gastar-nos en una hora de passejada a cavall i, en aquells temps, la manera més adient d’arribar-s’hi era anant en bicicleta pel Camí del Mig. En tot cas, un altre dia parlaré de cavalls, però avui toca fer-ho de bicicletes... i de música.

De tornada a Premià, desfeta ja la partida ciclista, vam baixar a casa dels avis i allà va passar una d’aquelles coses aparentment sense importància però que per algun motiu no oblidem mai, i que atrapen al seu voltant activitats, gests, rostres i paisatges formant tot plegat un sol paquet. A la tele, un vell i enorme artefacte en blanc de negre que cobria la pantalla amb una persiana de fusta, feien un programa musical i allà vaig descobrir una de les peces que més he gaudit des d’aleshores: era ‘Music’ de John Miles, un cant d’amor a la música que Miles interpretava conjuntament amb Bob Marshall al baix i Barry Black a la bateria. ‘Music’ es va quedar des d’aleshores, parlo de l’any 1976, indivisiblement associat a aquelles BH i a la ruta del Camí del Mig per anar a Can Rosell.

L’altre dia, 45 quilòmetres de bicicleta després i mentre buidàvem la primera cervesa del diumenge a casa d’en Marc a Vilassar de Dalt, li vaig explicar al company aquesta història. Aleshores ell, sempre murri, va treure un vell vinil i instants després ‘Music’ tronava pels bafles amb el beneït fregit del disc de fons. Llavors vaig fixar-me en la portada de l’LP i en el seu títol: ‘Rebel’. La paraula clau, vaig pensar, per definir el que érem el 1976 i el que, com bonament podem, intentem seguir sent.



Aquest vídeo de la BBC correspon a l’època en què ‘Music’ estava als Hit Parade, de manera que devia de ser molt similar al que vaig veure a casa dels meus avis el 1976.