Ei, Mestre!

Aquest és l'avatar d'en Martí Rosselló, versió The Simpsons. Gràcies als amics de La Cajanegra

Sí, ja ho sé que arribo tard, que hores d’ara tots els blocs d’amics, coneguts, saludats i oportunistes han complert ja amb la cerimònia del teu obituari. Ja em sabràs disculpar, però és que m’he passat la setmana escrivint sobre tu a la Ràdio, gravant a gent que parlava sobre tu, davant de l’editor digital recollint moments compartits i d’altres que han passat des de diumenge... I després, davant del micro, mirant de tenir una actitud artificialment serena, mentre mirava d’explicar a la ciutat, com bonament he pogut, el que havia passat: que te’ns havies mort a una vorera del carrer Eixample, que en l’enterrament l’església de sant Cristòfol estava a rebentar de gent i que l’Àngel, en Cesc, en Jaume i sobretot la Toni, ens havien fet saltar les llàgrimes a tots plegats amb les lectures que havien escollit i les seves paraules sobre tu. Encara avui he obert el ‘Premià Notícies’ explicant que la nova biblioteca de can Farrerons portarà el teu nom. Segur que l’avi Salvador Moragas no t’ho tindrà present, al cap i a la fi ha estat una decisió terrenal i tu no has tingut veu ni vot al respecte. En fi; ja us ho parlareu per allà dalt, al paradís dels lletraferits.

Total que ja es divendres al vespre i ara, amb una mica més de calma i serenor, potser que ja podré posar-me al dia pel que fa al tema del bloc. De fet només fa una setmana i un dia que vam estar junts darrera del teu taulell de bibliotecari de can Manent fent un cop d’ull al material que m’havies recollit de casa teva per preparar el llibre sobre la transició política a Premià. Mentre ens ho miràvem va arribar la Maribel i quasi immediatament un munt de xavals i no tan xavals demanant-te llibres, vídeos i torn als ordinadors, de manera que vaig veure que hi havia massa feina per entretenir-te i et vaig demanar per la primera part de les memòries de Jordi Pujol, però com que no hi era em vas dir que tenies el llibre a casa i que me’l portaries dimarts a la Ràdio. Aleshores no podíem saber que per dimarts ja t‘hauries begut la teva darrera Estrella.

El mateix dijous vaig estendre tots aquells papers, pòsters i fotografies sobre la taula del menjador de casa. Va ser emocionant perquè tota aquella documentació que per a tu eren retalls de la teva millor joventut, per a mi ho eren de la meva infantesa i primera adolescència. Ja ho he escrit en alguna banda que nosaltres, la meva colla, no enteníem massa bé què estava passant aquells anys convulsos però que l’entusiasme amb què ho vivíeu els nostres grans era tan contagiós que ens arrossegava a tots plegats, encara que fos per reivindicar que volíem Donuts sense forat i més Conguitos a les bosses a les nostres manis de joguina, sense Grissos ni pilotes de goma volant per arreu.

Deia que hores d’ara pràcticament tothom ha dit ja la seva sobre tu, la immensa majoria sobre la teva figura com a escriptor i comentarista. Ja ho entenc que sigui així. Suposo que jo podria fer alguna cosa per l’estil, parlant dels teus consells sobre els meus primers escrits, o aquells ‘Mítings de l’Asmàtic’ que fèiem a la Ràdio comentant notícies del PN en pla kamikaze –mai no volies saber prèviament sobre el què et faria opinar-, però com que resulta que tu i jo ens coneixem des de fa... 36, 37 anys? em ve més de gust aportar coses que recullo de la meva primera pàtria, la meva infantesa, els anys del Cau al Camp del Rector quan tu, en Vadó i companyia, ens vàreu fer votar als nens i nenes que ens hi aplegàvem el nou nom de l’Agrupament i va sortir allò de ‘Panda Premià’; vots en una educació laica i no sexista, i parlo del 1972! O la meva primera nit a muntanya, a Sant Mateu -‘Estic cansat!’; ‘Jo també!’, em vas contestar-, escoltant al porxo de can Gallemí amb la sorpresa dels meus 9 anys aquells ‘hits’ de l’època, els locals de Llach, Raimon, Serrat i tots els altres, i els d’importació: Pete Seeger; Peter, Paul and Mary i les adaptacions de Bob Dylan i Joan Baez. Cada cop que sento una guitarra i gent cantant –un fet cada cop més infreqüent- recordo aquella nit.

O aquella altra patrulla des de Sant Celoni fins a Arenys de Mar amb acampada al Montnegre –en Vadó ens va donar canya de valent aquell cap de setmana-. Al bar de l’ermita de Sant Martí hi havia la tele posada i hi feien aquella sèrie que feia en David Carradine que es deia ‘Kung fu’. A mi m’encantava la sèrie i et vaig demanar permís per anar a veure-la. Però tu, esgotat, em vas contestar ‘Vols dir que no hem tingut prou kung fu per avui?’

Des d’aleshores, d’una o altra manera, sempre has estat present. Fins i tot quan vaig ser fora, vivint als States, va ser quan em vaig llegir l’‘Anna K’.

I 37 anys després, te'n vas amb només 56! Potser sí que ens calia una mica més de kung fu. No trobes, Mestre?

De les cançons que van sonar en aquella primera nit meva a muntanya, al porxo de can Gallemí, la que més em va impressionar va ser la versió catalana d'aquest clàssic de Peter, Paul & Mary: 'The cruel war', especialment quan la noia li diu al xicot que marxa cap al Vietnam que es tallarà les trenes i es vestirà d'home per acompanyar-lo al front. No recordo en Martí cantant ni tocant la guitarra, però sí mirant-s'ho tot plegat amb els seus ulls blaus i el seu etern somriure.