Dels transistors als IPhone

Demà farà 30 anys d’allò que es va anomenar ‘la nit dels transistors’. Corria el 23 de febrer del 1981 i al Congrés dels Diputats s’estava votant la investidura de Leopoldo Calvo-Sotelo com a president del Govern Espanyol. La votació es va veure interrompuda per l’entrada en escena d’un individu amb bigoti, pistola i tricorni que, acompanyat per altres guàrdies civils, va segrestar la voluntat de la societat espanyola representada pels seus diputats. Ja s’ha explicat milers de vegades el que va passar en les hores següents, tot i que estudiosos i amants de les conspiracions insisteixen, 30 anys després, que encara queden serrells per aclarir sobre les veritables intencions del cop i la figura dels seus organitzadors.

He volgut destacar l’apel·latiu de ‘la nit dels transistors’ a aquella nit de tensa espera fins que el Rei no es va decidir a sortir per televisió, perquè va ser la ràdio en tant que emissores, però també entesa com aquells entranyables transistors a piles, un dels elements que van ajudar a fer fracassar l’intent de cop d’estat. Fins i tot dins el segrest de l’interior del Congrés, gràcies a les seves petites ràdios els diputats van poder saber el que passava a València, com després sentir el parlament del Rei i que aquell sainet havia fracassat. Així van poder contraposar la informació a la mentida deliberada, a la desinformació amb la qual els intoxicaven els guàrdies civils.

Avui, 30 anys després, són milions de ciutadans als països àrabs i del Magreb que burlen la censura, les mentides i la desinformació amb què els pretenen sotmetre els seus dirigents corruptes. Els transistors a piles són avui dia quasi una relíquia, però les xarxes socials d’internet, els blocs i els telèfons mòbils de darrera generació fan inútil els esforços dels sàtrapes, com feien els transistors amb els guàrdies civils del Congrés. Els ciutadans veuen en temps real el què està passant i passen consignes de mobilització que es multipliquen exponencialment en un marge de minuts, un fenomen que, si ho recordem, va tenir un precedent a Espanya dos dies després dels atemptats de Madrid de l’11 de març del 2004.

Ara és el poble el que té la veu. Un ciutadà amb un mòbil és un enviat especial a primera línia que retransmet al món el que passa des dels carrers bombardejats de Bengasi. Gadafi, com la resta de dictadors, només fa el que pot fer: seguir bombardejant el seu poble ja que no el pot silenciar. I sap que no guanyarà.