dimarts, d’abril 26, 2011

Europa: populisme i feixisme


Timo Soini, el líder del partit d'extrema dreta finalandés 'Autèntics finlandesos'.

Editorial de la Tertúlia Política de Ràdio Premià de Mar. 19 d'Abril del 2011.

Darrerament ens arriben notícies més que preocupants des de la vella Europa. El paradigma del respecte als drets humans, tota una cultura sorgida a partir de la Revolució Francesa, està presentant símptomes d’una deriva cap al populisme de la pitjor espècie. El darrer cas l’hem tingut aquest mateix cap de setmana amb els resultats de les eleccions a Finlàndia. Un país que molts posen de manera entusiasta com a model a seguir per a tota la resta, ha posat un partit de la ultradreta més xenòfoba, ‘Autèntics finlandesos’, en la tercera posició en nombre d’escons al Parlament. La formació que lidera un tal Timo Soini ha aconseguit 39 escons mentre que els socialdemòcrates de l’SPD tenen 42 i els conservadors de la Coalició Nacional en tenen 44. Amb aquest resultats no resulta impossible que acabin entrant al govern. L’única condició que posen és que Finlàndia no participi sota cap concepte en el rescat financer d’altres socis de la Unió, com ara Portugal.

Si als resultats d’aquestes eleccions afegim la important presència ultradretana a països com França, Holanda, Suècia o Itàlia, o la nova constitució d’Hongria, ultracatòlica i ultranacionalista, que ha merescut fins i tot els retrets del secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, veurem que la cosa no és un simple refredat.

Fixem-nos que el discurs és en tots els casos el mateix: populisme, antiimmigració, antiislamisme, autieuropeisme i retallades de les llibertats individuals. Contra això la recepta és un combinat de més Europa, més cultura, i més mà dura contra la corrupció dels governs. I també seria interessant que els partits ‘tradicionals’ recuperessin el nord, baixessin al carrer i es preocupessin sincerament dels problemes dels ciutadans.

dimarts, d’abril 12, 2011

Parar, reflexionar, discutir.


El conseller de Sanitat, Boi Ruiz

Editorial de la Tertúlia Política de Ràdio Premià de Mar. 12 d'Abril del 2011.

“Aquesta generació s’ha de sacrificar per no hipotecar els seus fills”. La frase està prou ben aconseguida en ella mateixa ja que qualsevol que estigui prou sencer no deixaria de sacrificar-se pels seus fills. L’autor de la frase és el president de la Generalitat, Artur Mas, i la va pronunciar a ‘Barcelona Tribuna’ dimecres passat en una conferència amb motiu dels primers 100 dies del seu mandat.

En temps difícils com els actuals, hom espera dels seus líders paraules clares i entenedores sobre la situació en què ens trobem, i fins i tot una sort d’arenga de la mena de les que feia Roosevelt en els anys de la Gran Depressió, o després De Gaulle o Churchill durant la Segona Guerra Mundial. No estem en guerra ni falta que fa, però en casos com aquest s’agraeix sentir un president fent una crida a la unitat ja que el ‘sacrifici’ que se’ns anuncia, l’hem de patir tots plegats, fent pinya com un sol poble en benefici del futur del país i de que els nostres fills no quedin, efectivament, hipotecats.

El que passa és que hi ha maneres i maneres de fer les coses i pel que veiem la part del lleó de les retallades anunciades van a parar a sectors crucials com són l’ensenyament i, sobretot, la sanitat, dues àrees que compten amb àmplies ofertes alternatives en el sector privat. Això vol dir que aquell que es pugui pagar un servei sanitari o un ensenyament privat o concertat no ha de preocupar-se per les plantes hospitalàries tancades o pels boxes d’urgències en stand by mentre no millorin els temps, ves a saber quan.

Una altra frase, aquesta de la mà del principal assessor del president Mas en matèria de sanitat, i president del col·legi de metges de Catalunya, Miquel Vilardell: “Posin el comptador a zero. Parar, reflexionar, discutir i fer un gran pacte de partits amb molta més generositat que la que s’ha mostrat fins ara”.

De moment, el sector sanitari comença a sortir al carrer mentre els mestres es pinten colors de guerra. El Conseller Boi Ruiz i el President Mas, farien bé en escoltar les paraules de Vilardell, que per alguna cosa estan els assessors.

Segurament amb una demostració d’equanimitat per part del Govern, la gent del carrer, ja molt castigada per les xifres de l’atur i per veure astorada com cap dels culpables d’aquesta crisi global no ha passat encara per la presó, acceptarà millor els sacrificis que, sens dubte, ens toca afrontar a tots plegats.

dijous, d’abril 07, 2011

I Zapatero va dir que fins aquí hem arribat



Editorial de la Tertúlia Política de Ràdio Premià de Mar. 05 d'Abril del 2011.

José Luis Rodríguez Zapatero va anunciar dissabte que no encapçalaria les llistes del PSOE en les eleccions legislatives del maig del 2012. No ha estat un gest que sorprengués ningú ja que l’únic dubte era quan anunciaria que no seguiria. Finalment, la reunió del Comitè Federal del PSOE a Madrid ha estat l’escenari escollit.

L’anunci obre ara la batalla per la successió i veiem ja com Alfredo Pérez Rubalcaba i Carme Chacón, sobretot, però també altres noms comencen a situar-se de cara a unes més que probables primàries.

Hi haurà temps sobrat per anar seguint aquests moviments per unes eleccions que els propis socialistes preveuen més que complicades. Ara, tot i que encara queda un any de legislatura, potser seria moment de mirar enrere i tractar d’analitzar la figura d’aquest president arribat a la Moncloa contra pronòstic i en mig d’un dels moments més durs de la història de l’Espanya moderna, el dels atemptats islamistes de l’11 de març del 2004. Un home malalt d’optimisme i de grans promeses, dos elements que, al final, han llastrat el seu govern. Les esquerres somiaven amb un gran líder que retirava les tropes de l’Irak després d’una guerra il·legal i que no s’aixecava davant de la bandera nord-americana en la desfilada del dia de les Forces Armades. L’Espanya perifèrica somiava amb un president que finalment entengués la realitat d’un estat plurinacional i que ens pogués acostar a un maragalià federalisme asimètric. Tots plegats somiàvem en un president capaç d’acabar amb el terrorisme basc i de treure’ns de la crisi.

Finalment, però, els somnis s’han quedat en això, en somnis, i així Catalunya ha acabat perdent la batalla de l’Estatut, ETA, tot i que tocada i afeblida, encara existeix i la crisi demostra estar diabòlicament en forma com demostren les darreres xifres d’aturats. I Zapatero ha acabat fent polítiques liberals sota el dictat de la senyora Merkel.

Zapatero, ZP, com Felip II, no havia enviat les seves naus a lluitar contra els elements i ha entès massa tard que la realitat no sempre es pot maquillar amb un somriure i uns ulls blaus.