La City Lights Books. 05 de Juny del 2006

És de les primeres coses que veig cada matí quan em llevo. El pòster que tinc a l’habitació, emmarcat amb fusta ens tons clars, presenta una foto en blanc i negre de l’aparador de la llibreria i el següent text: City Lights Booksellers and Publishers. A literary meetingplace since 1953. A la seva habitació cada un es posa els pòsters que més de gust li venen: el Che Guevara, la plantilla del Betis o el Darrer sopar de l’actualíssim Leonardo Da Vinci. Jo tinc un pòster de la City Lights Books per unes quantes raons. La primera, i principal, és pels bons records que guardo de la meva estada a San Francisco i, allà estant, de la City Lights. I després perquè els Beatniks, la Beat Generation, ha estat una mena de mite cultural per mi des dels temps que feia BUP al Satorras de Mataró i un professor de llengua –Sergio, es deia- ens va inocular el cuquet del Manifest Beat i totes aquelles coses que provocaven que un, compulsivament, necessités posar-se immediatament a escriure qualsevol cosa sobre un paper. El de San Francisco va ser, de fet, un viatge força literari, o més aviat de mites literaris personals. Usant com a guia un llibre magnífic de Xavier Moret, ‘Amèrica, Amèrica‘, el nostre Nissan Màxima ens va portar des de San Diego cap al nord, via Los Angeles, Santa Bàrbara i San Luis Obispo, fins a la biblioteca Henry Miller, a Big Sur, i als escenaris de John Steinbeck, com el Cannery Row de Monterey i, després de passar al costat del mític circuit de Laguna seca, a la seva pròpia ciutat natal, Salinas, una població certament peculiar, mereixedora d’una Homilia pròpia qualsevol d’aquests dies. En tot cas, a San Francisco ens vàrem encabir a un hostel anomenat Green Tortoise, a Broadway, un antre molt divertit ple de jovenalla i recomanable si un no és un delicat militant. Després de deixar les motxilles a l’habitació, vam sortir a respirar l’aire de la ciutat buscant fer una primera foto nocturna al Transamerica Pyramid Building, un dels icones arquitectònics de San Francisco, però abans ens esperava la sorpresa. Una mica més avall de la cruïlla de Broadway amb Columbus Avenue se’ns presentà la City Lights, el carreró que porta el nom de Jack Kerouac i, a l’altra banda, el Vesuvio bar, la mítica taverna dels beatniks on vàrem veure per la tele en directe com Russell Crowe rebia l’Òscar per la seva interpretació a Gladiator de Ridley Scott. Però si el Vesuvio bar era el catau dels Kerouac, Cassady, Ginsberg i companyia, la catedral -naturalment laica si no pagana-, de la Beat Generation era la City Lights. Fundada el 1953 per Lawrence Ferlinghetti i Peter D. Martin, la llibreria és un veritable referent cultural de costa a costa dels Estats Units i, de rebot, a Europa. Un cop a dintre sobta una certa sensació de provisionalitat, com si el local estigués esperant reformes des del 1953. De fet ocupa dos edificis contigus i a un d’ells es pot veure al terra el rètol on s’indicava l’entrada a l’estudi d’un fotògraf, ves a saber en quins anys. A diferència del Vesuvio –al cap i a la fi un bar és un bar-, per entrar a la City Lights i respirar el seu encanteri, la seva llegenda, cal una certa preparació espiritual, del contrari un corre el risc de no veure més que llibres apilats a un munt d’estants durant tres interminables pisos. I per tenir aquesta preparació un ha d’haver tingut un Sergio a Tercer de BUP, és a dir, als disset o divuit anys, perquè li parlés de En el camí de Kerouac o de l’Udol de Ginsberg, d’una forma poc menys que clandestina. Feta la visita vaig complir amb el tòpic: vaig comprar una edició de L’Udol, Howl en l’anglès original, i el pòster que ara decora una paret de la meva habitació. A l’hora de pagar, la caixera, que conversava amb un policia d’uniforme, es va adonar que no portava signada la meva tarja ATM de la Wells Fargo. Li vaig contestar que qualsevol podria copiar la meva signatura i que per això no la signava i l’ensenyava directament acompanyada del meu carnet de conduir. Aleshores el policia em va recomanar que allà on s’ha de signar escrivís la frase: ‘Demana’m el carnet’, que era el que feia molta gent a Sant Francisco, i el que segueixo fent ara. No sé què opinarien Ginsberg o el propi Ferlinghetti, amb tot el que van passar amb la policia, de veure com a la seva catedral un Cop explicava a un client com tenir cura de la seva tarja de crèdit, tot un símbol capitalista. En tot cas, per calmar els seus esperits beatniks, vam acabar la nit bevent cervesa a una brewery de Columbus Avenue on una banda de jazz interpretava en viu temes de Charlie Parker amb veritable mestria. Crec recordar que aquella va ser una nit prou feliç.