Confesso que vaig haver de llegir dues vegades l’article per començar a creure’m el que m’estaven dient. La secció de titulars de notícies de la meva pàgina al Yahoo em destacava una informació recollida per Europa Press citant el diari italià Il Corriere della sera, segons la qual l’exèrcit dels Estats Units hauria format una unitat especial formada exclusivament amb soldats d’origen indi per perseguir els guerrillers talibans a l’Afganistan. La cosa seria que després de fracassar amb la tecnologia dels satèl·lits per seguir les passes als furtius muyahidin, els pensadors del Pentàgon haurien recorregut a sioux, apatxes i navajos integrats a les seves companyies d’operacions especials per seguir el rastre dels talibans a les zones frontereres amb el Pakistan, al sud, i l’Uzbekistan, al nord, allà on tindrien els seus santuaris.
I el cas és que pel que puc llegir el tema funciona tal i com vostès se l’estan imaginant... D’acord, potser no exactament com vostès se l’estan imaginant: aquests soldats no porten plomes ni llances ni van a cavall, sinó que vesteixen uniformes tèrmics mimetitzats, duen fusells M4 i es desplacen en helicòpters Black Hawk, o salten amb paracaigudes sobre la zona on han de fer la feina, però pel que fa a la resta, sí que seria una mica com quan la Cavalleria avançava cap al Far west guiada pels scouts apatxes.
Segons explica el corresponsal italià del Corriere a la zona, un tal Guido Olimpo –quins noms tan espectaculars que tenen els italians!-, aquesta gent es dedica a moure’s en absolut silenci seguint pistes que només rastrejadors molt ben entrenats podrien veure: petjades, branquetes trencades, pedres mogudes, olors... elements que poden portar a localitzar els refugis dels guerrillers i els nous camps d’entrenament yihadistes, com no poden fer ginys amb un valor de milions de dòlars.
A banda del gran drama de l’Afganistan, del qual n’hauria molta cosa a dir, l’article de l’amic Guido em suggereix un parell d’impressions. El primer que em va venir al cap llegint el reportatge van ser -i ja m’ho sabran perdonar-, els nostres vells jocs amb els escoltes. Es tractava exactament d’això –sense fusells d’assalt, Déu nos guard!-, de que la primera patrulla no deixés cap rastre del seu pas i que, en tot cas, els perseguidors fóssim capaços de trobar les seves mínimes pistes per tal de localitzar-los. O jocs nocturns com ‘El caçador’, durant el qual els més avesats ens ennegríem les cares i ens movíem entre les ombres amb moviments ràpids i silenciosos per aconseguir el fulard que vigilava el seu guardià, armat amb una llanterna.
Records infantils a banda, el que més em va cridar l’atenció de l’article va ser essencialment el fet que la maquina de guerra més poderosa del planeta s’hagués de rendir a l’evidència de que els seus pressupostos estratosfèrics, els seus projectes d’Star wars, la tecnologia més puntera dissenyada per fer el major mal possible rebent les mínimes baixes, s’hagi hagut de replantejar les estratègies i comptar amb uns quants indis navajos, apatxes i sioux, individus silenciosos i letals, coneixedors del seu ofici per educació genètica, pels quals una pedreta fora de lloc vol dir el mateix al desert de Sonora, a Arizona, o al de Rigestan, a la frontera paquistanesa.
Són la mateixa gent que va ser humiliada en la seva derrota a la seva pròpia terra, abocada a reserves a terres hostils on regna la misèria, l’alcoholisme i l’absentisme escolar i pels quals l’exèrcit és, moltes vegades, la més honorable de les sortides. Són els darrers dipositaris de tradicions mil·lenàries que parlen de comunió amb el planeta, amb els boscos, els rius i els animals. Nets dels que van combatre a les dues guerres mundials i fills dels que van encapçalar patrulles per sobre del paral·lel 17 al Vietnam, sempre sota la bandera dels Estats Units. Per això, abans de celebrar-se els balls d’un Powwow, els militars desfilen cerimoniosos pel Cercle sagrat amb les banderes de les quatre armes: Terra, aire, la Marina i els Marines.
Sioux, Navajos, Apatxes... : rebels, orgullosos, lleials. Supervivents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada