Nacional 330

Doncs aquí la tinc, reposant a l’esquerra del meu ordinador, observant-me silenciosa. De moment se’m porta prou bé, tot i que déu n’hi do les nits que m’ha donat la criatura abans de la seva presentació en societat el dijous 12 d’abril.

En aquests casos les primeres dades que es donen a conèixer, pel que em sembla recordar, són les del pes del nounat, però com que la meva bàscula de bany el considera inapreciable –cosa que m’ha ofès profundament en una primera reacció-, em veig obligat a parlar de les seves mides: 22 x 15 x 1’5 cm, i ja que la criatura és un llibre, també de les seva pàgines: 187, tot comptant l’índex.

Doncs sí, dijous fèiem a la llibreria Proa Premià la presentació oficial del Nacional 330, el meu primer llibre de relats, nascut mercès a una col·laboració entre l’Editorial Clavell Cultura del vell mestre Genís Morillas, i la Regidoria de Cultura de Premià de Mar. En Genís ja em sabrà disculpar això de vell mestre. No és que ell sigui vell, déu me’n guardi! El que passa és que, com crec que ja he explicat alguna vegada, ja era professor meu a la Salle de Premià de Mar quan jo tenia 8 anys i feia segon d’EGB –ell diu que aleshores cursava tercer d’EGB, però jo el recordo perfectament amb barba, la qual cosa desmenteix la seva teoria-. Vagi per davant, en qualsevol cas, el meu agraïment a en Genís, un cop més, i també a la Regidoria que capitaneja l’Ernest Casadesús pel seu suport en aquest part literari, cada un amb les seves lícites motivacions. El cas és que el llibre és aquí.

El Nacional 330 no és el meu primer llibre, però sí el meu primer llibre de creació personal, a diferència dels anteriors que van ser treballs periodístics. Anava a dir que el nadó és un treball de ficció, però això no seria pròpiament cert. De ficció només hi ha quatre històries: El Infierno, KRJ1 Omega Informació, Lluna i Unmei. Aventures de tall clàssic, de les de tota la vida, d’aquelles que, de petit, em tenien molta estona estirat al llit somiant despert amb ser el protagonista, passar-les ben magres, sobreposar-me als desafiaments, malbaratar les odioses intencions dels dolents, i quedar-me finalment amb la noia. La mena d’històries que trobo a faltar massa sovint avui en dia, quan la majoria d’opcions passen per incidir una i alta vegada en fórmules que es pressuposen exitoses o, en el cas del cinema, deixar-ho tot en les mans dels efectes especials mentre els guions no tenen cap ni peus. Total que com em costa de trobar aquestes històries, me les escric jo.

Si el Nacional 330 no és un llibre de ficció és perquè la part que li dóna títol és una crònica. Una crònica de moltes coses, però sobretot ho és d’una història d’amor que mantinc amb una ciutat que té mil dos-cents anys d’història, que van trepitjar el Cid, l’Alfons I El Batallador o en Ramon Berenguer IV i que es diu Daroca, i que ja ha aparegut en algunes ocasions en aquestes Homilies.

La carretera Nacional 330 és la que ens porta a Daroca des de Saragossa, avui en dia desdoblada en bona part per l’autovia Mudèjar, i sempre va singularitzar uns viatges que transcorrien en la seva majoria per la Nacional II. I jo, entre mareig i mareig, observava i somiava, i comparava el que veia amb els meus referents culturals. I així, mica en mica, amb el pas dels anys, anava descobrint que tot allò es corresponia amb d’altres elements, cinematogràfics, musicals o literaris: la carretera i el desert són Jack Kerouac, Jim Morrison, Easy Rider, Comboi, Bruce Sringsteen, Steppenwolf, Canned heat, ZZ top, i totes aquestes coses. Tant és així que trepitjar molts anys després la mítica Route 66 no em va significar res més que una confirmació de tot plegat, i és que la veritable ànima de la qüestió, la protagonista, no és la destinació, sigui aquesta la que vostès vulguin, sinó el camí que ens hi duu: la carretera. Per això el títol de Nacional 330.

Necessitava escriure sobre tot això, i sobre grans habitacions fosques plenes de tresors per descobrir de la casa de Daroca, i sobre aquell castell àrab i les seves llegendes, però també sobre la lluita diària i la determinació fatalista de la meva àvia i els meus oncles deixant-se la salut a les finques de conreus. I per fer-ho vaig haver de marxar tant lluny d’aquí com a Califòrnia i tant de temps com dos anys per tenir les distàncies suficients per veure-ho tot amb una perspectiva no massa influïda pels sentiments que afavoreix la proximitat.

Missió impossible, en alguns aspectes. Els sentiments brollen de les pàgines del llibre, perquè és de la meva infantesa i adolescència del que estem parlant, el meu patrimoni més sagrat i que ara, en forma de llibre, sóc capaç de compartir.

La resta del llibre són Homilies Paganes, i això ja saben vostès de què va.