El mirador sobre el Gran Canyó

La primera notícia sobre el tema em va arribar des del diari El País en la seva edició del 9 de març. A grans trets l’article venia a explicar que s’havia construït un mirador, una mena de passadís en forma de ferradura, per poder observar el riu Colorado al seu pas pel Gran Canyó que porta el seu nom, just des de sobre. El riu es pot veure en absoluta perpendicularitat perquè la plataforma, situada a 1’3 quilòmetres d’alçada sobre el seu curs, té el terra de vidre.

Aquest prodigi de l’enginyeria ha estat possible mitjançant la idea i els 30 milions de dòlars que ha aportat un tal David Jin, un empresari de La Vegas, que va convèncer els propietaris del terreny, els indis Hualapai, a canvi del 25% dels beneficis que generi el vertiginós passadís. Els Hualapai, no cal dir-ho, van acceptar entre resignats i encantats malgrat les reticències dels més vells que protestaren el fet que aquella cosa s’instal·lés en territori sagrat, on es veu que hi havia enterrats alguns avantpassats. Diuen que un bruixot va fer algun tipus de conjur a tocar de l’estructura i amb això el tema va quedar més o menys solucionat.

De fet ha hagut d’haver algun tipus de retard tècnic en la construcció del passadís perquè llegeixo per internet que els Hualapai tenien prevista la seva inauguració pel gener del 2006. En aquesta pàgina turística de la tribu Hualapai llegeixo unes declaracions d’una tal Sheri Yellowhawk -és a dir, Sheri Falcó Groc que no em diran vostès que no és un nom ben indi-, que assegura que l’Skywalk, el Passeig del cel, com han anomenat al passadís, servirà per tenir cura de les generacions futures de la tribu -econòmicament parlant, dedueixo-, tot i que per completar-ho recomana als visitants que passin per la resta d’atraccions que hi ha disponibles a l’entorn, com són el poblat típic, el mercat d’artesania o l’amfiteatre on podran gaudir de les actuacions nadiues que s’escenifiquen al llarg del dia.

El Passeig del cel es va inaugurar el passat dia 20 i el primer en travessar-lo de manera oficial va ser, qui millor, un astronauta que amés és un heroi nacional: Buzz Aldrin. No em diran que els americans no saben fer bé aquestes coses.

Però s’ha de conèixer la zona i haver estat a una d’aquelles reserves índies d’Arizona, sense tipis ni gent amb plomes ni amb cap gana de fer ni cants ni balls rituals, per entendre que els Hualapai s’hauran agafat a l’invent del tal David Lin de Las Vegas com a un ferro roent. L’únic que tenen és la seva terra, i l’exploten com bonament poden. Segur que els esperits dels avantpassats enterrats a la rodalia del Passeig del cel no posaran cap pega per no complicar més les coses als seus pobres descendents. En tot cas, a mi no m’hi veuran pas sobre el passadís de vidre, un veritable insult a la bellesa d’un dels llocs més meravellosos de la Terra.

La reserva Hualapai està a l’oest del Parc Nacional del Gran Canyó on el Departament de l’Interior del Govern Federal no hauria permès mai de la vida una aberració com aquesta. I entre la reserva Hualapai i el Parc del Gran Canyó encara trobaríem la reserva Havasupai on hi ha les cascades Havasu, de les quals guardo una història força divertida que els explicaré un dia d’aquests.

Creguin-me si els dic que el govern dels Estats Units es pren molt seriosament la conservació del seu sistema de parcs nacionals. La immensa majoria dels turistes que visiten el Parc del Gran Canyó ho fan sense moure’s de l’altiplà que hi ha al nord del riu. Allà trobaran aparcaments, hotels, càmpings, botigues i el que vulguin. Els pocs que es decideixen a baixar en direcció al riu, tant sols poden fer-ho a peu, sota la seva responsabilitat, o en una excursió organitzada amb mules. La caminada fins el riu significa un desnivell de 1371 metres en 12’5 km, amb una diferència de temperatura a l’agost de tretze graus, de 24 a 37, entre l’altiplà i la vora del riu. S’ha d’estar molt ben preparat físicament per baixar i pujar en una sola jornada, i per això els Ràngers del parc recomanen, si és que hi ha places i els donen el permís per baixar, acampar a mig camí, a una zona anomenada Indian Garden, com vam fer en el seu moment, o bé fer-ho al Village, a baix del tot al riu. En qualsevol cas, poca broma: en els set primers mesos del 2002, els Ràngers van haver de fer 169 rescats de gent que no s’havia vist en cor d’acabar de pujar aquell camí. Ja ho veuen: allà la naturalesa no sol ser gaire compassiva.

Una de les coses que més em van meravellar dels Estats Units va ser, precisament, la bellesa i la salvatgia de la seva immensa natura. Per això em fa molta ràbia que els pobres Hualapai hagin hagut de deixar-se fer aquesta atrocitat arquitectònica a la seva terra sagrada per garantir un futur als seus descendents.