100

Ostres! Doncs res, que anava a arxivar el darrer article –una cosa sobre Georges Remi, l’Hergé, i –finalment- en Tintín-, quan em trobo que aquesta és l’Homilia que fa cent. 100! Els déus saben que no sóc un maniàtic dels aniversaris ni dels números rodons, però de sobte m’ha semblat que fer cent coses, aquests articles en el cas que ens ocupa, setmana rera setmana de forma disciplinada des del novembre del 2004, especialment tenint present el sentit de la disciplina que em caracteritza, bé valia un comentari, i fins i tot una celebració, voto a bríos! L’Hergé i el seu centenari el deixaré per la setmana que ve, que no crec que m’ho tingui present.
Es tractava, en aquell fosc any de Nostre Senyor de 2004, de fer un exercici de pràctica. És clar que a la Ràdio redacto notícies o intros a programes de forma continua, però no és un mitjà que sigui especialment procliu a la literatura, i menys encara els informatius. Ja saben: frases curtes, verbs senzills, paraules entenedores al primer tret, fugir de les derivades, res que pugui despistar a l’oient que no té manera de tirar enrere si no li ha quedat clara una expressió o una paraula. Així són les regles del mitjà i no hi ha més que complir-les. El cas és que després de mesos d’inactivitat literària per motius que ara no venen al cas, necessitava complicar-me la vida amb l’obligació d’escriure un parell de pàgines a la setmana sobre qualsevol cosa que se’m passes pel cap. Un mica com al cole: ‘A veure, per demà dues pàgines escrites sobre les vostres vacances d’estiu’. I així cada setmana.
I així va començar, primer com a secció del magazín ‘Premià batega’, que vaig estar fent a la Ràdio fins el 2006, i després dins ‘L’anem de cap de setmana’ que faig ara els divendres. L’evolució de les Homilies ha estat tan heterodoxa com tantes coses que m’envolten, deu de ser cosa del meu caràcter outsider. Aquests exercicis, creats per ser llegits, van créixer essent escoltats a la Ràdio, fins que el 24 d’abril de l’any passat –el dia després de Sant Jordi tot i que, ho prometo, va ser pura casualitat-, em vaig iniciar en els rituals de la blogsfera i ara ja fa més d’un any que les Homilies es poden llegir també per internet. I encara un any després, en aquest Sant Jordi, i aquesta vegada sí de forma conscient, una selecció d’aquestes petites criatures, algunes de les més antigues, es van fer lloc al meu llibre ‘Nacional 330’. Un exercici per tenir la neurona literària mínimament ocupada ha acabat tenint presència radiofònica, al ciberespai i, el que m’impressiona molt més, en forma física entre les pàgines d’un llibre. Ves per on!
I en aquestes estem quan em trobo redactant la que porta el número 100 al davant. Són, doncs, dues-centes pàgines en les quals hi caben pensaments molt diversos; molts records, sobretot, retrats de gent que ja ha marxat, espero que cap a móns més feliços i menys complicats que aquest; paisatges que em van deixar bocabadat fins el punt d’emocionar-me només amb la seva contemplació en silenci; aventures, racons, petits trossos de paper que els anys han convertit en tresors, nostàlgies californianes, la pols als campaments Polisarios del Sàhara, les llàgrimes a Illidza comprenent l’horror de la guerra, els meus herois com Simon Wiesenthal o -properament- Garbo, la serena delicadesa d’aquelles àvies que berenaven a L’Hostalet de Canet, o agraïments surrealistes, tot i que sentits, com el que vaig dedicar a l’Eddie, la mascota dels Iron Maiden, pel cop de mà que em va donar aquella vegada quan estava a l‘exèrcit. Jo què sé! Qualsevol cosa, sempre que tingui la virtut de tocar-me mínimament la sensibilitat, sota l’única condició de ser honest amb mi mateix.
I malgrat això, i tot i fer-me feliç, escriure les Homilies cada setmana no acaba de ser fàcil. Vull dir que un ha de tenir la idea més o menys madura i trobar el moment d’asseure’s davant del portàtil després de la feina i de vegades, entre una cosa i l’altra, perquè m’he passat les tardes escrivint altres coses, fent fotos, o esport, o amb els amics, s’acosta el deadline i l’article ha d’estar enllestit per sortir per la Ràdio i per penjar-lo al blog, i el més calent és a l’aigüera i toca apretar. I de vegades, què volen que els digui? També fa mandra. Però aleshores un se’n recorda que hi ha gent allà fora que espera sentir o llegir aquestes Homilies, poca o molta, no ho sé, però que en cap cas no els puc fallar, i aquest pensament, el respecte per aquests oients i lectors, em posa les piles per graponejar una altra vegada el teclat de l’ordinador. De manera que a vostès, els que estan a l’altra banda de tant de misteri tecnològic, moltes gràcies per fer possible aquest centenari.