La Bèstia i jo

Fa unes setmanes que la Bèstia, la meva bicicleta, i servidor hem reactivat una relació que havia passat per moments prou baixos en els darrers mesos. Una fredor sentimental de la qual, he de reconèixer-ho, he estat jo l’únic culpable.
Després d’instants feliços i inoblidables la passada primavera, per allò tan habitual entre les parelles d’experimentar amb la novetat, van arribar les passions que solen acompanyar els mesos de l’estiu. Diuen que els indis americans quan van veure per primera vegada els soldats espanyols muntats en cavalls van creure esparverats que es tractava d’una sola i terrible criatura. Així ens devien d’haver vist a la Bèstia i a mi a sobre d’ella, i així ens devien de considerar els banyistes de les meves platges, la de la Mar Bella a Barcelona i la de la Musclera a Arenys de Mar, equidistants ambdues a vint quilòmetres de Premià de Mar, al sud la primera, al nord la segona, ideals perquè la dolça experiència d’un dia de platja impliqui, amés, un bon parell d’hores de pedalar la Bèstia en recorregut d’anada i tornada. I entre pedalada i pedalada, tots dos despullats sobre la sorra daurada, jo amb la meva novel·la i la meva música i ella, feliç, amb les seves rodes assenyalant el cel.
Però va arribar de la tardor, i amb ella van venir algunes pluges i els primers freds, i amb una cosa i l’altra, sense que pogués identificar amb precisió el moment exacte en què va començar, el distanciament va ser progressiu i sense aturador. La Bèstia va acomodar-se, amb una posa digníssima com correspon a la seva categoria, tot s’ha de dir, al seu racó del meu apartament, amb el manillar recolzat en una de les prestatgeries que tinc plenes de llibres i fotos, i allà es va quedar, hivernant resignada i pacient mentre jo dedicava el meu temps d’esbarjo a qualsevol cosa, excepte el massatge amatori i continu dels seus pedals. Justament el que ella, soferta, esperava de mi.
Ja era massa tard quan vaig descobrir que, amb una relació d’acció/reacció diabòlica, quant més menystenia a la Bèstia, a mida que passaven les setmanes més augmentava el perímetre de la meva cintura. El mirall de la meva habitació -un cínic de mena-, i la meva bàscula de bany han estat testimonis muts de tal descens als inferns de l’estètica i, de pas, d’aspectes gens menyspreables de la salut.
I així va passar el plujós novembre i el fred desembre, amb les seves hipòcrites festes de Nadal. El gener va ser llarg i antipàtic, com ho sol ser cada any, i amb l’arribada del febrer, despreocupat com em sentia, vaig voler repetir una experiència ja viscuda l’any passat: la cursa de cinc quilòmetres que es fa a Granollers coincidint amb la seva mitja marató. Cinc quilòmetres, a penes un sospir en altres temps, es van convertir en una feixuga successió de passes massa lentes pel que la meva memòria cruel em venia recordant, metre a metre, com jo mateix els havia corregut en el passat. Aquell dia vaig arribar a casa -cansat, quasi miserable- amb un tallavent i una samarreta tècnica nous que estava convençut de no haver merescut. Aleshores la vaig mirar a ella, immòbil des de la passada tardor. La Bèstia podia, quasi diria de devia, riure’s de mi, però no ho va fer. Quieta al seu racó, rodejada de llibres antics i de fotos de gent que ja ha canviat d’aspecte, va mantenir-se dreta i orgullosa. Esperant que jo hagués après alguna cosa.
El mes de març era el primer aniversari de la Bèstia. Trist i avergonyit pel meu comportament inexcusable vaig voler regalar-li una posada a punt que, tenint en compte que tenia el segon plat doblegat, amb els recanvis i tot plegat em va costar una pasta. Però tractant-se de regals sentits, l’important mai no és el preu sinó la intenció i estic convençut que ella, femenina com és malgrat el seu aspecte agressiu i salvatge, va captar de seguida el meu penediment pel meu distanciament hivernal. Des d’aleshores hem començat a sortir plegats una altra vegada. Tímidament i amb dificultats al principi, però no li puc pas retreure. Ara sembla que la fluïdesa torna a presidir las nostra relació i ja hem tornat a cobrir de nou les distàncies que separen Premià de Mar de la Mar Bella i la Musclera.
Encara ens queda força primavera per davant, i després tindrem l’estiu. No sé si compartirem les vacances plegats, però de ben segur la Bèstia em portarà moltes vegades a gaudir de les meves, perdó, les nostres platges. Després vindrà una altra tardor. Espero que per aleshores jo hagi assolit una maduresa suficient com per mantenir una relació satisfactòria i adulta amb la meva bicicleta; com per estar a la seva alçada de compromís quan arribin les dificultats de la mà de les pluges i els primers freds i assaltar, junts, les nostres muntanyes.