Hores d’ara ja us haureu assabentat que el 22 de maig en Georges Remí, el creador d’en Tintín, hauria acomplert cent anys. Ho dic perquè és difícil no haver sentit res, amb Europa sencera farcida aquests dies d’exposicions de tota mena per commemorar el centenari. Les agendes estan plenes de conferències sobre el reporter que mai va escriure una sola crònica i el seu gos, i fins i tot s’ha anunciat la realització de tres pel·lícules amb aventures del personatge amb la darrera tecnologia digital, una de l’Spielberg, una altra d’en Peter Jackson i una tercera amb un director encara misteriós. Jo mateix no m’he sabut estar i m’he fet amb el magnífic especial que ha editat La Vanguardia sota el títol de Tintín vive, això sense comptar l’especial tintinero que es van marcar els companys del Sound System el dimarts a la Ràdio.
A mi en Tintín m’ha acompanyat de tota la vida, de manera que no és pas un descobriment. La majoria dels meus volums tenen encara el llom de tela de colors diferents, com eren els que publicava l’editorial Joventut en els anys seixanta i primers setanta, de manera que quan dic que aquí l’amic m’ha acompanyat de per vida, ho dic en un sentit físic i literal. Naturalment que tinc també dels nous, els de llom de cartró groc, els que he comprat jo mateix per anar completant la col·lecció. Grans històries, sens dubte, però aquells al costat dels quals vaig créixer, els que em van acompanyar al llit durant tantes grips i angines infantils, tenen una pàtina especial, la del mirall on em volia veure reflectit jo mateix quan fos més gran.
Són dotze. Desconec si el pare els comprava seguint algun ordre especial, o si els títols eren triats a l’atzar o senzillament a mida que els trobava al quiosc. Un d’ells, ‘L’orella escapçada’ –curiosament un dels únics dos que tinc en castellà, l’altre és ‘L’illa negra’-, sí que va arribar per un motiu concret com va ser la commemoració del tall considerable que em vaig fer a l’orella esquerra a la meva classe de primer d’EGB del Divina Pastora de Premià, un incident del qual encara conservo el llibre de Tintín i una simpàtica cicatriu. La resta acostumaven a arribar els diumenges i els comprava al quiosc d’en Graells al Cami Ral en aquelles passejades de després de missa de les quals ja n’he parlat alguna vegada. Aleshores em mancava temps per arribar a casa i començar a endinsar-me en una nova aventura: ‘El ceptre d’Ottokar’, amb una Sildàvia que ja apuntava els drames balcànics que van venir després; ‘El cranc de les pinces d’or’, on apareix el meu reverenciat capità Haddock a bord del buc Karaboudjan; ‘L’estel misteriós’, amb tots aquells meravellosos científics tronats en expedició polar darrera del Calixteni; el tràfic d’estupefaents als ‘Cigars del Faraó’; els inques supervivents del ‘Temple del Sol’; la ja explosiva situació a l’Orient mitjà amb ‘El país de l’or negre’; la recerca del tresor –molt més romàntica que les que fa en l’actualitat l’empresa nord-americana Odissey- al ‘Tresor de Rackham el Roig’; el tràfic d’esclaus i el Mosquit metrallador d’en Piotr Szut a ‘Stoc de coc’; el rescat d’en Xang al Tibet i ‘Les joies de la Castafiore’, un dels meus favorits tot i que, ben mirat, al cap i a la fi no hi passa res.
Aquests van ser, són encara, els meus Tintins més especials, els títols de pota negra, amb aquell català que aportaven les traduccions des del francès de Joaquim Ventalló i que van ser la meva primera escola de català quan el meu univers, com el de la majoria, era absolutament en castellà. Un català encara no normatiu, ple d’expressions que avui sonen carrinclones, i que em provoquen somriures de sincera simpatia quan repasso, encara ara, aquests vells volums.
Les aventures de Tintín ens arribaven també, aquesta vegada en castellà, mitjançant una revista del mateix títol –Semanario para jóvenes de 7 a 77 años, deia a la portada-, que editava la pròpia editorial Joventut. A aquesta publicació, a banda de les presències tintinianes a Amèrica i al Congo, vam tenir també la saga de la Lluna i, a més del periodista belga, teníem entre d’altres la presència de l’indi Umpah-Pah, de Goscinny i Uderzo, els creadors d’Astérix, així que ja sabeu d’on van treure el nom els de la banda de l’Adrià Puntí que, al cap i a la fi, té la meva edat i, per tant, referents similars.
Tornaré a escriure sobre en Tintín ben aviat perquè em queden moltes impressions per explicar. L’individu aquest de tupè estrany i els pantalons de golf em va formar com a persona molt més que altres models diguem-ne oficials. Avui potser hauria d'haver escrit unes paraules per l’Hergé en el seu centenari, però el record de les aventures compartides és una qüestió d’honor, i té prioritat absoluta.
A mi en Tintín m’ha acompanyat de tota la vida, de manera que no és pas un descobriment. La majoria dels meus volums tenen encara el llom de tela de colors diferents, com eren els que publicava l’editorial Joventut en els anys seixanta i primers setanta, de manera que quan dic que aquí l’amic m’ha acompanyat de per vida, ho dic en un sentit físic i literal. Naturalment que tinc també dels nous, els de llom de cartró groc, els que he comprat jo mateix per anar completant la col·lecció. Grans històries, sens dubte, però aquells al costat dels quals vaig créixer, els que em van acompanyar al llit durant tantes grips i angines infantils, tenen una pàtina especial, la del mirall on em volia veure reflectit jo mateix quan fos més gran.
Són dotze. Desconec si el pare els comprava seguint algun ordre especial, o si els títols eren triats a l’atzar o senzillament a mida que els trobava al quiosc. Un d’ells, ‘L’orella escapçada’ –curiosament un dels únics dos que tinc en castellà, l’altre és ‘L’illa negra’-, sí que va arribar per un motiu concret com va ser la commemoració del tall considerable que em vaig fer a l’orella esquerra a la meva classe de primer d’EGB del Divina Pastora de Premià, un incident del qual encara conservo el llibre de Tintín i una simpàtica cicatriu. La resta acostumaven a arribar els diumenges i els comprava al quiosc d’en Graells al Cami Ral en aquelles passejades de després de missa de les quals ja n’he parlat alguna vegada. Aleshores em mancava temps per arribar a casa i començar a endinsar-me en una nova aventura: ‘El ceptre d’Ottokar’, amb una Sildàvia que ja apuntava els drames balcànics que van venir després; ‘El cranc de les pinces d’or’, on apareix el meu reverenciat capità Haddock a bord del buc Karaboudjan; ‘L’estel misteriós’, amb tots aquells meravellosos científics tronats en expedició polar darrera del Calixteni; el tràfic d’estupefaents als ‘Cigars del Faraó’; els inques supervivents del ‘Temple del Sol’; la ja explosiva situació a l’Orient mitjà amb ‘El país de l’or negre’; la recerca del tresor –molt més romàntica que les que fa en l’actualitat l’empresa nord-americana Odissey- al ‘Tresor de Rackham el Roig’; el tràfic d’esclaus i el Mosquit metrallador d’en Piotr Szut a ‘Stoc de coc’; el rescat d’en Xang al Tibet i ‘Les joies de la Castafiore’, un dels meus favorits tot i que, ben mirat, al cap i a la fi no hi passa res.
Aquests van ser, són encara, els meus Tintins més especials, els títols de pota negra, amb aquell català que aportaven les traduccions des del francès de Joaquim Ventalló i que van ser la meva primera escola de català quan el meu univers, com el de la majoria, era absolutament en castellà. Un català encara no normatiu, ple d’expressions que avui sonen carrinclones, i que em provoquen somriures de sincera simpatia quan repasso, encara ara, aquests vells volums.
Les aventures de Tintín ens arribaven també, aquesta vegada en castellà, mitjançant una revista del mateix títol –Semanario para jóvenes de 7 a 77 años, deia a la portada-, que editava la pròpia editorial Joventut. A aquesta publicació, a banda de les presències tintinianes a Amèrica i al Congo, vam tenir també la saga de la Lluna i, a més del periodista belga, teníem entre d’altres la presència de l’indi Umpah-Pah, de Goscinny i Uderzo, els creadors d’Astérix, així que ja sabeu d’on van treure el nom els de la banda de l’Adrià Puntí que, al cap i a la fi, té la meva edat i, per tant, referents similars.
Tornaré a escriure sobre en Tintín ben aviat perquè em queden moltes impressions per explicar. L’individu aquest de tupè estrany i els pantalons de golf em va formar com a persona molt més que altres models diguem-ne oficials. Avui potser hauria d'haver escrit unes paraules per l’Hergé en el seu centenari, però el record de les aventures compartides és una qüestió d’honor, i té prioritat absoluta.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada