Va ser fa tot just dues setmanes i ja sembla que hagués passat els anys 70. Vivim d’una manera tan vertiginosa, especialment els que estem enganxats als mitjans de comunicació, que les notícies ens caduquen més de pressa que els iogurts d’oferta. Em refereixo a la gesta del tarat aquell, un estudiant coreà de vint-i-tres anys anomenat Cho Seung-hui, que el 16 d’abril passat va agafar les seves pipes, una Walther P22 i una Glock de 9 mil·límetres, i abans de suïcidar-se va matar a trenta-dues persones, alumnes i professors de l’Institut Politècnic i Universitat Estatal de Virgínia, més coneguda amb el sobrenom de Virgínia Tech.
La matança va fer córrer els preceptius rius de tinta sobre els detalls del succés, sobre la pertorbada personalitat de l’assassí i, una vegada més, sobre l‘eterna història de la lliure circulació d’armes als Estats Units. I això ha durat fins que les diàries carnisseries a l’Iraq, les eleccions presidencials franceses o la detenció de la folklòrica Pantoja han passat al davant a les capçaleres dels informatius. Precisament és per aquestes coses que m’agrada de tenir aquest espai de reflexió setmanal, no tant per donar unes explicacions que no tinc, com per tractar d’ordenar els meus pensaments sobre fets com la salvatjada de Virgínia.
I la veritat és que no m’ha estranyat gens ni mica que passés el que va passar. De fet l’única diferència amb el dia a dia dels carrers de certs barris americans -com asiàtics o africans, encara no tant europeus- és que aquí ens hem trobat amb trenta-dues morts innocents en un espai físic limitat al campus d’una universitat d’elit i en un termini de temps terroríficament curt. Però les estadístiques són tossudes, segons vèiem al ’60 minuts’ al Canal 33, als Estats Units hi ha 11.000 homicidis cada any i, el que resulta més terrible, setze adolescents moren a trets cada dia als carrers dels cinquanta estats de la Unió. No em posaré a repetir el que s’ha dit milers de vegades sobre el control d’armes, o sobre que els americans són així o aixà. No tinc la solució al problema. El setze d’abril la meva ment va viatjar al meu campus, el de la Universitat de Califòrnia a San Diego, va recórrer els College on dormen els estudiants i les classes on tractava d’ensenyar espanyol a tots aquells nois i noies, ianquis, mexicans, vietnamites, japonesos i també coreans, i posaria la mà al foc per qualsevol d’ells. No podia ni tant sols imaginar –i mira que en tinc d’imaginació- a cap d’aquells xicots fent cap malifeta més enllà de l’execució de les prohibides cabrioles amb l’skateboard a les escales d’entrada als laboratoris de biologia. Però si algun d’ells estigués creuat i es trobés amb una Glock entre les mans... ves a saber. Sempre m’ha semblat que qui té un arma tard o d’hora l’ha de fer servir.
Molt em temo, però, que el problema no està només en les armes. Si en Cho Seung-hui per comptes de la Walther i la Glock hagués tingut un tros de tub de plom, potser només hagués mort un parell de persones, a banda que hagués tingut greus problemes per suïcidar-se. Potser el drama no seria tan elevat, però el fracàs humà hagués estat el mateix. El problema és que la mala llet acumulada, l’agressivitat en definitiva, ens surt, a qui més a qui menys, per les orelles.
Dos dies després de la massacre de Virginia vaig anar de convidat a la tertúlia d’en Pep Andreu a la Televisió de Mataró per parlar sobre l’ofici d’escriure. Mentre pujava pel carrer Churruca vaig presenciar un succés esglaiador. Un xaval d’uns catorze anys havia protestat al conductor d’un Opel Astra que no s’hagués aturat al pas de vianants per on anava a creuar. El conductor de l’Astra, un jove amb pentinat de disseny, va clavar els frens del cotxe, va treure mig cos per la finestreta i encarant-se al noi li va cridar ben alt perquè tots el poguéssim escoltar, que si tenia res a dir que s’acostés perquè li pogués arrencar el cap (sic). El xaval, evidentment, va arronsar les espatlles i va marxar en silenci, mentre a mi, que tinc sentiments com qualsevol fill de veí, se m’emportaven els dimonis per no poder treure aquell fatxenda per la finestreta del cotxe i patejar-li la cara com es mereixia sobre el capó del seu puto Opel Astra. Ja em sabran disculpar el desfogament, però hi ha coses que treuen el pitjor de mi. O el millor, no sé.
L’agressivitat està en la condició humana, forma part dels nostres mecanismes de supervivència, i l’educació social ens ensenya a posar-la sota control. Però quan aquesta educació no hi és, com en el cas de l’individu de l’Astra, comencen els problemes. I si a sobre pots fer-te amb una semiautomàtica de 9mm sense traves i a bon preu, el drama trigarà més o menys, però ja estarà servit.
La matança va fer córrer els preceptius rius de tinta sobre els detalls del succés, sobre la pertorbada personalitat de l’assassí i, una vegada més, sobre l‘eterna història de la lliure circulació d’armes als Estats Units. I això ha durat fins que les diàries carnisseries a l’Iraq, les eleccions presidencials franceses o la detenció de la folklòrica Pantoja han passat al davant a les capçaleres dels informatius. Precisament és per aquestes coses que m’agrada de tenir aquest espai de reflexió setmanal, no tant per donar unes explicacions que no tinc, com per tractar d’ordenar els meus pensaments sobre fets com la salvatjada de Virgínia.
I la veritat és que no m’ha estranyat gens ni mica que passés el que va passar. De fet l’única diferència amb el dia a dia dels carrers de certs barris americans -com asiàtics o africans, encara no tant europeus- és que aquí ens hem trobat amb trenta-dues morts innocents en un espai físic limitat al campus d’una universitat d’elit i en un termini de temps terroríficament curt. Però les estadístiques són tossudes, segons vèiem al ’60 minuts’ al Canal 33, als Estats Units hi ha 11.000 homicidis cada any i, el que resulta més terrible, setze adolescents moren a trets cada dia als carrers dels cinquanta estats de la Unió. No em posaré a repetir el que s’ha dit milers de vegades sobre el control d’armes, o sobre que els americans són així o aixà. No tinc la solució al problema. El setze d’abril la meva ment va viatjar al meu campus, el de la Universitat de Califòrnia a San Diego, va recórrer els College on dormen els estudiants i les classes on tractava d’ensenyar espanyol a tots aquells nois i noies, ianquis, mexicans, vietnamites, japonesos i també coreans, i posaria la mà al foc per qualsevol d’ells. No podia ni tant sols imaginar –i mira que en tinc d’imaginació- a cap d’aquells xicots fent cap malifeta més enllà de l’execució de les prohibides cabrioles amb l’skateboard a les escales d’entrada als laboratoris de biologia. Però si algun d’ells estigués creuat i es trobés amb una Glock entre les mans... ves a saber. Sempre m’ha semblat que qui té un arma tard o d’hora l’ha de fer servir.
Molt em temo, però, que el problema no està només en les armes. Si en Cho Seung-hui per comptes de la Walther i la Glock hagués tingut un tros de tub de plom, potser només hagués mort un parell de persones, a banda que hagués tingut greus problemes per suïcidar-se. Potser el drama no seria tan elevat, però el fracàs humà hagués estat el mateix. El problema és que la mala llet acumulada, l’agressivitat en definitiva, ens surt, a qui més a qui menys, per les orelles.
Dos dies després de la massacre de Virginia vaig anar de convidat a la tertúlia d’en Pep Andreu a la Televisió de Mataró per parlar sobre l’ofici d’escriure. Mentre pujava pel carrer Churruca vaig presenciar un succés esglaiador. Un xaval d’uns catorze anys havia protestat al conductor d’un Opel Astra que no s’hagués aturat al pas de vianants per on anava a creuar. El conductor de l’Astra, un jove amb pentinat de disseny, va clavar els frens del cotxe, va treure mig cos per la finestreta i encarant-se al noi li va cridar ben alt perquè tots el poguéssim escoltar, que si tenia res a dir que s’acostés perquè li pogués arrencar el cap (sic). El xaval, evidentment, va arronsar les espatlles i va marxar en silenci, mentre a mi, que tinc sentiments com qualsevol fill de veí, se m’emportaven els dimonis per no poder treure aquell fatxenda per la finestreta del cotxe i patejar-li la cara com es mereixia sobre el capó del seu puto Opel Astra. Ja em sabran disculpar el desfogament, però hi ha coses que treuen el pitjor de mi. O el millor, no sé.
L’agressivitat està en la condició humana, forma part dels nostres mecanismes de supervivència, i l’educació social ens ensenya a posar-la sota control. Però quan aquesta educació no hi és, com en el cas de l’individu de l’Astra, comencen els problemes. I si a sobre pots fer-te amb una semiautomàtica de 9mm sense traves i a bon preu, el drama trigarà més o menys, però ja estarà servit.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada