La Bèstia i jo

Fa unes setmanes que la Bèstia, la meva bicicleta, i servidor hem reactivat una relació que havia passat per moments prou baixos en els darrers mesos. Una fredor sentimental de la qual, he de reconèixer-ho, he estat jo l’únic culpable.
Després d’instants feliços i inoblidables la passada primavera, per allò tan habitual entre les parelles d’experimentar amb la novetat, van arribar les passions que solen acompanyar els mesos de l’estiu. Diuen que els indis americans quan van veure per primera vegada els soldats espanyols muntats en cavalls van creure esparverats que es tractava d’una sola i terrible criatura. Així ens devien d’haver vist a la Bèstia i a mi a sobre d’ella, i així ens devien de considerar els banyistes de les meves platges, la de la Mar Bella a Barcelona i la de la Musclera a Arenys de Mar, equidistants ambdues a vint quilòmetres de Premià de Mar, al sud la primera, al nord la segona, ideals perquè la dolça experiència d’un dia de platja impliqui, amés, un bon parell d’hores de pedalar la Bèstia en recorregut d’anada i tornada. I entre pedalada i pedalada, tots dos despullats sobre la sorra daurada, jo amb la meva novel·la i la meva música i ella, feliç, amb les seves rodes assenyalant el cel.
Però va arribar de la tardor, i amb ella van venir algunes pluges i els primers freds, i amb una cosa i l’altra, sense que pogués identificar amb precisió el moment exacte en què va començar, el distanciament va ser progressiu i sense aturador. La Bèstia va acomodar-se, amb una posa digníssima com correspon a la seva categoria, tot s’ha de dir, al seu racó del meu apartament, amb el manillar recolzat en una de les prestatgeries que tinc plenes de llibres i fotos, i allà es va quedar, hivernant resignada i pacient mentre jo dedicava el meu temps d’esbarjo a qualsevol cosa, excepte el massatge amatori i continu dels seus pedals. Justament el que ella, soferta, esperava de mi.
Ja era massa tard quan vaig descobrir que, amb una relació d’acció/reacció diabòlica, quant més menystenia a la Bèstia, a mida que passaven les setmanes més augmentava el perímetre de la meva cintura. El mirall de la meva habitació -un cínic de mena-, i la meva bàscula de bany han estat testimonis muts de tal descens als inferns de l’estètica i, de pas, d’aspectes gens menyspreables de la salut.
I així va passar el plujós novembre i el fred desembre, amb les seves hipòcrites festes de Nadal. El gener va ser llarg i antipàtic, com ho sol ser cada any, i amb l’arribada del febrer, despreocupat com em sentia, vaig voler repetir una experiència ja viscuda l’any passat: la cursa de cinc quilòmetres que es fa a Granollers coincidint amb la seva mitja marató. Cinc quilòmetres, a penes un sospir en altres temps, es van convertir en una feixuga successió de passes massa lentes pel que la meva memòria cruel em venia recordant, metre a metre, com jo mateix els havia corregut en el passat. Aquell dia vaig arribar a casa -cansat, quasi miserable- amb un tallavent i una samarreta tècnica nous que estava convençut de no haver merescut. Aleshores la vaig mirar a ella, immòbil des de la passada tardor. La Bèstia podia, quasi diria de devia, riure’s de mi, però no ho va fer. Quieta al seu racó, rodejada de llibres antics i de fotos de gent que ja ha canviat d’aspecte, va mantenir-se dreta i orgullosa. Esperant que jo hagués après alguna cosa.
El mes de març era el primer aniversari de la Bèstia. Trist i avergonyit pel meu comportament inexcusable vaig voler regalar-li una posada a punt que, tenint en compte que tenia el segon plat doblegat, amb els recanvis i tot plegat em va costar una pasta. Però tractant-se de regals sentits, l’important mai no és el preu sinó la intenció i estic convençut que ella, femenina com és malgrat el seu aspecte agressiu i salvatge, va captar de seguida el meu penediment pel meu distanciament hivernal. Des d’aleshores hem començat a sortir plegats una altra vegada. Tímidament i amb dificultats al principi, però no li puc pas retreure. Ara sembla que la fluïdesa torna a presidir las nostra relació i ja hem tornat a cobrir de nou les distàncies que separen Premià de Mar de la Mar Bella i la Musclera.
Encara ens queda força primavera per davant, i després tindrem l’estiu. No sé si compartirem les vacances plegats, però de ben segur la Bèstia em portarà moltes vegades a gaudir de les meves, perdó, les nostres platges. Després vindrà una altra tardor. Espero que per aleshores jo hagi assolit una maduresa suficient com per mantenir una relació satisfactòria i adulta amb la meva bicicleta; com per estar a la seva alçada de compromís quan arribin les dificultats de la mà de les pluges i els primers freds i assaltar, junts, les nostres muntanyes.

La revetlla. 26 de Juny del 2006

Quan van arribar era ja ben passada la mitja tarda. Barrejades amb la resta dels banyistes, ningú no va parar atenció en elles tot i arribar nues, potser perquè van tocar terra a la platja de la Musclera, a Arenys de Mar on, com es sabut, tothom hi fa vida nu. Amples somriures blancs es dibuixaven a les seves cares en una expressió d’alegria, la que se sol posar quan un arriba a un lloc desitjat després d’una llarga absència. Tot un llarg any, en aquest cas.
Sense intercanviar una sola paraula entre elles, es donaren la mà per passejar juntes per la vora del mar sentint com les suaus onades anaven a petar als seus turmells, decorats amb petites petxines unides per fils d’argent. En la seva passejada gaudiren mirant la gent sense que ningú no se sentís incòmode pels seus alegres esguards; alguns potser les ignoraren, però la majoria les retornà el somrís amb un gest de salutació, o bé de complicitat. Era impossible sentir-se violent davant d’aquelles dones. Caminaren així fins als búnquers de la Guerra civil que divideixen la platja amb les roques que els fan de fonaments. Algú amb la seva entrenada vista podia veure des d’allà el cementiri de Synera a l’esquerra, sobre el turó, i lluny al fons, la gran foguera que havia de cremar al vespre, així com l’escenari on actuaria l’orquestra. Elles miraren el sol per calcular l’hora que era; quedaven dues hores ben bones abans no arribessin els altres, de manera que estiraren els seus cossos sobre la sorra calenta i dormisquejaren deixant que els darrers raigs solars de la tarda joguinessin amb la seva pell.
El seu somni es tallà de cop quan les rodejaren tres figures. Eren dos homes i una dona que les observaven amb una expressió de joia similar a les que tenien elles quan trepitjaren terra. Les dues dones s’aixecaren i s’abraçaren amb els tres Muntesos, nusos com elles, bruns de cabells i de pell, d’apreciable musculatura a cames i tors. La dona que arribà amb els nous portava una bossa de cuir de la qual va extreure peces de roba per a tots cinc: lleus vestits d’una gasa verdosa i transparent per a elles; pantalons de pell per a ells, sandàlies de cuir per a tots.
Així vestits s'adreçaren fins a la gran foguera que ja cremava al final de la Riera d’Arenys envoltada de gran quantitat d’humans que l’observaven embadalits, o que llençaven coets i petards a l’aire. El foc: un antic regal dels Déus que també pot destruir, com molt bé saben els Muntesos que l’observen seriosos sabedors que aviat hauran de lluitar contra ell als boscos. Per a les Nedadores, però, com a sentinelles del mar que son, les flames de Sant Joan son les úniques que els és permès de gaudir, sempre a aquell punt, sempre a la revetlla del Solstici d’Estiu, i per això les miren, agafades de la cintura, amb llàgrimes d’emoció lliscant per les seves galtes.
Al seu voltant, els humans, però també aquells Éssers que els humans no poden veure, però que ells reconeixen i saluden amb una inclinació de cap: dones d’aigua, gnoms, fades, esperits, fantasmes o follets, per citar-ne només alguns.
Quan el foc comença a decaure, i amb ell la seva fascinació per les flames, és la música la que més els crida l’atenció i amb ella deixen que els seus cossos es deixin portar amb moviments que mai no han après, però que porten als seus gens des dels dies antics en que els Pares es van creuar amb els mortals per crear-los a ells, els Vigilants. Mentre es diverteixen veient i imitant els balls dels humans, els altres Éssers executen danses que ja es ballaven al Planeta molt abans que el primer home trepitgés el terreny que avui creu dominar.
El ball i la música fa que les hores corrin massa de pressa per aquells que només disposen d’una nit per gaudir d’una encarnació humana. Les primeres llums apareixen ja per l’horitzó i les Nedadores entenen que a Heraklion i a La Valletta ja és de dia. És el temps de marxar. Tots cinc caminen per la platja fins creuar de nou la línia dels búnquers. A la platja hi ha multitud de petites fogueres i als xiringuitos hi ha música de DJs o de petits conjunts. Tots cinc es despullen –com han fet alguns humans al seu voltant-, i els vestits i els pantalons tornen a la bossa de cuir. Les abraçades, tristes ara, es repeteixen, i les dues Nedadores caminen mar endins fins saltar a l’aigua i nedar amb força abans de submergir-se. Els altres tres giren cua i cerquen el camí que els retornarà a la seva llar als boscos.
Comença un nou dia amb la clarejada i els Vigilants del mar i de les muntanyes, després de celebrar un nou Solstici com des de fa mil·lennis, tornen a les seves posicions a fer una feina que els humans els posem cada dia més difícil.