Després de Grècia... nosaltres?

La ministra d'Hisenda espanyola, Elena Salgado.

Editorial de la Tertúlia Política de Ràdio Premià de Mar. 28 de Juny del 2011.

Arriba un moment que un acaba per posar-se veritablement nerviós a l’hora de mirar-se les portades dels diaris. Cada cert temps, amb una cadència diabòlica, se’ns anuncia la imminent baixada als inferns econòmics, la caiguda en desgràcia davant dels germans grans d’Europa, l’amenaça bíblica de la intervenció econòmica. Ens diuen, una vegada i una altra, que darrera dels pitjors alumnes de la classe -els díscols, maleducats, egoistes i inconscients grecs, portuguesos i irlandesos-, serem nosaltres qui haurem de deixar el timó dels nostres destins econòmics a aquells que, tocats del llum celestial, semblen saber el que ens cal per fer-nos tornar al bon camí a ulls dels mercats. El nen entremaliat –Espanya- es vestirà, pentinarà i comportarà com li dicti el Germà Superior del Fons Monetari Internacional i, penedit i avergonyit pel seu comportament anterior, serà passejat davant dels alumnes immaculats d’Europa per demanar-los públicament perdó, per no haver sabut estalviar prou, i gràcies per haver estat tan bons de salvar-lo d’un futur encara més sinistre.

Ja he comentat alguna vegada que a molts ciutadans els ha passat amb aquesta crisi econòmica el mateix que amb la Fórmula 1 des que Fernando Alonso va començar a despuntar: de cop i volta tothom s’atreveix a parlar sense embuts dels avantatges del KERS o de com millorar una càrrega aerodinàmica, de la mateixa manera que discuteixen les previsions de la ministra Salgado o una cosa tan abstracta com és la ‘credibilitat de la consolidació fiscal’, per posar un exemple. El cas és que al final, els ciutadans en sabem tant d’enginyeria mecànica com d’enginyeria financera, és a dir, poc més que gens. Només veiem grans titulars alarmistes i sentim declaracions buides de contingut per part d’uns polítics que, per comptes de posar-se mínimament d’acord per intentar millorar la nostra cada cop pitjor situació, la utilitzen de manera irresponsable amb l’únic objectiu de debilitar a l’adversari per fer-se, o romandre, amb el poder.

Preguin nota els polítics, com dèiem la setmana passada, que les generacions de joves millor preparades de la història del país, no es conformaran amb un futur pitjor explicat amb paraules antigues i buides.

La llei Òmnibus

El portaveu del Govern, Francesc Homs.

Editorial de la Tertúlia Política de Ràdio Premià de Mar. 07 de Juny del 2011.

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix la paraula òmnibus de la següent manera: “Vehicle públic o privat que té capacitat per a transportar més de nou viatgers, incloent-hi el conductor”. Si tenim present que el Govern de la Generalitat modifica d’una sola tacada 80 lleis amb l’anomenada llei Òmnibus, i si fem un fàcil paral·lelisme amb els viatgers citats, entendrem que el nom de la llei és sobradament aplicable.

No es pensi, però, el senyor Mas, que ha estat original en el format i en el nom de l’invent perquè investigant una mica he trobat que el 12 de juny del 2009 el Consell de Ministres va aprovar una també anomenada 'Llei Òmnibus' en el que es va justificar com una ‘reforma estructural en el sector serveis’. A Madrid, més moderats en aquesta ocasió, només modificaven en aquell cas 47 lleis. A banda d’això, i per posar un altre exemple, la famosa Llei d’Economia Sostenible va colar entre d'altres coses la controvertida llei Sinde. Tota una amalgama de reglaments van tirar endavant sota el mateix paraigua.

Deixant de banda els antecedents històrics, el Govern justifica la llei Òmnibus com una mesura per agilitar l’administració i lluitar contra la crisi. L’oposició d’esquerres, però, i també alguns juristes consultats per mitjans de comunicació, han posat sobre la taula alguns dubtes tècnics i polítics sobre aquesta llei que podrien acabar per portar-la fins i tot al Tribunal Constitucional. Es queixen, per exemple, que d’aquesta manera el Govern evita el debat parlamentari infringint un dret constitucional, segons informa el Periódico de Catalunya.

Però més enllà de tecnicismes, l’aprovació d’aquesta llei significa dinamitar alguns dels bucs insígnia dels governs del Tripartit; de fet el president Montilla ja ha qualificat la llei Òmnibus com a una ‘ofensiva neoliberal’. Un d’aquests projectes destacats és la llei de Barris, que queda buida de pressupost i que ja no tindrà més convocatòries. Afortunadament no es tracta d’una mesura retroactiva i al barri de Santa Maria que compartim Premià de Mar i Premià de Dalt poden estar tranquils. Al menys de moment.

El Govern ha escoltat algunes queixes de l’Oposició i ha ampliat fins el dia 20 el termini d’exposició pública de la normativa. Són 80 lleis: a ses senyories de l’Oposició els tocarà llegir, i de pressa, molta lletra petita, tanta com la que hi cap a un òmnibus.

Пао велики убица (Ha caigut el gran assassí)

El dia 16 de juny farà dos anys que vaig penjar aquest post al meu bloc. El que aleshores s'anunciava com a imminent ha acabat passat i el general Mladic ja és a La Haia, enfrontant el judici pels seus crims de guerra. No és cap pas endavant per a la justícia universal. Com ja deia aleshores només ha passat que ara Sèrbia és més a prop de ser membre de la Unió Europea. Així són les coses de la geopolítica. Els amants de les causes justes millor ens posem un DVD d'alguna peli d'en Frank Capra.

Els soldats holandesos no van ser capaços de defensar Srebrenica de la carnisseria que programava Mladic i en canvi serà jutjat i espero que condemnat a una ciutat holandesa. Coses del destí. No sé. Ara igual em deixo portar pels sentiments, però potser preferiria que -ara malalt, vell i afeblit, ves- el jutgés un tribunal format per mares i vídues de Sarajevo o Srebrenica i de violades en nom de la neteja ètnica per a major glòria de la Gran Sèrbia. I, en fi, elles mateixes. Ja sabeu: en acabat la ràbia i la frustració han d'acabar sortint d'alguna manera.

Radko Mladic, l’avi entendridor

TV3 se'n va fer ressò de les imatges de Radko Mladic emeses per la televisió bosniana. Ja em sabreu disculpar l'anunci previ.

No em direu que l’escena que protagonitza el gran fill de la gran Sèrbia no és prou entendridora. És que encara em cauen llàgrimes galta avall de pura emoció davant les imatges que veia l’altre dia a la tele. Mireu-vos-el, aquest iaio tan trempat i simpàtic petonejant tendrament un nadó, qui sap si un net o potser un nebot tardà. Si una escena tan entranyable em remou el budellam és perquè el iaio en qüestió, ara ja retirat per les coses de la política, va ser en un altre temps el Cap d’Estat Major de l’Exèrcit de la República Srpska, el general Radko Mladic.

No sabem qui és el nadó, però el que està clar és que a aquestes alçades difícilment es tractarà d’un nen nascut d’alguna de les dones croates o bosnianes musulmanes violades pels gossos de la guerra a les ordres del cèlebre trident Mladic-Karadzic-Milosevic en la primera meitat dels anys 90. Aquests infeliços, els nens vull dir, fruit d’allò que es va anomenar ‘neteja ètnica’ durant la guerra de l’ex-Iugoslàvia, concebuts amb l’únic objectiu d’omplir de serbis els territoris conquerits pels soldadets d’en Mladic i els seus col·legues de les bandes paramilitars, han de ser ja adolescents; nois i noies ben plantats i ben carregats d’odi, com no podia ser d’una altra manera.

Però aquestes nimietats no li treuen la son al nostre general, i aquests dies la tele bosniana l’ha tret en una sèrie d’imatges en actitud familiar amb el nadó en qüestió, i participant en aquells balls tradicionals que tant els agrada de fer per aquelles latituds quan ja van ben carregats de pivo i/o de ràkia.

En la meva opinió no convé, ni que sigui per salut i higiene particular i col·lectiva, que ens oblidem de qui estem parlant. Ja se sap que les informacions avui en dia van que volen i el que avui ens escandalitza demà ja ho hem oblidat davant les evidències d’un nou escàndol, un mal costum del qual ens hauríem de començar a vacunar, i els periodistes els primers. Aquest individu, tipus, subjecte... genocida, va néixer el 1942 a Bozinovici, al sud-est de Sarajevo. La seva ascensió militar, ves per on, va començar a Pristina, a Kosovo, però de seguida va participar a la campanya de Croàcia i després al setge de Sarajevo ja amb el rang de Tinent Coronel General, fins que el maig del 1992 el van nomenar Comandant el cap de l’exèrcit de la República Srpska.

Va ser exercint aquest càrrec que el juliol del 1995 l’exèrcit serbo-bosnià sota el comandament d’aquest perla va prendre Srebrenica, una ciutat que estava sota la protecció de les Nacions Unides que havia destacat una unitat militar holandesa amb la missió de defensar els seus habitants. Els holandesos, un centenar de tios acollonits comandats per un tal Robert Franken, que no sabien gaire bé què pintaven allà, es van quedar sols i sense reforços, ni aviació, ni artilleria pesant ni maleïda la cosa que els donés suport davant dels Chetniks. Es veu que a la ONU, la Unió Europea i l’OTAN –que en aquells anys es van cobrir de glòria- eren de l’opinió de que si els cascos blaus els ho demanaven amb prou educació, els serbis respectarien la ciutat i els seus habitants. Evidentment ningú no va respectar res. Amb els soldats regulars van entrar a Srebrenica els ‘Escorpins’ del Ministeri de l’Interior serbi, companys de farra d’altres angelets de la mateixa mena com els ‘Tigres’ d’Arkan o les ‘Àligues Blanques’ de Vojslav Seselj. En fi, ja saben vostès el que va passar després: una massacre brutal, freda i calculada, i davant dels nostres propis nassos. M’esgarrifo cada cop que hi penso. El problema és que molts dels nostres polítics, al menys els d’aquells anys, ni hi pensen i ni molt menys s’esgarrifen.

A veure: no desesperem, si és que algú –cosa que dubto- encara desespera hores d’ara recordant les matances de l’ex-Iugoslàvia. Que ningú no dubti de que el general Mladic acabarà essent jutjat al TPI de la Haia, com ho va ser Slobodan Milosevic –que morint-se es va lliurar de la condemna, el molt murri-, i Radovan Karadzic. Malauradament, però, no ho serà per una qüestió de justícia ni d’ètica ni de la higiene de la qual en parlava abans, sinó per necessitats polítiques. Sèrbia està necessitada d’entrar a la Unió Europea i sap que una de les condicions sine qua non perquè els vint-i-set acceptin donar-li el carnet de soci és el lliurament de Radko Mladic a la fiscalia.

Em sembla un trist consol pensar que al tipus aquest li poden quedar poques festes familiars per gaudir en llibertat. La llista dels que haurien de passar pel TPI en relació a la guerra de l’ex-Iugoslàvia és extensíssima, i no només en criminals de sang. En ella també haurien de ser-hi els polítics europeus que, per interessos històrics o econòmics, o per simple covardia, van preferir mirar cap a una altra banda mentre Bòsnia es dessagnava.

Avui per acabar una balada de Dino Merlin, segurament el cantautor més popular entre els bosnians. La cançó s’anomena ‘Nedostajes’ que vol dir ‘Et trobo a faltar’.

Calia, Conseller Puig?

Editorial de la Tertúlia Política de Ràdio Premià de Mar. 31 de Maig del 2011.

El conseller de l’Interior de la Generalitat, Felip Puig ha dit avui als Matins de TV3 que ‘no li ha agradat el tractament en els mitjans de comunicació de l’actuació dels Mossos en la tristament cèlebre operació de ‘neteja’ de divendres passat a una Plaça de Catalunya pacíficament presa pels ‘Indignats’. Deixeu-me fer, d’entrada, d’advocat del Diable. És cert que el moviment dels Indignats ha aixecat un corrent de simpatia força generalitzat també en els mitjans de comunicació, a excepció de veus com la de la senyora Pilar Rahola, polemista professional. És cert que, en aquest context de simpatia, no fa cap gràcia veure la brigada mòbil dels Mossos estrenant el seu nou material antidisturbis sobre els acampats i que potser, i només potser, algú hagi pogut explicar el que va passar sota un cert prisma de maniqueisme favorable als Indignats. És cert també que hi ha Mossos ferits i també que en front d’algunes imatges acusatòries de presumpta brutalitat policial, com els aparents cops a un minusvàlid i a un indigent, n’hi ha d’altres que, també presumptament, demostrarien que ni l’un ni l’altre van ser en realitat colpejats pels Mossos. En fi, que potser la idea de que els Policies de la Generalitat portin càmeres al casc no és tan estrafolària després de tot, si així hem de poder veure el que realment passa en aquests casos.

Ara bé, dit això hi ha una altra punt de vista. Diu el conseller Puig, segons recull el portal 3cat24.cat, que la intervenció policial es va preparar perquè tenien informacions que grups violents volien aprofitar les celebracions del Barça per distorsionar l'acampada i calia retirar-ne els elements perillosos. Potser es pot desprendre d’aquestes paraules que el Conseller d’Interior el que volia era en realitat protegir els acampats. De tota manera divendres Puig havia parlat de buidar la plaça per netejar-la per garantir la salut pública, no està clar doncs de quina mena de neteja estaríem parlant finalment. El cas és que una cosa a priori tan senzilla va acabar amb 37 mossos amb contusions o lesions i 84 concentrats 'agredits', segons dades aportades amb paraules textuals pel propi Conseller. I més enllà d’això, la incredulitat dels ciutadans davant del que havia passat i l’escàndol a les portades de la premsa internacional que feia dies que no treien l’ull del que passava a la plaça de Catalunya.

Finalment va arribar la nit de la Champions, el Barça va guanyar, els afeccionats ho van celebrar a l’Arc de Triomf, els ‘elements perillosos’ van tenir la seva batalleta a Canaletes i a la Plaça de Catalunya no va passar absolutament res.

De debò, senyor Conseller, no ens podíem haver estalviat aquest episodi tan absurd?

Europa: populisme i feixisme

Timo Soini, el líder del partit d'extrema dreta finalandés 'Autèntics finlandesos'.

Editorial de la Tertúlia Política de Ràdio Premià de Mar. 19 d'Abril del 2011.

Darrerament ens arriben notícies més que preocupants des de la vella Europa. El paradigma del respecte als drets humans, tota una cultura sorgida a partir de la Revolució Francesa, està presentant símptomes d’una deriva cap al populisme de la pitjor espècie. El darrer cas l’hem tingut aquest mateix cap de setmana amb els resultats de les eleccions a Finlàndia. Un país que molts posen de manera entusiasta com a model a seguir per a tota la resta, ha posat un partit de la ultradreta més xenòfoba, ‘Autèntics finlandesos’, en la tercera posició en nombre d’escons al Parlament. La formació que lidera un tal Timo Soini ha aconseguit 39 escons mentre que els socialdemòcrates de l’SPD tenen 42 i els conservadors de la Coalició Nacional en tenen 44. Amb aquest resultats no resulta impossible que acabin entrant al govern. L’única condició que posen és que Finlàndia no participi sota cap concepte en el rescat financer d’altres socis de la Unió, com ara Portugal.

Si als resultats d’aquestes eleccions afegim la important presència ultradretana a països com França, Holanda, Suècia o Itàlia, o la nova constitució d’Hongria, ultracatòlica i ultranacionalista, que ha merescut fins i tot els retrets del secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, veurem que la cosa no és un simple refredat.

Fixem-nos que el discurs és en tots els casos el mateix: populisme, antiimmigració, antiislamisme, autieuropeisme i retallades de les llibertats individuals. Contra això la recepta és un combinat de més Europa, més cultura, i més mà dura contra la corrupció dels governs. I també seria interessant que els partits ‘tradicionals’ recuperessin el nord, baixessin al carrer i es preocupessin sincerament dels problemes dels ciutadans.

Parar, reflexionar, discutir.

El conseller de Sanitat, Boi Ruiz

Editorial de la Tertúlia Política de Ràdio Premià de Mar. 12 d'Abril del 2011.

“Aquesta generació s’ha de sacrificar per no hipotecar els seus fills”. La frase està prou ben aconseguida en ella mateixa ja que qualsevol que estigui prou sencer no deixaria de sacrificar-se pels seus fills. L’autor de la frase és el president de la Generalitat, Artur Mas, i la va pronunciar a ‘Barcelona Tribuna’ dimecres passat en una conferència amb motiu dels primers 100 dies del seu mandat.

En temps difícils com els actuals, hom espera dels seus líders paraules clares i entenedores sobre la situació en què ens trobem, i fins i tot una sort d’arenga de la mena de les que feia Roosevelt en els anys de la Gran Depressió, o després De Gaulle o Churchill durant la Segona Guerra Mundial. No estem en guerra ni falta que fa, però en casos com aquest s’agraeix sentir un president fent una crida a la unitat ja que el ‘sacrifici’ que se’ns anuncia, l’hem de patir tots plegats, fent pinya com un sol poble en benefici del futur del país i de que els nostres fills no quedin, efectivament, hipotecats.

El que passa és que hi ha maneres i maneres de fer les coses i pel que veiem la part del lleó de les retallades anunciades van a parar a sectors crucials com són l’ensenyament i, sobretot, la sanitat, dues àrees que compten amb àmplies ofertes alternatives en el sector privat. Això vol dir que aquell que es pugui pagar un servei sanitari o un ensenyament privat o concertat no ha de preocupar-se per les plantes hospitalàries tancades o pels boxes d’urgències en stand by mentre no millorin els temps, ves a saber quan.

Una altra frase, aquesta de la mà del principal assessor del president Mas en matèria de sanitat, i president del col·legi de metges de Catalunya, Miquel Vilardell: “Posin el comptador a zero. Parar, reflexionar, discutir i fer un gran pacte de partits amb molta més generositat que la que s’ha mostrat fins ara”.

De moment, el sector sanitari comença a sortir al carrer mentre els mestres es pinten colors de guerra. El Conseller Boi Ruiz i el President Mas, farien bé en escoltar les paraules de Vilardell, que per alguna cosa estan els assessors.

Segurament amb una demostració d’equanimitat per part del Govern, la gent del carrer, ja molt castigada per les xifres de l’atur i per veure astorada com cap dels culpables d’aquesta crisi global no ha passat encara per la presó, acceptarà millor els sacrificis que, sens dubte, ens toca afrontar a tots plegats.

I Zapatero va dir que fins aquí hem arribat

Editorial de la Tertúlia Política de Ràdio Premià de Mar. 05 d'Abril del 2011.

José Luis Rodríguez Zapatero va anunciar dissabte que no encapçalaria les llistes del PSOE en les eleccions legislatives del maig del 2012. No ha estat un gest que sorprengués ningú ja que l’únic dubte era quan anunciaria que no seguiria. Finalment, la reunió del Comitè Federal del PSOE a Madrid ha estat l’escenari escollit.

L’anunci obre ara la batalla per la successió i veiem ja com Alfredo Pérez Rubalcaba i Carme Chacón, sobretot, però també altres noms comencen a situar-se de cara a unes més que probables primàries.

Hi haurà temps sobrat per anar seguint aquests moviments per unes eleccions que els propis socialistes preveuen més que complicades. Ara, tot i que encara queda un any de legislatura, potser seria moment de mirar enrere i tractar d’analitzar la figura d’aquest president arribat a la Moncloa contra pronòstic i en mig d’un dels moments més durs de la història de l’Espanya moderna, el dels atemptats islamistes de l’11 de març del 2004. Un home malalt d’optimisme i de grans promeses, dos elements que, al final, han llastrat el seu govern. Les esquerres somiaven amb un gran líder que retirava les tropes de l’Irak després d’una guerra il·legal i que no s’aixecava davant de la bandera nord-americana en la desfilada del dia de les Forces Armades. L’Espanya perifèrica somiava amb un president que finalment entengués la realitat d’un estat plurinacional i que ens pogués acostar a un maragalià federalisme asimètric. Tots plegats somiàvem en un president capaç d’acabar amb el terrorisme basc i de treure’ns de la crisi.

Finalment, però, els somnis s’han quedat en això, en somnis, i així Catalunya ha acabat perdent la batalla de l’Estatut, ETA, tot i que tocada i afeblida, encara existeix i la crisi demostra estar diabòlicament en forma com demostren les darreres xifres d’aturats. I Zapatero ha acabat fent polítiques liberals sota el dictat de la senyora Merkel.

Zapatero, ZP, com Felip II, no havia enviat les seves naus a lluitar contra els elements i ha entès massa tard que la realitat no sempre es pot maquillar amb un somriure i uns ulls blaus.

Lligueta interna Grup Fotogràfic Argent. Març 2011. Tema: Música i instruments. Blanc i negre.

La demo de piano

Lliçons dures d'aprendre

Un destructor nord-americà llença un míssil Tomahawk sobre Líbia la nit de dissabte.

Una esquadreta de caça-bombarders francesos Rafale va atacar i destruir divendres a la tarda una columna de blindats fidels al coronel Muammar el Gaddafi a la rodalia de Bengasi. D’aquesta manera es materialitzava sobre el terreny el mandat aprovat pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides de crear una zona d’exclusió aèria sobre Líbia, amb només cinc abstencions, entre elles les notables de Rússia, la Xina i Alemanya.

Des de divendres l’ofensiva, en la qual participen caça-bombarders espanyols F/A 18, no ha tingut aturador. La vessant militar funciona però la política deixa molt que desitjar, pel que fa a la manca de lideratge i en la definició dels objectius. Estem molt ben acostumats a que els americans carreguin amb la part del lleó en casos com aquests, però quan ens passen la responsabilitat als europeus, aquí al cosa ja no està tan clara. Aquest dies hem vist un Nicolas Sarkozy en el seu paper de gran estadista davant de les crisis, amb discurs solemne des de l’Elisi inclòs, una disfressa que sap que li escau prou bé i que li pot ajudar a superar la caiguda en popularitat davant de les properes eleccions. També hem vist un David Cameron remarcant, quasi sil·labejant per televisió, que l’operatiu militar era necessari i sobretot legal, traient-se de sobre qualsevol espurna de record de la tristíssima implicació de Tony Blair a l’Irak. Angela Merkel per la seva part, també amb eleccions a les portes, no vol ni sentir a parlar de ficar els seus avions en una altra guerra amb els disgustos que li està costant la seva presència a l’Afganistan. I pel que fa a Itàlia, forçada a prestar les seves bases a l’operació per evident proximitat amb els objectius, dubta atrapada per l’amistat Berlusconi-Gaddafi.

El Parlament espanyol, per la seva part, ha autoritzat avui la intervenció armada sobre Líbia amb una quasi unanimitat, comptant amb els 3 únics vots contraris de Izquierda Unida i el BNG. Es diria, com explicava l’eurodiputat d’Iniciativa Raül Romeva avui al seu bloc, que la majoria de les esquerres, de tarannà majoritàriament pacifista, van comprendre la dura lliçó que va suposar la guerra de Bòsnia, quan la inacció va acabar per convertir-se en complicitat amb els genocides.

Definitivament, Gaddafi es pot semblar molt a Saddam Hussein, però malgrat el que diguin alguns interessats, l’acció sobre Líbia no té res a veure amb la invasió de l’Irak.

Editorial de la Tertúlia Política de Ràdio Premià de Mar. 22 de Març del 2011.

Dels transistors als IPhone

Demà farà 30 anys d’allò que es va anomenar ‘la nit dels transistors’. Corria el 23 de febrer del 1981 i al Congrés dels Diputats s’estava votant la investidura de Leopoldo Calvo-Sotelo com a president del Govern Espanyol. La votació es va veure interrompuda per l’entrada en escena d’un individu amb bigoti, pistola i tricorni que, acompanyat per altres guàrdies civils, va segrestar la voluntat de la societat espanyola representada pels seus diputats. Ja s’ha explicat milers de vegades el que va passar en les hores següents, tot i que estudiosos i amants de les conspiracions insisteixen, 30 anys després, que encara queden serrells per aclarir sobre les veritables intencions del cop i la figura dels seus organitzadors.

He volgut destacar l’apel·latiu de ‘la nit dels transistors’ a aquella nit de tensa espera fins que el Rei no es va decidir a sortir per televisió, perquè va ser la ràdio en tant que emissores, però també entesa com aquells entranyables transistors a piles, un dels elements que van ajudar a fer fracassar l’intent de cop d’estat. Fins i tot dins el segrest de l’interior del Congrés, gràcies a les seves petites ràdios els diputats van poder saber el que passava a València, com després sentir el parlament del Rei i que aquell sainet havia fracassat. Així van poder contraposar la informació a la mentida deliberada, a la desinformació amb la qual els intoxicaven els guàrdies civils.

Avui, 30 anys després, són milions de ciutadans als països àrabs i del Magreb que burlen la censura, les mentides i la desinformació amb què els pretenen sotmetre els seus dirigents corruptes. Els transistors a piles són avui dia quasi una relíquia, però les xarxes socials d’internet, els blocs i els telèfons mòbils de darrera generació fan inútil els esforços dels sàtrapes, com feien els transistors amb els guàrdies civils del Congrés. Els ciutadans veuen en temps real el què està passant i passen consignes de mobilització que es multipliquen exponencialment en un marge de minuts, un fenomen que, si ho recordem, va tenir un precedent a Espanya dos dies després dels atemptats de Madrid de l’11 de març del 2004.

Ara és el poble el que té la veu. Un ciutadà amb un mòbil és un enviat especial a primera línia que retransmet al món el que passa des dels carrers bombardejats de Bengasi. Gadafi, com la resta de dictadors, només fa el que pot fer: seguir bombardejant el seu poble ja que no el pot silenciar. I sap que no guanyarà.

Lligueta interna Grup Fotogràfic Argent. Febrer 2011. Tema: Imatges sinistres, color

Cementiri dels Anglesos. Mont Urgull. Donostia. Gipuzkoa


Nightmare at Burriac Castle